Potser el que l'espectador agraeix més d'aquest agosarat muntatge és l'absència absoluta de focs d'artifici, de transformacions espectaculars, de tramoia guinyolesca. La proposta situa en un primer pla absolut la paraula, i és el discurs de Gregori el protagonista indiscutible. Boris Ruiz dóna cos al personatge i amb un mínim de moviments es reclou darrera les paraules deixant que allò que diu, partint d'un cos gairebé immòbil, arribi d'una manera ben nítida a l'espectador. Bonnín –ho explicita en el programa de mà– insinua un concepte d'un model: Gregori pot ser el símbol de l'home que pateix perquè es troba diferent dels altres. "És la metamorfosi de l'empestat, del tuberculós d'abans, la del malalt de la sida d'avui"; "la figuració d'un Job contemporani, just i bo". És una lectura arriscada, però extremament respectuosa. Tant la versió de Toni Cabré, com el treball de Bonnín, com la interpretació de Boris Ruiz busquen l'extrema naturalitat, el to pla i sense sorpreses, l'entonació gairebé neutra, la posició sofrent, impotent, davant del fat tràgic. Ramon B. Ivars i Tomàs Pladevall completen l'equip creatiu amb una eficàcia indiscutible, del tot homogènia amb la idea de Bonnín. Es aquest rigor expositiu allò que fa que aquesta proposta teatral de la narració de Kafka, malgrat la duresa i la dificultat receptiva aparents, es pugui veure amb uns ulls nous i enceti –com a clàssic que és– nous suggeriments i noves reflexions.

(Joaquim Vilà-Folch. "Notes de teatre: La metamorfosi", Serra d'Or, núm. 411, març de 1994)

* * *

La versión de Toni Cabré del relato es fiel al original, llega al espectador desde un trabajado naturalismo psicológico; no hay pues en el escenario el relato de una rebeldía, sino la exposición de una resignación.

(Gonzalo Pérez de Olaguer. "Historia de una resignación", El Periódico de Catalunya, 1 de febrer de 1994)

* * *

La adaptación teatral de Toni Cabré mantiene el nivel literario del original en el plano coloquial y directo del protagonista, sin equipar al kafkiano viajante de comercio de ningún cultismo que pudiera desvirtuarlo.

(Joan-Anton Benach. "Un insecto demasiado jovial", La Vanguardia, 28 de gener de 1994)