El primer encert del llibre rau en no caure mai en l'èmfasi ni en el melodrama. L'eficàcia lírica del poemari es recolza en l'ús de dos procediments literaris: la fal·làcia patètica i el contrast.

La fal·làcia patètica (segons va proposar el crític Joan Ferraté) és, recordem-ho, la projecció enfora del poeta dels seus sentiments, amb la voluntat de fer veure que els sentiments en qüestió provenen d'allò que té al seu davant i no d'ell mateix.

El contrast sovinteja, salpebre el llibre. Em refereixo al contrast agosarat, és clar! Fixeu-vos-hi. Per una banda tenim: "truges farmacèutiques", "el baf dels cossos", "el baf agre dels fems", "un abocador d'ideals", "als quatre mesos va avortar", "la llocada que escarbotava el femer", "al desguàs de la dutxa", etc. Totes aquestes expressions comparteixen text amb d'altres com ara: "un somni quiet a l'ombra dels jorns", "un somni diàfan", "el silenci de la neu", "la pau del bosc", "la pau d'haver arribat a casa", "una papallona primerenca", "un càntic virtuós", "la bonança fugaç", "dies infinits de llum", "la vella orquídia", etc., etc.

Josep Checa, com a poeta, introdueix en el terreny de la lírica els avatars de la seva vida quotidiana mitjançant la confessió de les pròpies vivències i frustracions, en el sentit més estricte.

Els versos més contundents són construïts amb al·legories inusuals, comparacions arriscades i similituds cantelludes. Amb aquesta manera de fer, s'obre pas en el discurs poètic amb un estil propi poc habitual.

Josep Checa prefereix la força de les imatges a l'elegància discursiva. Vegem-ho:

El filaberquí del corc, animal de companyia,
barrina el desig d'esquinçar el dolor
i mudar-se a territoris asèptics.
[…]
Aquesta carrera de sacs per parelles:
tu i el teu botxí. Tu i tu mateix.

La duresa d'estil és un dels encerts del poeta i la provocació que genera en el lector és altament eficaç: No hi ha fugides d'estudi en l'anàlisi crua de la realitat immediata, de la realitat agropecuària en la qual i de la qual viu en Josep Checa. […]

El que hi ha d'explícit en aquests versos és la immediatesa dels fets, l'experiència recent. La nostàlgia malaltissa n'és absent del tot. Les emocions vénen causades per moments fugaços.

La complicitat del poeta amb el seu entorn fa que el text presenti el pas de l'any com a fil conductor, com a estructura externa del llibre.

No hi ha referències cultes, tot hi és pouat del propi interior poètic. Tampoc no hi ha distanciament psicològic ni vaguetats. No pot ser d'altra manera.
El més interessant del poemari no és el que diu sinó allò que suggereix, com passa a les millors obres literàries. […]


(Anton Carrera. Fragments de la presentació del llibre)