Joaquim Brustenga (Barcelona, 1951) va dedicar la vida professional a l’advocacia. Un cop retirat va tenir temps per conrear la seva autèntica passió, l’escriptura. Tocat pel dit de la fortuna, perquè les dues primeres novel·les sortides de les seves mans han estat guardonades a la Nit Literària. L’any passat va rebre el premi Manuel Cerqueda de novel·la curta amb Deu minuts, que situa al Chicago dels anys trenta. Enguany s’ha fet amb el Fiter i Rossell amb L’ombra del capità, relat sobre el tràfic d’esclaus com a origen de moltes grans fortunes a Catalunya. 

–Per què aquest tema?
–Bé, no hi ha cap motiu especial, simplement és un tema que m’interessava, que és poc conegut, quan es tracta d’una activitat molt freqüent fa dos-cents anys. De fet gran part de les fortunes catalanes actuals provenen d’aquí.

–Serà polèmica?
–No ho crec. Vaja, era una pràctica habitual i fins i tot legal fins a un cert moment: es va prohibir el tràfic d’esclaus però no la tinença. Estem parlant de principis del segle XIX, molt al principi. Però es va produir l’efecte contrari al desitjat: es va convertir en una activitat de risc però més lucratiu. La marina reial anglesa feia de policia marítima i els traficants, quan els veien, llençaven la càrrega al mar, els esclaus, perquè no els confisquessin el vaixell. I jutjaven la tripulació i normalment penjaven el capità.

–Tremendo.
–Horrorós. Penseu que els transportaven en un bergantí, que és petit, i 200 o 250 esclaus. Els despullaven i passaven la travessa estirats uns damunt dels altres en una mena de prestatges. A penes sortien un cop al dia. I allà feien les necessitats, o vomitaven perquè no estaven avesats al mar. Ni sabien el que era un vaixell, ni l’home blanc.

–Miri, els temps no han canviat: recorda aquesta gent morta a l’interior d’un camió?
–I tant! Això és l’esclavatge del segle XXI. És que la malícia de l’home...

–Anem a la ficció.
–La novel·la és la lectura del diari de bord d’un d’aquests capitans, Jaume Ginebró, de Vilanova i la Geltrú. La lectura la fa un descendent, actual, un noi de bona família. Sabien que l’avantpassat comerciava amb Cuba, però pensaven en vi, sucre i cotó, no en éssers humans. El dia que el jove obté una beca per anar a L’Havana li presenten una noia cubana, negra, que es diu com ell, Ginebró. Descobreix que, efectivament, venen del mateix avantpassat. I a Cuba guarden els quaderns dels viatges.

–I aquest quadern és el que lliga tota la trama.
–Es va llegint el dia a dia de la travessa durant dos mesos; hi ha motins, violència, abordatges... Amb una tripulació que són gent sense escrúpols i els altres, uns xais. Tota la lectura afecta el protagonista: se li creen dubtes, es referma en conviccions i tem com s’ho prendrà la família. Aquí ve una sorpresa final, que és el que a mi m’agrada per a les meves novel·les.

–Quines expectatives té, amb el premi, i la publicació per part de Pagès?
–Dona més visibilitat, per descomptat. Ajuda que se’m conegui. El meu hàndicap és que he començat a escriure novel·les molt tard –abans havia fet contes, poesia, articles en premsa– i és difícil que un editor aposti per mi, perquè no hi ha una producció futura... no hi ha temps material. Pagès és prou solvent i coneguda. Així que molt bé.

–M’ha sorprès amb això.
–Home, un editor inverteix en un autor, sense saber quina sortida tindrà el llibre. Així que penso que busca autors que tinguin un recorregut llarg per escriure més i donar més possibilitats de negoci. En un autor jubilat, gran, aquest recorregut s’escurça. Bé, això és el que jo penso.

(Alba Doral: “Entrevista”, Diari d’Andorra, 19 de novembre de 2019)