Un tros de cel quadrat. No m'hi vaig fixar fins al cap de set o vuit mesos, quan ja havia passat a una altra fase dels fets, dels esdeveniments, de mi mateix. I mira que passejava i passejava, però les meves passejades eren simplement una manera de treure'm l'angoixa del damunt, d'expulsar totes les espines que se m'havien clavat al pit i que no em deixaven respirar. Fins al cap de set o vuit mesos, jo era un ésser que no pensava, o que no volia pensar, que es feia tips de llegir o, millor dit, que feia veure que es feia tips de llegir, perquè el que es diu assimilar, no assimilava ni una ratlla. Van passar pel meu davant llibres de filosofia, d'història, de literatura, i no sóc conscient d'haver après res en aquell temps. Incapaç de concentrar-me, els llibres em servien simplement per intentar no caure en la gran obsessió, la de pensar què hi faig jo aquí, la de tenir la impressió d'estar donant voltes a un cercle sense principi ni final. Intentava evitar de veure què hi havia al meu voltant però no ho aconseguia: els meus cinc sentits estaven pendents d'anades i vingudes, paraules copsades al vol, moviments bruscos, jocs intranscendents, rialles contingudes. Ei, tu, que sempre ets als núvols, em deia sovint un funcionari que semblava que em tenia força simpatia. I em donava un copet a l'esquena. Jo el mirava i somreia una mica, de compliment i prou, perquè no s'enfadés. L'únic que realment escoltava, era en Feijó, perquè m'interessava, després d'haver entomat feia dies la seva particular targeta de presentació. A en Feijó gairebé li agraïa que em distragués. S'asseia a la meva taula amb un escuradents sortint-li entre els llavis i, mentre es netejava els queixals sense cap vergonya i feia uns sorollets francament anguniosos, em demanava com m'anaven les coses. Jo li deia, bé, perquè suposava que, per a ell, "bé" devia ser el meu estil de vida, sense cap funcionari que s'hagués proposat fer-me la vida impossible, sense cap càstig, sense res. En Feijó era l'ovella negra del mòdul, si és que se'n podia dir així, perquè els altres no és que fossin ovelles gaire blanques, però ell sempre portava problemes. Quan ja feia un parell de mesos que jo hi era, se'l van endur al mòdul especial. S'hi va estar tres mesos. Havia agredit un funcionari, li havia mossegat un dit tan fortament que l'hi havien hagut de cosir, perquè li penjava, feia molta angúnia de mirar i, mentre la víctima es lamentava i deixava caure algunes llàgrimes a causa del dolor insuportable, els seus companys es van llançar damunt d'en Feijó i, en un tres i no res, el van reduir, deixant-lo rajant sang de la boca i amb un ull de vellut. Va ser la primera agressió forta que vaig presenciar allà, i em va fer estremir la fredor amb què se la prenien els meus companys.

(Fragment de Presó de neu, 2003)