DIARI D'ARNAU FERRO

Enmig de tanta lletjor i de tanta brutícia em convenço, cada vegada més, que la bellesa -l'autèntica bellesa!- només podem entrellucar-la, i encara després d'una àrdua iniciació, en les pàgines dels antics poetes i filòsofs -la ciència d'Aristòtil, per exemple, em sedueix més que no pas els versos ensucrats dels trobadors-, i, potser, qui sap si aquesta beutat també resideix en l'amor veritable com el que fa un temps em consumeix i alhora m'esperona a viure... Tan proper i a la vegada tan llunyà.

Avui ha caigut sobre la faç terrestre, durant tota la jornada, una pluja persistent i carregosa. Al matí, a punta de dia, abans que els dits rosats de l'aurora es poguessin desplegar sobre la testa de la humanitat emmandrida, el cel s'ha tenyit de cendra, els camps han adquirit el to fosc de les olives i el mar s'ha cobert de tenebres i ha començat a bullir. Fa dies que vaig deixar Tortosa i tot just si he intercanviat més de quatre mots amb cap ésser vivent. Viatjo sol i passo bona part de les nits a cel descobert, per evitar que ningú pugui seguir-me el rastre, donant voltes a un futur que veig, a mesura que avancen els dies, cada vegada menys esperançador. L'esguard dels llauradors amb qui ensopego pels camins és semblant al temps, tèrbol i sorrut, com si les seves ànimes simples auguressin la proximitat d'una nova onada de mort i desolació a causa de la guerra, de la fam o de la glànola: els tres flagells dels atzarosos dies que vivim. La conjunció actual dels planetes, de fet, si seguim les ensenyances que Albert Magne va exposar al seu De causis proprelalum elementorum, amb el sínode de Júpiter i Saturn a tocar, assenyala la proximitat de grans desgràcies i mortaldats. Tot plegat, si bé sempre he estat en gran mesura escèptic respecte d'aquesta mena de designis astrals de caire catastròfic, em genera certa inquietud irracional en l'ànima, i sense voler recordo els versos poc menys que apocalíptics d'un poeta francès actual pel qual, al capdavall, mai no he sentit predilecció:

La fin s'approche, en verité...
Tout va mal...

A Nules, en canvi, en un hostal al peu del barranc de Fontfreda on he trobat xopluc a mitja tarda, i on per força hauré de restar per passar la nit si no vull agafar una pulmonia, l'ambient és impregnat d'una flaire llaminera i plaent, tothom està abocat en els preparatius de la fira que cada any celebren al poble en aquestes dates, preocupats tan sols per com el mal temps pot afectar l'esdeveniment i lluny, per tant, de patir per l'autèntica tempesta que podria aproximar-se ben aviat si la rebel·lió de missenyor el comte d'Urgell, tan bon punt tingui el suport dels nobles que li han estat afectes fins fa poc i hagi rebut l'ajut de tropes forasteres, es materialitza en forma de guerra cruenta.

Si el temps s'esclareix una mica, demà puc arribar fins a Morvedre, on espero enllestir la meva missió: trobar el frare, descobrir on s'amaga el testament i endur-me'l. Hi ha una qüestió, però, que no em puc treure del cap: què passaria si ara, de cop i volta, abandonés el servei a Jaume d'Urgell? Quina fóra la meva sort si en comptes de tornar a Balaguer anés de dret a trobar la Cort Reial? La resposta lògica m'espanta: em guanyaria el favor del nou monarca i, al mateix temps, tindria ocasió de viure a prop de Jimeno Ruíz... Què fer? La idea d'una traïció m'esgarrifa -fins ara els meus actes han servit sempre amb fidelitat, abnegació i eficàcia la causa urgellista-, però el pensament de no tornar a veure mai més el jove escuder em causa un terror que supera tota racionalitat.

El dubte, altra vegada, m'empresona...

EL LAI DE L'HOME-LLOP

Parlava de com un noble cavaller bretó, privat i conseller del llegendari rei Artús, davant la insistència de la seva esposa perquè li descobrís, en nom de l'amor que compartien, el motiu de les desaparicions que, periòdicament, l'home protagonitzava, acabà per confessar-li que de tant en tant, per causa d'un antic encantament, es transformava en llop i, havent guardat la roba en un amagatall segur, vagava per la part més frondosa del bosc alimentant-se a base d'indefenses salvatgines que poblaven la profunditat selvàtica. Tan aviat com en tingué coneixement, la dama s'horroritzà per dins fins a tal punt que decidí, de connivència amb un antic pretendent a qui fins aleshores sempre havia rebutjat, prendre la roba al marit mentre voltés pel bosc en forma de bèstia salvatge per tal que, acomplint-se un malefici les clarícies del qual ell mateix li havia revelat, restés en aquell estat fins a la mort. Al cap d'un temps de consumada la traïció, declarat desaparegut el cavaller i amb la dama i el seu còmplice units en matrimoni, l'incomparable rei Artús trobà, mentre caçava, un llop tan submís i dòcil que decidí adoptar-lo com a bèstia de companyia. L'animal es mostrà sempre mans i deferent amb tot aquell que se li va atansar per fer-li una moixaina, i fins i tot amb els qui no li deien res, tret d'un cop en què tingué al davant la dona del cavaller desaparegut, a la qual en un sobtat atac de fúria arrencà el nas d'una mossegada. Tothom trobà tan insòlit aquell capteniment excepcional que al capdavall hi hagué qui sospità si no tindria el llop algun motiu per agredir la dama, la qual, després de ser sotmesa a un insistent turment indagatori, confessà tots els detalls de la maquinació que havia elaborat conjuntament amb l'home que actualment li feia de marit. Recuperada la roba del cavaller ultratjat, el llop fou home altra vegada. Els traïdors, per la seva banda, hagueren de fugir ben lluny i hom assegurava que malgrat tenir molts fills i filles com a fruit del seu amor adúlter tots ells nasqueren sense nas, a imatge de la pèrfida mare, cosa que els confegia un rostre lleig i abominable que tothom evitava de mirar.