A la presó, qualsevol conflicte s'acaba com el Rosari de l'Aurora. Ho saben els interns i ho saben els funcionaris. Els de fora no, que ho sabem: estem acostumats a creure en la paraula dels "bons", o sigui, dels mateixos funcionaris o dels metges, de la Justícia o de la Direcció General. I que no em malinterpreti el lector: en cap moment no dic que no tinguin la raó, tots aquests. De vegades la tenen i de vegades no. Però –i aquí rau, penso jo, el problema de tot plegat- els de fora no els ho discutim: el que diuen les "forces del bé" va a missa. I punt. Igual que a les pel·lícules dels valents vaquers nordamericans lluitant contra els salvatges/caníbals/incivilitzats pèlroges.

És cert que, com a societat sensibilitzada amb els problemes dels altres, solidària, dialogant, antiglobalitzadora, etc., etc.... hem anat avançant i hem arribat molt enllà, és cert: ja no ens fan empassar que els iraquians són dolents i que per això els hem de fer la guerra; el nostre esperit crític se subleva contra aquesta idea tan poc solvent, i acabem recordant als que governen el món que nosaltres no som criatures, i ara. Però també és cert que, en el tema «presons» sí que ho som una mica, de criatures. És clar que potser ens interessa ser-ho: no és el mateix el pobre iraquià/palestí/afganès que veu caure la destrucció sobre el seu cap sense haver comès cap delicte, que un pres que reb impunement una pallissa o veu com assassinen el del costat sense poder-hi fer res. No ens enganyem: aquest darrer, "s'ho ha buscat"... Dit d'una altra manera, cal que algú pagui per tots els mals del món, i no pagarem pas nosaltres, oi? Perquè nosaltres no hem fet res… Per això en tanquem uns quants i que rebin ells, si de cas, ja que, com he sentit a dir més d'un cop entre gent molt respectable, "no són solidaris amb la resta dels humans". No em posaré a discutir ara les raons per les quals una persona arriba a convertir-se en pres, perquè això seria motiu d'un altre article, però vagi per endavant que és molt més fàcil del que ens pensem. El que importa de tot això és que, quan hi ha un crim, la gent en demana un càstig i, en algunes ocasions, el que menys importa és que, qui reb, e sigui l'autèntic culpable. L'important és que la sang es paga amb sang, els humans som així des que l'arcàngel ens va fer fora del Paradís.

Una presó és una fortificació, un microcosmos amb una vida pròpia i unes normes pròpies. A dintre la presó hi ha presos i funcionaris, carcellers en la seva immensa majoria. De tot el que hi passa i que surt fora del normal, se’n fan uns informes que, òbviament, van a parar al director i, d'allà, a la Direcció General. Qui fa aquests informes són els funcionaris. De funcionaris de presons n'hi ha de totes menes com passa a totes les feines del món. És clar que determinats personatges que neden en la rancúnia i/o en les ganes de revenja i/o en el desig de violència, és més fàcil que busquin una feina de carcellers que no una de posar segells en una oficina de correus. Però això no vol dir res. També n'hi ha que, curiosament havent triat aquesta feina, intenten arreglar el món i escampen una mica de compassió i caritat que és molt benvinguda entre els interns i que demostra que, de bondat i de bones intencions, gràcies a Déu, també n'hi ha a tot arreu. Però això tampoc no vol dir res.

El problema és que només hi ha una veu que parla, davant d'un conflicte: la veu oficial; la dels "bons". I ningú no la discuteix. Quan alguna cosa és tan, tan grossa, que fins i tot a fora ens demanem si no caldria investigar-la a fons, alguna ONG clama al cel i el cas arriba a la justícia; i la justícia, és clar, en demana testimonis. Si en surten, de testimonis, són comptats, perquè els gats vells saben que, a la presó, callant la gent s’entén, i que parlar no duu enlloc. Els innocents testimonis, doncs, -sí, innocents en aquest cas de la hipotètica "cosa grossa", encara que hagin comès molts delictes i que per això siguin a la presó- s’armen de valor i parlen, alguns periodistes amb bones intencions els dónen suport, alguns funcionaris que estan tips de veure tanta violència hi posen, en secret i en veu baixa, el seu granet de sorra, fins i tot la Direcció General es proposa arribar fins al final, i hi ha una eufòria general, temporal, entre els que creiem que els drets humans també poden arribar a les presons. Sembla que ara sí que aconseguirem que "algú" escarmenti, sembla que ara sí que tot anirà millor.

Però... la Mà Justiciera s’encarrega que tot s’acabi com el Rosari de l'Aurora. No em demaneu de qui o de què parlo. En qüestió de presons, jo sí que ho sé perfectament: callant la gent s'entén; parlar no porta enlloc. Tampoc no us diré com s'ho fa, la Mà Justiciera. Només que coneix perfectament la psicologia humana. Res més.

Els que en aquests casos -hipotètics, sempre hipotètics- s'han atrevit a parlar, si no són El Vaquilla i surten a les pel·lícules i tenen molt de ressò mediàtic, hauran comès una heroica imprudència i se'n penediran tota la vida. No en sentireu a parlar més, entre altres coses perquè ningú no se'n preocuparà més. M'hi jugo el que vulgueu que, d'aquí a un temps, algú ens dirà que els ha vist al mòdul especial, aïllats, tancats 22 hores al dia, apallissats "perquè oposaven resistència", o bé en una de les cèlebres cel·les com la 104 –n'hi ha moltes més, no cal barallar-se per aconseguir-ne una- , pel seu propi bé, perquè els pobres s’autolesionaven, ja se sap que els malalts mentals.... I aleshores cap, entre els seus companys, gosarà denunciar què està passant: la veterania és un grau. I callant, la gent s'entén.

I els de fora, prou feina tenim per haver-nos de preocupar, a sobre, pel que li pugui passar a un possible testimoni d'un possible cas hipotètic, quan segurament aquest testimoni és també un lladre, un assassí o un violador. Que s’espavili, au. I, al cap i a la fi, queda demostrat que no tenia raó, ja ho deia la Mà Justiciera.

("Callant la gent s'entén", El Triangle, 16 de febrer del 2004)