Vols que ballem, Aniol, em va demanar balancejant-se una mica endavant i endarrere i com si fos cosa de dones això d'anar a buscar el ballador. Jo només vaig poder fer que sí amb el cap, hauria dit que sí a qualsevol cosa que ella em proposés.

I vam ballar, i ella reia tota l'estona i cada vegada ballàvem més a prop l'un de l'altre, se'm va anar acostant, acostant, i em goitava fixament als ulls, i jo li agafava la mà i li posava l'altra a la cintura i la notava càlida i propera i se'm quedava allà enganxada, amb els seus pits durs clavats al meu tors, i semblava com si estigués contenta de ballar amb mi. I anava rient una miqueta com si fos només per omplir mentre no dèiem res, i jo vaig mirar de parlar però no vaig poder perquè no em sortien les paraules. Ella em va dir llavors deixant de riure, no vols parlar-me, Aniol, no em vols dir res. I jo no feia ni que sí ni que no, perquè si feia que sí hauria de xerrar per força i, si feia que no, era mentida perquè sí que volia xerrar, sí que li volia dir una cosa que se m'escapava pel cap, pels ulls, pel cos, pertot arreu. I, mentrestant, giravoltàvem, vinga giravoltar, donàvem voltes per aquell envelat ple de gent que nosaltres no vèiem, perquè només ens vèiem l'un a l'altre, i ella tornava a riure i després em demanava un altre cop si no li volia parlar, i jo ja ho intentava però no em sortia, i, de tant ballar, un ble de cabells se li desfeia d'aquell pentinat perfecte, li queia sobre l'ull dret i ella bufava per treure-se'l, i així feia una ganyota estranya amb els llavis vermells, tan vermells que jo sentia que necessitava besar-los en aquell mateix moment. Ella ho notava i se'ls mossegava, ho feia expressament per veure si jo acabava fent-ho, però jo no ho feia perquè en aquell temps aquestes coses no es feien en públic, tot i que ja em començava a semblar que tenia febre i que no ho resistiria gaire estona més.

Però vaig resistir no sé com. I no vaig xerrar. Vaig continuar mirant-la fixament, això sí, als seus ulls, al seu ble de cabells, als seus llavis incitants, i vaig continuar ballant amb ella. El temps havia deixat d'existir. I la música. I aquella llum esmorteïda de les bombetes de cent vint-i-cinc volts que llavors ens semblaven qui sap què. I així ens vam passar la nit. Només la vaig deixar anar quan el seu pare me la va demanar una estona. Després hi vam tornar. Ella també havia callat. La música era lenta, ara, i ens agafàvem amb tendresa però jo continuava sentint els seus pits clavats que em tallaven la respiració. I ens miràvem i ella ja no reia, semblava com si parlessin els ulls. I vinga donar voltes mentre la resta del món feia la seva. I no deixàvem de mirar-nos i la meva mà continuava enganxada a la seva cintura, i no me n'hauria desenganxat mai. Em notava calent, em notava a punt de petar, i pensava que ella devia notar-ho perquè hi ha coses que no es poden amagar sobretot si estàs ben enganxat a qui et desespera d'aquesta manera. Me l'hauria endut enfora, la Mireia, fins a un marge qualsevol, sota un arbre, el que fos, per arrencar-li el blanc de fora i el blanc de dins i fer-la meva, meva, meva.

Però llavors la música va deixar de sonar. Me n'he d'anar, va dir ella. I el seu pare me la va arrencar dels braços, com si fos una ceba. I la mà enganxada a la seva cintura em va quedar com si me l'hagués cremat.

(Del llibre Jardí a l'obaga, p. 21-23)