S'havia d'aturar el tren ara, precisament ara.
Quan acabo de robar la primera cartera de la meva vida.

–Mare, ja hi som?
–No. És que s'ha aturat el tren. De vegades passa. Estigue't quieta, arribarem de seguida.

La nena del meu davant fa anar els peus amunt i avall. Des que ha pujat al tren, ja fa una bona estona, ha anat augmentant el ritme d'aquest moviment que efectua de manera mecànica, i també la força, perquè cada vegada les aixeca més, les cames i, aviat li arribaran a dalt de tot. Abans m'ha donat un copet i la seva mare me n'ha demanat excuses, no passa res, he fet jo traient-li importància. Llavors m'ha semblat que ella es fixava en com vaig vestit, i això que vaig correcte, molt correcte, si fins i tot m'he enganxat les soles de les sabates perquè no es vegés que tenen gana, i me les he enllustrat una mica, però, és clar, són tan velles que ja res no les pot disfressar de noves. I, tanmateix, s'ha notat; així doncs, es nota, vaja. Déu meu, es nota. La dona, que deixa-la anar perquè anima un mort només de mirar-la, m'ha fet una inspecció rapidíssima d'un cop d'ull, m’ha revisat de dalt a baix i jo he pensat que m'havia descobert. M'ha obligat a ullar-me jo mateix, a repassar-me dissimuladament després, la Nati em deia que semblava un senyor, no has de tenir por de res, es tracta de semblar algú, que sembli que tens pasta i ja està, m'entens. La Nati somreia i m'ensenyava el forat de l'ullal esquerre que no té. Deia, quan tingui pasta jo, me'l tapo.

No m'atreveixo ni a tocar-la, la cartera. De cop, en aquest instant d'aturar-se el tren, perquè només serà un instant, em crema la mà i em crema tot. Només eren cinc minuts; cinc minuts de tren, d'una estació a l’altra, de Vic a Manlleu. Mark, és molt fàcil, en un tren, és la butxaca del del costat, m'entens, una mica de pressió perquè no ho noti i ja està, baixes a la següent estació, puges al tren que ve després i fora. La Nati em vestia i en Pepe em donava lliçons. I mira que he trigat jo a voler-les aprendre, mira que no en volia saber res, mira que vaig intentar continuar essent honrat. Perquè jo n'era molt, d’honrat.

Hi ha instants com ara aquest que es fan eterns. Sembla que hagin passat ja uns quants minuts, i resulta que segurament han passat només segons, però a mi em semblen una eternitat perquè duc una cartera a la butxaca. Tampoc no puc assegurar que siguin segons, és clar, perquè per això hauria de mirar el rellotge que tinc a la mà esquerra, i la mà esquerra és la que exerceix pressió sobre la butxaca del meu veí que es troba al país dels somnis.

No és meva, la cartera, no són meus els diners... si és que n'hi ha, perquè vés-ho a saber, potser ara resulta que no hi ha res a dins i, a sobre de la mala estona que estic passant, no haurà servit de res. Em comença a passar allò de la suor freda, allò que notes que el front se t'omple de perletes que, d'aquí a molt poc, aniran lliscant-me avall pel rostre, faran com un riu estret i llarg i acabaran caient sobre els meus braços o sobre el seient o al terra, cauran allà on hagin de caure, però el cas és que cauran.

El del costat no es mou, ni tan sols respira. I a mi se m'ha tallat la respiració, em sembla que m'estic marejant.

(Fragment de Tren a Puigcerdà, 2007)