"Arribaren el 1926 i la seva estada es perllongà tres anys. El paisatge exuberant i l'acollidora gent commocionaren la concertista Aurora Bertrana, des del primer moment. "Era com un somni enlluernador, com descórrer una cortina damunt un insospitat país de fades", era la seva primera impressió del tròpic.

Des de Tahití envià uns reportatges a d'Ací i d'Allà, però fou en el retorn, instal·lada de nou a Barcelona, quan va convertir en literatura la seva experiència en aquelles terres llunyanes, de la qual sorgiren Paradisos oceànics, publicada a Barcelona el 1930, Peikea, princesa caníbal i altres contes oceànics, editada el 1934 i L'illa perduda, escrita en col·laboració amb el seu pare Prudenci Bertrana, i publicada el 1935.

Paradisos oceànics fou, tal com hem dit, un gran èxit de venda, un gran èxit literari, que astorà la pròpia autora conscient dels errors que en ella havia comès. Aquesta primera obra l'havia escrita amb una ingènua admiració envers les persones i els paisatges d'aquelles illes. Potser, tal com la mateixa Aurora Bertrana analitza a les seves Memòries, hi manca malícia i esperit crític. Potser hi sobra candor i entusiasme. Amb tot, ella hi constata que, encara va escandalitzar molta gent amb predisposició a escandalitzar-se.

Però també hi va haver crítics que valoraren molt favorablement l'obra d'Aurora Bertrana i varen copsar la luxúria amb què es narraven els Paradisos oceànics, luxúria que crec conseqüència de l'assoliment de dos desitjos llargament anhelats. L'un haver anat a terres llunyanes, aquelles terres on sempre havia somiat d'anar i que havia entretingut, el desig, quedant-se embadalida davant els grans mapes murals amb taques roses, violades, grogues... que representaven països llunyans amb els qual somiava de trobar-s'hi. L'altre, haver-se posat a escriure, desig llargament reprimit per diversos motius.

Maria Antònia Oliver, amb motiu de la reedició d'una de les obres d'Aurora Bertrana, escrivia sobre "la inflexible voluntat de l'autora per fer possible els seus desitjos al preu que fos, preu que fou molt car: desil·lusions, decepcions que la impulsen a l'escepticisme i a la ironia. L'escepticisme desapareix davant cada nova situació o, com a mínim, queda amagat per l'interès i la il·lusió, la decisió i la vitalitat que l'autora demostra reiteradament davant cada gir nou de la seva existència".

Viatges i literatura continuen la seva aventura, aquesta vegada a terres africanes, al Marroc, l'any 1935,, acompanyada d'un bloc de notes i d'una càmera Kodak per a realitzar una sèrie de reportatges periodístics que serien publicats a La publicitat i recollits, anys després, en el volum El Marroc sensual i fanàtic, que fou reeditat el 1991, per Espai de dones d'Edicions de l'Eixample.

S'embarcà amb ulls profans, curiosos i àvids de viatgera incansable, interessada en conèixer paisatges i gent, i dins la gent, un col·lectiu concret: les dones. "M'interessen especialment els harems on les dones viuen una existència de mandra i esclavatge..." Va voler conèixer les quatre dones del baixà, parlà amb serventes, visità la presó de dones de Xaven, assistí a un casament i visità un prostíbul. "M'interessen també les cabiles muntanyenques, encara lliures parcialment, guerreres i llibertàries, algunes; nòmades i rapisseres. Desitjo contemplar les emocionants solituds d'ermesa infinites."

En les seves impressions viatgeres -com li agradà de qualificar el seu llibre- no anà a la recerca del bon salvatge com tampoc ho havia fet en els Paradisos oceànics malgrat l'opinió d'algunes crítiques que l'acusaren de deixeble de Jean-Jacques Rousseau. Aurora Bertrana sap que no en queden de bons salvatges ni aquí, el Marroc, ni acullà, a Oceania. En ambdues obres és molt crítica amb la prepotència occidental envers les cultures autòctones i amb l'acció de tots els agents colonitzadors: mercaders, empresaris, polítics, capellans...

En cap dels dos viatges es plantejà una visió etnocèntrica, ans al contrari, mostrà un profund interès en conèixer les societats on va viure. Els seus són llibres escrits des de dins i mai per ajustar la realitat a la seva visió prèvia, als seus prejudicis. "l'escriptor -deia ella- ha de conservar, per damunt de tot, la llibertat d'acció i de pensament i, per aconseguir-ho, cal mirar, escoltar i ensumar tot sol". En definitiva la tafaneria com a actitud vital, com a via primera, que no primària, de coneixement de la realitat que ens envolta, i que també havia practicat Egèria.

La publicació de l'obra tingué lloc pocs dies abans de l'esclat de la Guerra Civil i suposà un parèntesi en l'activitat literària d'Aurora Bertrana, agreujat per un nou viatge, aquesta vegada per obligació, cap a l'exili, després del qual remprendrà la creació literària que clourà amb els dos volums de Memòries, extraordinàries memòries, on descobrim que la vida d'Aurora Bertrana és una novel·la tant o més interessant que la seva obra de ficció. Ella havia dit que "el bon novel·lista és aquell que fa oblidar el llegidor la seva pròpia novel·la". Cal dir que, amb la seva autobiografia, aconseguí el seu propòsit, és a dir, fer-nos oblidar la nostra per fruir abastament de la seva, on descobrim que el motor de la seva existència no és altre que el desig."

(Isabel Segura: "Els viatges d'Aurora Bertrana", dins Diversos autors: Memorials ICD 1993-1996, Barcelona: Institut Català de la Dona - Generalitat de Catalunya, 1997, p. 71-73)