LA MORT DEL LLOP

S'estigueren així, temptejant-se, una bella estona. Un tro somort roncà en la llunyania. Quan es començà a sentir la veu dels primers pagesos que, alertats pels crits i pel foc, s'atansaven, la Bèstia decidí envestir-lo. Se li afuà amb la boca oberta i el ferm propòsit d'enllestir-li l'existència d'un sol mos, directe al coll. No comptava, però, que ara no se les havia amb un vell embriac, ni amb un minyó indefens, ni amb un pobre diable atemorit, ni tan sols -malgrat acabar-li de despatxar un germà a l'altre món- amb cap galifardeu encegat pel desig de venjança, sinó que s'encarava amb els instints indòmits i primaris de Jaume Bru, el qual, proferint un crit salvatge, s'abraonà al seu torn sobre la Bèstia i, quan ja la tenia a un pam de la cara, al mateix temps que notava la roentor punyent d'una grapada al muscle, li descarregà un potent cop de falç al costat.

L'eina quedà clavada entre les costelles de l'animal, que es cargolà per terra com un cuc, amb l'urc anorreat, embogit, mossegant l'aire a la desesperada, batent la barra i fent espetegar les dents, com una matraca: ferit de mort. En Jaume, en ple deliri, ofuscat per la violència i pel propi dolor (sentia regalims tebis recorrent-li el braç), se li llençà a l'esquena i, cama ací cama allà, li subjectà el cap amb les dues mans i el feu girar amb una estrebada enèrgica que culminà amb un crec estremidor, després del qual el llop -dit la Bèstia i temut fins aquell dia a tota la comarca- restà immòbil per sempre més.

El xicot, amb el semblant estrafet per la coïssor de l'espatlla, desclavà la falç del cos inert i, encara ebri de sang, alienat, estripà la carn del monstre primer amb dos dits i després amb tota la mà, que introduí dins la ferida. Furgà un instant i, amb una bursada, li acabà arrencant el cor calent, que encara bategava quan el contemplà a la llum de les flames. Prengué la víscera amb les dues mans i, dempeus, mentre expulsava per la gola un crit bestial, se la passà per la cara, que s'omplí de regalims vermells. Acte seguit llençà el cor de la Bèstia al foc, s'omplenà els pulmons amb l'aire corromput pel fum -que ara, a més, es veia intoxicat per la sentor de carn socarrada- i, ulls en blanc, es desplomà, sense sentits, vora el cadàver d'en Llorenç.

Els companys de batuda arribaren al mateix temps que començava a ploure.

MORT DEL BARÓ

El baró, esglaiat davant de la carnisseria -i amb cara de no entendre encara què estava passant-, havia anat fins al seu cavall, a una vintena de passes d'on era en Jaume, i es disposava a muntar-lo per fugir galopant. El xicot, en veure-ho, després de calcular que encara que es posés a córrer no l'atraparia, prengué la ballesta i el ganxo d'un dels morts i, mentre el magnat clavava l'esperó a la vena de l'animal, tensà la corda empenyent l'estrep amb el peu, col·locà una sageta fina i -posant l'enginy a ran de nas i aclucant un ull- es disposà a disparar. Abans de prémer el gallet, el cap del noi bullia de records i de cabòries. Pensà, sobretot, en la mort ominosa del pare i la germana, les flames consumint-los la carn i, és clar, també recordà el que aquell home havia fet a la Teresa evitant, en canvi, de recuperar detalls de la infàmia que hi havia comès ell.

Sonà l'espetec al mateix temps que un tro solcava les entranyes de la nuvolada.

El virató es desplaçà, com un fuet, per l'aire, xiulant fins a clavar-se mortalment, amb un cop sec, a l'esquena del fugitiu, que ja havia iniciat el frenètic galop cap a una salvació que no li arribaria mai i que emprengué, en canvi, el camí dret de l'infern. Arrossegada pel cavall -puix un peu se li havia quedat agafat a l'estrep-la despulla inanimada del senyor feudal es perdé en el cor tenebrós de la boscúria, deixant un rastre intermitent de sang sobre la fullaraca.

En Jaume restà, palplantat i rígid, enmig de la mortaldat, com si aquell escenari propi de l'infern dantesc li fos llunyà, com si ell no hi tingués res a veure. Escrutava el no res en una espècie d'estat de trànsit que no li era del tot nou: era el mateix grau d'alienació que li havia bloquejat els sentits després d'arrencar el cor del llop, o bé quan esberlà el cap del jove lladre a les envistes de Girona...

Un cop de vent, impulsiu i sobtat, arremolinà fulles i pols, i un llamp travessà aleshores l'espai fins a migpartir el ventre d'un arbre no gaire llunyà. El tro espetegà com si el món s'acabés de trencar per la meitat. Acte seguit, després d'una breu aspersió de gotes gruixudes i escadusseres, començà a ploure a bots i barrals. Semblava que, de cop i volta, alguna força superior hagués decidit purificar l'escampall macabre d'aquella clariana. Jaume caminà sota la pluja llarga estona, sense rumb, ensopegant ací i allà com un embriac, i dreçant-se, nafrat, una vegada i una altra, fins que la nit desplegà les tenebres. Vagà per camins i camps durant qui sap quantes hores. I encara plovia fort quan caigué rendit sota una alzina. S'estirà panxa enlaire, amb els braços i la boca oberts, entomant el diluvi gelat que la fosca li abocava a sobre, com si s'hagués ajagut sota un torrent i s'oferís, de cos i ànima, a les virtuts exorcitzants de l'aigua. Mentre li restà un pessic d'enteniment, el seu cap anà recuperant escenes viscudes, un rosari d'episodis tendres i torbadors que el record conservava amb total nitidesa. Es desplaçà, pel temps, cap a endarrere, per reviure -en un instant que se li féu etern- la mort recent del baró, la visió dolorosa del mas cremat, la violació infame de la Teresa, la fi a sang calenta de tres lladregots a prop de Girona, l'agonia del llop conegut com la Bèstia... I continuà viatjant enrere per retrobar, també, les discussions amb el pare, les baralles pròpies dels bordegassos o els jocs infantils amb sa germana. La mort de la mare el sacsejà, com si acabés de produir-se. Encongit, amb les cames doblegades i els braços creuats sobre el pit, arribà al punt on la memòria tan sols transmetia figures vagues i llunyanes, ombres d'un passat que intuïa benigne, viscut però pràcticament oblidat, fins a imaginar-se, a la fi, dins el ventre matern, un indret fosc i càlid on se sentí segur i a resguard.

En aquell punt perdé el coneixement.

EL PASSAT

Al cap d'unes quantes hores, quan la foscor de la nit tot just començava a trencar-se i tenyir-se de vermell, del llit estant sentí un udol proper. Era un crit salvatge i espantós, que de primer dubtà si no procedia del seu propi interior: de la pregonesa sinistra del passat que el turmentava. S'incorporà, desconcertat. El fred li féu arronsar les espatlles i fregar-se els muscles. Tornà a sentir el crit: era un udol. S'embolicà amb la flassada i deixà la Caterina immersa en un son profund, nua i desprotegida sobre la màrfega. Obrí els porticons de la finestra, guaità i, amb la primera claror del dia, va veure com un llop de pelatge gris li tornava la mirada, des de fora i a poques passes, en actitud desafiant. Aquells ulls lluents el trasbalsaren. Semblava com si tot tornés al principi, al dia que s'encarà amb la Bèstia i s'inicià l'enfilall d'esdeveniments funestos que, tot i els esforços dedicats, li era impossible d'oblidar. Ara, però, a diferència d'aleshores, no se sentia amenaçar

L'animal li mostrà els ullals esmolats i les genives sanguinolents. Grunyí, girà cua i amb quatre gambades es va perdre bosc endins, entre les ombres. Al cap d'uns segons se sentí un altre udol, llunyà, que va indicar a en Jaume que la visió del llop davant del mas no havia estat una al·lucinació

El passat, pensà, el perseguia...