LA RONDALLA DEL CARBONCLE ORIENTAL

Diuen que fa molts anys, en les llunyanes terres d'Orient, a prop d'allà on el sol inicia el seu recorregut diari, en una illa immensa situada molt a prop de l'Índia, en direcció a xaloc, coneguda amb el nom de Ceilan, on els habitants, anomenats singalesos, de costums llicenciosos i adoradors d'ídols, van despullats pel carrer i on, pel que es veu, arreu naixen safirs, maragdes, turqueses i robins nobles i bons, s'hi esdevingueren uns fets que, com diria un antic rondallaire oriental, si s'escrivissin amb una agulla sobre el lacrimal constituirien un ensenyament per a aquell que en volgués treure profit.

Sembla ser que en aquella illa governava aleshores un rei magnànim, honest amb els súbdits i amable amb els estrangers que l'anaven a veure. Aquest rei era, també, generós, just, virtuós i raonable. Tothom s'inclinava davant seu. I a més a més era molt ric, posseïa un dels tresors més cobejats del món, amb centenars d'arques farcides de pedres precioses que ocupaven diverses sales del fastuós palau en què vivia; d'allí n'extreia periòdicament abundosos donatius que repartia amb gran liberalitat entre viatgers, parents o amics que el visitaven. Lluny d'arruïnar-se a causa d'aquest dispendi altruista, però, la seva fortuna anava creixent dia rere dia, car les terres de l'illa eren pròdigues en pedres precioses. La peça més apreciada d'aquell tresor extraordinari, amb un valor que sobrepassava el de totes les altres juntes, era un robí de dimensions mai vistes, sens dubte el més important que mai ningú no hagués arribat a contemplar, que havia heretat de l'antic rei, son pare, i que, segons era la seva intenció, havia de pertànyer als descendents de la noble nissaga que, des de feia molts segles, tants que es perdien en la memòria dels manuscrits més antics, ocupava el tron i governava l'illa.

Malgrat la immensitat d'aquestes riqueses, però, que haurien sadollat de felicitat qualsevol monarca, hi havia un fet que tenia capficat i trencava el son del nostre rei: entre les seves set esposes, totes d'una bellesa inigualable, no n'hi havia cap que el deixés plenament satisfet amb les atencions amoroses que li dispensaven. Cadascuna d'elles, com he dit, superava en bellesa la mateixa lluna, i no n'hi havia cap que no servís, amb completa abnegació, de nit i de dia, l'angoixat marit; però aquest, afeccionat a les subtileses de l'amor cortès, trobava a faltar, en les relacions que hi mantenia, els símptomes de l'estat d'ànim que, en els poemes que li cantaven els nombrosos joglars que mantenia a la cort, s'atribuïen als enamorats: l'enfolliment que fa perdre el món de vista, l'embadocament que anul·la el sentit del temps, el neguit que neutralitza la gana, el malestar per l'absència i el dolor per la separació de l'ésser estimat...

Els dies se succeïen i, d'aquesta manera, ignorant què era sentir el cor trasbalsat pel sentiment amorós i delint-se per experimentar-ho, la tristesa del rei anava augmentant.

Un bon dia, com havia fet altres vegades per passar desapercebut i barrejar-se entre els súbdits, es disfressà de mercader i anà, acompanyat d'un fidel conseller, a passejar per la ciutat de Ratnapura, una de les més pròsperes de l'illa, per tal de comprovar el grau d'afecció que el poble li professava. En un mercat, mentre valorava la qualitat d'unes teles i negociava el preu amb el comerciant que les venia, va sentir casualment, molt a prop seu, una conversa que el sumí en un notable desconcert. Dos mercaders sarraïns, de rostre bru i vestits elegants, parlaven de la bellesa d'una noia que, pel que sentí, havia de ser la materialització humana de la perfecció. Era tan gran l'encant d'aquella jove, deien, que si la pròpia Bellesa hi hagués volgut competir hauria abaixat el cap avergonyida. Explicaven, enduts per un apassionament poètic, que les roses demanaven perdó a les seves galtes i que la saliva amb què s'humitejava els llavis podia mofar-se del millor vi. Les corbes del seu cos, afirmaven encara, estaven per sobre de tota comparació. Segons va sentir dir a un d'aquells homes, la gràcia del seu gest havia arrossegat més d'un enteniment a la perdició, car, després d'encendre el cor de molts i nobles cavallers, havia rebutjat de correspondre'ls proclamant que només es casaria amb un rei o fill de rei.

Encuriosit per la sobrenatural bellesa descrita pels comerciants, el rei de Ceilan els demanà qui era aquella deessa a la qual descrivien amb tant d'entusiasme. Aquells li respongueren que no es tractava de cap deessa, sinó d'una princesa, la filla de Khublai, el gran Khan, senyor dels mongols i rei de l'imperi més gran d'Orient, que vivia en un palau a la coneguda ciutat de Cambaluc, a moltes jornades de navegació d'on ara es trobaven, i que les virtuts que li havien atribuït eren només una part insignificant de tot el ventall de qualitats que posseïa.

Tant lloaren les virtuts d'aquella dama que, a partir d'aquell moment, encisat per les explicacions dels comerciants, el rei de Ceilan se n'enamorà amb follia tot i conèixer-la només pel que n'havia sentit dir en el mercat de Ratnapura. De sobte, amarat de passió, els símptomes de l'enamorament es començaren a manifestar: va perdre la gana i la noció del temps va esdevenir per ell un fenomen desconegut, no dormia ni de nit ni de dia i es passava les hores sospirant per l'absència de l'estimada. Les esposes, dolgudes des de feia temps a causa de la indiferència del marit, estaven ara indignades perquè aquest les rebutjava sense contemplacions i confessava preferir-ne una altra. Al cor del rei només hi havia lloc per a la filla del gran Khan.

Com no podia ser d'altra manera, decidí d'enviar una ambaixada a Cambaluc per demanar al senyor dels tàrtars la mà de la seva filla. Estava disposat, si calia, a renunciar a les seves set esposes. Nomenà ambaixador el fidel conseller amb qui sempre havia confiat i manà que preparessin un vaixell carregat de riqueses que, en el seu conjunt, bé podien tenir el valor de vuit ciutats.

Entre les pedres precioses que el rei trametia com a presents, hi havia, mal que li pesés, aquell robí extraordinari que tan gelosament havia custodiat fins aleshores.

Li havia costat algunes nits d'insomni, al rei de Ceilan, decidir-se d'incorporar el robí com a regal, però resolgué finalment d'incloure'l esperonat per la certesa que el gran Khan no es resistiria a la temptació de posseir-lo. Aquesta sospita, que pot semblar arriscada, no estava pas mancada de fonaments. Temps enrere, a través d'una ambaixada de la qual formava part el famós mercader venecià Marco Polo, també conegut amb el sobrenom de Milió, el gran Khan s'havia mostrat veritablement interessat a comprar-li el carboncle, però en aquell moment el rei singalès s'hi havia negat en rodó, decidit a seguir la tradició familiar de cedir-lo a qui el succeís en el tron. Ara, però, consumint-se a causa d'una passió amorosa tan ardent com sincera, la situació se li plantejava des d'una perspectiva molt diferent. El robí perdia tota importància si a canvi podia obtenir la princesa tàrtara.

Khublai Khan, per la seva banda, havent sabut les intencions del senyor de Ceilan per boca d'algun mercader que comerciava entre aquella illa i la ciutat on ell tenia el palau, s'alegrà de la notícia i es disposà a rebre la pedra amb els braços oberts i oferir gustós al nostre rei la mà de la cobejada princesa.

L'ambaixada singalesa, amb el conseller reial al capdavant, s'embarcà al cap de poques setmanes. La distància que calia recórrer era molt gran. Navegarien un bon grapat de dies per mar oberta cap a llevant fins arribar a l'illa de Sumatra i, d'allí, abastits de nou amb provisions, remprendrien el llarg viatge en direcció a tramuntana fins arribar al port de Fugiú, on encara haurien de continuar per terra durant unes quantes jornades cap a Cambaluc, on demanarien audiència amb el gran Can. Aquest era l'itinerari que la nau es disposava a seguir quan salpà del port de Bettala, a Ceilan, però les circumstàncies, sempre subordinades a la voluntat de Déu, n'havien de modificar tràgicament la ruta.

Quan només havien cobert deu jornades del trajecte i els mariners d'intuïció més fina, fent visera amb la mà plana sobre l'esguard, auguraven la visió imminent de l'illa de Sumatra, van descobrir que se'ls atansaven, per totes bandes, un estol d'embarcacions de vela tronades (en total devien ser una vintena) que aviat identificaren com a integrants d'una de les perilloses companyies de pirates indis. Aquesta mena d'indesitjables, amb fama de despietats i sanguinaris, havien proliferat en aquella mar a causa de l'increment del trànsit comercial que s'hi estava produint, i s'havien convertit en el terror dels mercaders que hi transitaven. Acostumaven a atacar en companyies de vint o trenta veles, i formaven escala en el mar, de tal manera que arribaven a dominar una franja superior a les deu llegües, així, quan una de les naus pirates albirava una possible víctima feia senyal a les altres per tal que l'atac fos conjunt i efectiu. Escapar-ne resultava impossible. Quan el conseller va albirar el perill que els venia a sobre, ordenà a tota la tripulació, mariners i funcionaris, que engolissin tantes pedres com fossin capaços del tresor que transportaven per amagar-les i evitar així que fossin robades. Ell mateix, fent un esforç gegantí que li ferí la part interna del coll, s'empassà el voluminós carboncle que, per motius de seguretat i per indicació del rei, duia dins una bossa penjat al coll. Els corsaris, però, coneixedors de tota mena d'argúcies, després d'assaltar i saquejar la nau, feren beure als tripulants una droga que els resultava sempre de gran eficàcia, la qual provocava el vòmit immediat a aquell que la prenia. Un cop ingerit el verí, tots començaren a perbocar. De la gola de cadascun d'aquells infeliços en sortí un tresor. Quan arribà el torn al conseller, aquest, havent begut la infausta droga, sentí com el carboncle li pujava de l'estómac i, sorprenentment, en comptes de sortir expulsat per la boca com hauria esta previsible, se li quedava entrebancat a la gargamella. La pedra era tan grossa que no tan sols no pogué passar del ganyot, entravessada com estava, sinó que a més a més impedí que el fidel funcionari pogués respirar. L'home, al cap d'uns minuts de penosa agonia, va morir ennuegat i els criminals, creient que s'havia ofegat amb el propi vòmit de manera natural, llençaren el cadàver per la borda ignorant el valuós tresor que aquest contenia.

Si haguessin tan sols sospitat el valor d'allò que abocaven al mar haurien obrat sens dubte de manera ben distinta!

Al cap d'un parell de setmanes, els expedicionaris que havien sobreviscut a l'assalt dels pirates indis tornaren abatuts cap a Ceilan i, un cop allí, amb tanta vergonya com tristesa, informaren el rei de tot el que havia passat, des del principi fins a la fi, sense aclarir, però, quina havia estat la causa autèntica de la mort del conseller, perquè ningú no la coneixia. Creient, doncs, que els corsaris havien robat el carboncle juntament amb la resta del tresor, el rei va disposar immediatament un estol de naus, carregades dels guerrers més valents i tripulades pels mariners més audaços, amb l'objectiu de trobar els lladres marítims, turmentar-los, matar-los i recuperar la pedra.

Passaren els mesos, però, i el nostre monarca no rebia notícies de l'expedició que li podia retornar el somriure. Es passava les jornades vagant pel palau, com una ànima en pena, pensant en aquella bellesa que li havien descrit i sospirant per la distància que el separava d'ella. Sense el robí no la tindria mai, potser ni tan sols l'arribaria a veure. No menjava ni dormia, i les hores se succeïen en un degoteig monòton. Alguns dies, pres per la desesperació, pujava a una muntanya de roques abruptes a la qual només es podia accedir mitjançant unes cadenes disposades de tal manera que feien possible l'ascens, al cim de la qual hi havia un monument dedicat a aquell a qui els idòlatres consideren el millor i més gran dels diversos déus que adoren, un tal Burkan, qui segons diuen va morir i renéixer vuitanta-quatre cops, convertit en diversos animals, fins que a l'últim morí i es convertí en déu. Als peus de la imatge d'aquest ídol, el rei de Ceilan es passava hores i més hores pregant pel feliç retorn de les naus que havien sortit a buscar el robí, fins que un bon dia, quan el sobirà --desenganyat-- pensava si no seria millor deixar-se caure pels espadats rocallosos que voltaven el cim, els vaixells tornaren.

El monarca, que havia distingit la lluentor de les veles des de dalt de la muntanya, corregué a l'encontre del capità de l'expedició, amb un bri d'esperança als ulls i un interrogant a flor de llavis. Aquell, però, amb el cap cot i visiblement frustrat, l'informà que l'èxit obtingut havia estat parcial. Havien localitzat els pirates i recuperat bona part del botí, però per més turments que havien aplicat als lladres marítims no havien aconseguit cap informació sobre què n'havien fet, aquells indesitjables, de l'immens robí. De fet, segons explicà el soldat, els corsaris havien negat en tot moment, fins a la mort, saber res d'aquella pedra. L'objectiu principal de l'expedició, doncs, havia resultat un fracàs.

Mentrestant, a Cambaluc, el gran Khan, senyor dels tàrtars i mongols, a qui gràcies al tràfec de viatgers que travessaven les seves terres sempre arribaven molt ràpidament les informacions, s'assabentà de tot el que havia succeït i, decebut per la pèrdua del robí -puix ja s'imaginava, més estarrufat que un paó, amb el meravellós carboncle penjat sobre el pit-, s'apoderà d'ell una antipatia profunda cap a l'infeliç pretendent de la filla, per qui es considerava poc menys que estafat. Per això, sense esperar explicacions de Ceilan, es decidí a casar la princesa amb el fill d'un soldà seguidor de la fe de Mahoma pel qual, des de feia un temps, la noia mostrava una certa predilecció. I el matrimoni es dugué a terme, amb tots els honors, al cap de pocs dies.
Quan, passat un temps, el rei de Ceilan va saber que la dona per la qual no menjava ni dormia s'havia casat amb un altre, el món li caigué a sobre amb tota la brutalitat imaginable. Ell, que malgrat les últimes pèrdues encara era un home ric, se sentí el més desgraciat dels mortals. Havent perdut el carboncle i sense haver ni tan sols arribat a veure la noia de qui estava enamorat, aquell pobre monarca, abatut pel desengany, va acabar els seus dies empresonat per la melangia més pregona. Mai més no va adreçar la paraula a cap persona ni tornà a preocupar-se pels afers del regne, de tal manera que els ministres i consellers en qui sempre havia dipositat la confiança anaren dilapidant la fortuna del tresor reial fins a deixar-lo, en el moment de morir, pràcticament arruïnat.
[···]

I què se'n va fer, del carboncle?

Quan el cos sense vida del conseller del rei de Ceilan va ser llançat al mar pels pirates de l'Índia, aquest va anar surant durant uns quants dies, sense rumb fix, fins que fou abocat per les ones prop d'un penya-segat costaner al qual, per l'agressivitat dels esculls que l'envoltaven fins ben endins del mar, no s'atansava mai cap vaixell. Allí, el cadàver del fidel funcionari, mig devorat pels peixos, va restar, protegit per les roques i alimentant ocells i crancs, uns quants anys, passats els quals només en restava l'esquelet.

La casualitat, però, que sempre ha estat amiga dels relats insòlits, va voler que un bon dia aquella carcassa humana fos trobada per un noiet que pescava, tot sol, amb la barqueta de son pare, per aquells encontorns. El xicot havia vist, a sobre d'una gran roca que feia d'escull, una lluentor molt forta i vermella que li cridà l'atenció. En acostar-s'hi, comprovà que es tractava de l'esquelet d'un home, i que allò que generava la brillantor era un enorme tros de vidre rogenc que el mort tenia incrustat a l'alçada del coll i que havia quedat al descobert amb la descomposició del cos.

El jove pescador indi, que no devia pas superar els deu o dotze anys, va tornar cap a casa tot cofoi amb la troballa, però, per evitar que son pare (un home tan tirànic com ignorant) l'hi prengués, va amagar allò que ell pensava que era un fragment de vidre dins l'esvoranc de la soca d'un arbre que hi havia prop de casa seva i no en digué res a ningú.

Durant moltes setmanes, quan tornava de pescar, sol o amb son pare, de l'escullat, el noi se n'anava corrents cap al lloc on tenia guardat el robí i se'l mirava embadocat una bella estona. El color del carboncle li recordava la rojor del cel al capvespre, sobretot la d'aquells dies en què fa vent i dins dels núvols sembla que hi hagi un incendi.

Un bon dia, però, el seu pare, tip de veure com el fill frisava cada vespre per anar a furgar dins la mateixa soca, encuriosit per quin devia ser l'enigmàtic tresor que el marrec hi guardava però convençut que no podia ser més que alguna fotesa sense cap valor, es llevà abans que ningú, posà la mà dins l'esvoranc i en tragué la pedra. Se sorprengué de la bellesa d'allò que, com al fill, li semblà un bocí de vidre, i pensà que, al capdavall, potser tenia algun valor.

Aquell vespre, en tornar de nou a casa, el xicot tingué un gran disgust quan, en posar la mà dins la soca on guardava la pedra i palpar amunt i avall en la buidor, constatà que no hi havia res, que el seu tresor havia desaparegut. Escorcollà el forat a fons fins a convèncer-se que algú (i prou que sospità de seguida qui) li havia agafat l'objecte que tant estimava. Afligit per la pèrdua, aquell dia no va tastar ni una engruna del sopar.

L'endemà al matí, el vell pescador va anar al mercat d'una ciutat propera per adquirir algunes provisions que els feien falta i, sense dir res al noi ni a ningú de la família, va endur-se el robí disposat a canviar-lo, si més no, per unes lliures d'arròs. La sorpresa la tingué quan, tot just després d'haver-lo tret i començat a mostrar, un mercader venecià, de pas per la ciutat, li oferí un parell de besants d'or a canvi d'aquell tros de vidre. Enlluernat pel llampurneig dels diners, creient que feia el negoci de la seva vida, i poc avesat a les tècniques del mercadeig i les estratègies de l'intercanvi, el pobre bajà va acceptar immediatament l'oferta. La cobdícia l'havia traït. I, encara, ignorant que no és per amor a tot, que es vol tot, sinó per amor a un mateix, va pensar que amb aquelles monedes n'hi hauria prou per proveir de vitualles el rebost durant dos mesos, i encara li quedarien diners per comprar una bonica tela a la dona. Què poc sabia el que acabava de deixar-se perdre!

I així és com, a través de l'espavilat mercader venecià, que l'adquirí per una misèria a un pescador indi massa toix per adornar-se del valor que tenia, aquest meravellós carboncle arribà a terres occidentals, on, conegut amb el nom de Crepuscle de Ceilan, ha passat per algunes corts distingides fins que, fa uns anys, arribà a mans del nostre rei en Pere, el qual avui ens l'ha portat a l'obrador personalment.