Per què no ajudem [els infants] a tenir connexió amb la terra, amb la natura? Cada cop som més urbans, no solament en aquesta ciutat [Barcelona] sinó en el món en general. Cada vegada estem més lluny de la natura i anem a passejar, a respirar, com si fos una cosa que ja no anés amb nosaltres.
Hi ha una dissociació entre la ment, el cos i el món.
Agustí Pàniker

Amb L'enteniment de les bèsties (Viena Edicions), Josep Checa (Caldes de Montbui, 1962) va guanyar el 39è. Premi de la Vila de Martorell 2014. L'autor, que ja ha publicat una desena de poemaris, ha exercit de promotor cultural fundant i coordinant jornades i actes culturals per tal de difondre la literatura (Versosbisaura, Casserres-poètic, etc.).

Josep Checa es declara poeta i ramader. Aquesta darrera dada ens posa en camí del seu coneixement de la vida de la ruralia i del caràcter de les bèsties. Aquest fet el singularitza en el panorama literari català. Per aquest motiu, a molts lectors urbans i gent allunyada de la vida pastoral i ramadera els pot impactar llegir aquests poemes de Josep Checa. Uns poemes que estan construïts amb paraules exactes i amb imatges brillants que ens connecten sensiblement amb una memòria antiga, d'arrels profundes i de llaços estrets dels éssers humans amb el medi natural. En la seva versió més pura, aquest medi ens remet a llocs intemporals, d'in illo tempore, llocs d'abans del considerat temps històric, i que coneixem de forma literària com l'hort o jardí de l'Edèn, o com l'Arcàdia mítica.

La nostra cultura occidental, que en els darrers dos-cents anys es mostra tan depredadora, materialista i hiperracionalista, mira amb una certa arrogància el que és a l'origen de la civilització humana: l'agricultura, la ramaderia, el treball al bosc. I, no obstant això, aquest sector primari, com en diuen els autoanomenats experts que poc posen el peu en un camp de cultiu o en una granja, és fonamental per al sosteniment de l’espècie.

Cal fet atenció a aquelles civilitzacions que van crear una visió del món i unes cultures de les quals som hereus. Aquest món agrícola i pastoral va crear els seus mites, els seus herois i els seus déus (més aviat deesses del blat, com són popularment conegudes aquelles deesses primiceres).

Al respecte d'aquell temps que es basava en una concepció cíclica de la vida, voldria fer unes quantes consideracions. Deia el savi Plotí que els homes i dones grossers dubten de l'existència de la divinitat, o si ho voleu dir d'una altra manera, dubten de la vida de l'esperit "perquè no consideren real tot allò que no veuen amb els ulls del cos". Podríem dir, doncs, que quan es dóna aquesta baixa sensibilitat per les coses que no es poden tocar no hi ha capacitat per percebre les realitats espirituals.

Mercès a aquesta sensibilitat anímica superior que és espiritual, i de la qual si en perdem la clau d'interpretació ens incapacita per llegir l'invisible de la vida, sí, podem dir que hi havia un temps en què les bèsties parlaven. Només cal fer un repàs a contes i rondalles per trobar animals amb papers ben actius en els seus arguments. Cal dir que no parlaven d'una manera literal, és clar! Sota diverses màscares, el propòsit d'aquests relats populars és preservar una saviesa arcana que només es pot capir a través del llenguatge simbòlic. A través de la nostra sensibilitat, i els infants en són mestres!, entenem que el llop del conte de la caputxeta vermella no és un llop real. En realitat aquest llop representa el nostre univers anímic, intern. Així, aquest llop tant pot ser una imatge de les nostres pors internes, com també pot ser una imatge de la nostra pròpia part salvatge que si no tenim sota control ens pot devorar. Així podríem dir, sense por a equivocar-nos, que el llop som nosaltres mateixos.

Ara bé. No és tan lluny del nostre imaginari col·lectiu la figura de sant Francesc d'Assís, que parlava amb les bèsties, amb els planetes, i en tot el que al món hi ha trobava el rostre de Déu. Pare llop, deia al llop, i fins i tot deia germana a la senyora Mort. Però més enllà de la seva empatia amb les criatures de Déu, Francesc d'Assís s'entenia amb les bèsties perquè a ningú no escapa que això és possible si no es posa distància entre els humans i les altres criatures. Avui dia ni tan sols la ciència més sofisticada es negaria a admetre que les bèsties no tenen cap sensibilitat anímica, almenys els mamífers, alguns amb facultats ben pròximes a les dels éssers humans.

Hi ha un llarg poema filosòfico-espiritual, compost al segle XII, que es titula "L'assemblea dels ocells". El seu autor, Farid Ud-Din Attar, escriu els seus poemes parlant amb cadascun dels ocells que assisteixen a l'assemblea. De la lectura se n'extreuen lliçons morals, i són els ocells els qui protagonitzen les accions que, està clar, s'emmirallen en les conductes humanes! En les faules, gènere literari que en el nostre entorn cultural van inaugurar els grecs, s'esdevé una cosa semblant: els animals són éssers exemplars, o no, segons les seves qualitats morals. És el cas de la faula de Na Renard al Llibre de les bèsties de Ramon Llull. En aquest relat breu que es troba al Llibre de les meravelles, Llull escriu una sàtira de la vida cortesana mitjançant el relat de com Na Renard accedeix al poder mitjançant l'engany i la por. Al final de la història, que és moral, el mentider és mort pel lleó.

Des de la seva experiència personal, i des del seu contacte amb la vida rural, pagesa, i des de la seva relació pastoral ja sigui amb animals domèstics o del ramat, ja sigui amb animalons del galliner o criatures de la cort, o animals del cel, la casa de les bèsties volàtils, a L'enteniment de les bèsties Josep Checa ens ofereix un seguit de poemes on l'autor, com el frare d'Assís, o com el místic Attar, no posa distància espiritual entre homes i bèsties, ni amb res que sigui un organisme viu, ans al contrari: la vivència que destil·len els poemes de Josep Checa és d'una comunió amb aquests éssers vius.

A L'enteniment de les bèsties, com he dit més amunt, Josep Checa escriu una experiència pràcticament inèdita en el panorama literari actual, com ressalta també Àlex Susanna en el pròleg del llibre. Josep Checa escriu les seves vivències amb un llenguatge modern, i fins i tot diria que amb un llenguatge atrevidament revolucionari. Perquè no hi ha més revolucionari, avui dia, ni més trencador, que beure de la saviesa de la tradició primordial, com ja havia vist el gran arquitecte Antoni Gaudí quan afirmava que l'originalitat provenia dels orígens.

Des d'aquesta mirada que dialoga amb totes les formes de l'existència es pot percebre la saviesa amagada en la mirada d'un gos, o d'una ovella, o d'un cavall, o d'una vaca, o d'una truja. També hi ha un llenguatge mut, però manifest, entre els arbres del bosc, i se sap que els vegetals s'estarrufen quan s'hi parla. Cal, però, estar atents i veure i oir amb els ulls i les orelles de la carn, però també amb els ulls i les orelles de l'esperit sensible. El mateix poeta Joan Maragall no estava gens lluny d'aquesta comunió còsmica amb la natura quan va escriure el seu famós poema "La vaca cega".

No voldria deixar de dir que no tot és edènic ni arcàdic, en aquests poemes agraris i ramaders de Josep Checa. Com en la mateixa vida, hi ha dolor, hi ha sofriment, hi ha sequeres, hi ha fred. El bé i el mal de l'existència s'entremescla, però també es veu de seguida que res no és per sempre, ni en la vida ni en la mort. I tot plegat seria simplement amable o terriblement absurd si no tingués sentit.

Donar sentit a l'existència és just el que fem els humans: construïm un relat amb paraules i amb símbols per dotar de sentit la vida humana en la seva doble manifestació, la immanent i la transcendent, que per a res han d'estar deslligades, l'una alimenta l'altra, com vasos comunicants. Per això les bèsties, com éssers vius que són, hi tenen alguna cosa a dir, en les nostres vides, més enllà d'una mirada explícita d'un gos, o del gest aparentment mut d'una sargantana o d'un peix. La imaginació humana, ja ho hem vist, explica històries exemplars a través dels animals de l'arca salvada del gran diluvi.

Amb imaginació poètica, Josep Checa ens acosta la saviesa natural de les bèsties, que al final del llibre es presenten, alegres i primaverals, en les orenetes que xisclen al bon temps, però també xisclen a la mort d'algú molt estimat pel poeta.

Josep Checa dedica el poemari a la seva mare. Ningú no pot parlar d'ell mateix sense esmentar la seva mare, la mare és a l'origen de la nostra vida. I sí, Josep, tal com expresses en el teu poema, a la teva mare li ha d'haver agradat molt, aquest llibre, on desplegues amb gran eficàcia poètica la vida natural lligada a la vida espiritual que ens fa i ens desfà, i que la teva mare et va donar en herència amb tots els seus sons, textures i imatges vives. En la talaia dels teus anys, i amb l'ofici de poeta ben après, millor homenatge no li podies fer.

(Teresa Costa-Gramunt. "L'enteniment de les bèsties", Eix Diari, 20 d'abril de 2015)

* * *

El llibre és dedicat a la mare i duu una cita inicial –i única– d'allò més reveladora: «Go, go, go, said the bird: human kind cannot / bear very much reality», dels Quatre Quartets de T. S. Eliot, una de les poques catedrals poètiques que es van alçar durant el segle XX. Diguem que és justament la capacitat de suportar molta realitat una de les que més distingeix la veu que ens parla en els poemes de Josep Checa. Per tal que això sigui així, de primer cal haver gosat viure molta realitat –amb tots els seus gruixos i asprors, que són molts: alguns dels poemes més torba­dors del llibre al·ludeixen a parts o a morts de caire ben di­vers–, però després s'ha de saber encabir-la i formalitzar-la en cadascun dels poemes. I a fe que tant en una cosa com en l'altra el nostre autor se'n surt airosament.

Res no se li resisteix: cap experiència, per dura o revessa que sigui. En aquest sentit, molts poemes contenen una forma o al­tra de proximitat, d'intimitat, de promiscuïtat amb les formes de vida més elementals molt difícil de trobar en la poesia contem­porània. Aquest és sens dubte un dels principals guanys de la seva obra: la referència a formes d'un món primari transcendit i reviscut: "De bell nou les velles coses." Però Josep Checa sap no sols de què està fet un poema sinó com es fa. Sap que un poema és una escultura verbal, i això és el que són una bona majoria dels que ha escrit. Hi ha sentit del ritme –gens con­vencional, però molt ben percudit–, hi ha un món semàntic que abasta amb tanta precisió com sabor cada porció de realitat a què es refereix (la new holland, el subsolador o la lettera 32 conviuen al costat d'un ou acabat de pondre, una llisona o els capcirons del raigràs), i per damunt de tot una tensió lingüística que trava el poema de cap a cap.

Sí és que has arribat fins aquí, pacient lector, ara oblida tot el que t'he dit i endinsa't en el món de Josep Checa com qui ho fa en un gran bosc: para l'orella, afina l'esguard i deixa't embol­callar per la seva música espessa, fonda i tanmateix alada.

(Àlex Susanna. Fragment del pròleg del llibre)