"El pare, en els seus rars moments d'optimisme, quan després de la visita del metge a la Cèlia, aquest, probablement per compassió, li assegurava que la malalta es refaria, parlava amb mi de literatura, concretament de "la meva". S'interessava pel llibre de contes oceànics que, amb gran entusiasme, jo havia començat. M'escoltava atentament i el resum que jo li'n feia desvetllava la seva curiositat i la seva aprovació. No em demanava mai que li mostrés el manuscrit i jo no el gosava pregar que hi donés una ullada, cosa que hauria evitat que en el text figuressin alguns barbarismes. El pare els hauria vistos i els hauria corregit immediatament. Però, contra la idea que tothom tenia que el pare m'ajudava a escriure, mai no em va aconsellar ni tampoc em va revisar el que havia escrit.

Si llegia els meus llibres un cop publicats -crec sincerament que ho va fer-, no m'hi dedicava cap comentari. El pare era poc expansiu.

En l'endemig, l'Editorial Proa de Badalona em proposava publicar-me un llibre de reportatges o cròniques viatgeres sobre les illes del Sud. En Queralt, gerent de la Proa, n'havia parlat amb el pare i el pare n'estava més engrescat que jo mateixa. M'animava a acceptar i a començar tot seguit la tasca, perquè en Queralt no solament es mostrava entusiasmat amb la idea, sinó que la volia dur a terme com més aviat millor. Efectivament, Paradisos oceànics, títol que els editors van determinar de posar-li, fou publicat abans d'acabar l'any 1930, en una bonica edició, amb el text compost a mà, acompanyat de nombroses fotografies, gairebé totes originals de monsieur Choffat. L'edició s'esgotà en quinze dies, tot i que l'exemplar es venia a quinze pessetes, unes cinc-centes d'avui. L'obra fou no solament un gran èxit de venda, sinó un gran èxit literari. De Paradisos oceànics molta gent encara en parla, com si jo no hagués escrit cap altre llibre, cosa que prova que tot el que he escrit i he publicat des d'aleshores no compta per a aquests lectors. No ho han llegit o no els ha interessat. Paradisos oceànics no ha envellit. Mentre escric aquestes ratlles fa uns trenta-nou anys que l'obra va ser escrita i publicada, i per a la majoria de vells lectors de català continua essent la "meva única obra". No vull discutir amb aquests amables antics lectors meus. A la fi, i àdhuc si no hi estic d'acord, aquest impacte (perdoneu la paraula) de la meva primera obra literària obeeix potser a raons que no tenen cap relació amb el seu mèrit literari. Els "savis" de casa nostra, aquells que després d'haver jo publicat més de vint llibres entre novel·les, contes i reportatges, en català, en castellà i en francès, encara no em consideren escriptora, potser ens explicarien els motius d'aquest èxit llunyà que no s'ha repetit fins la meva darrera novel·la: Vent de grop, una altra obra l'èxit de la qual tampoc no comprenc, encara que em satisfaci com em va satisfer l'èxit de Paradisos oceànics. Aquella primera obra meva l'havia escrita amb una ingènua admiració envers les persones i els paisatges d'aquelles illes. Potser hi manca malícia i esperit crític. Potser hi sobra candor i entusiasme. Per bé que la meva adolescència era ja molt lluny, Paradisos oceànics és, en realitat, una obra d'adolescent, perquè jo entrava amb retard en el món de les lletres. Amb tot, encara va escandalitzar molta gent amb predisposició a escandalitzar-se, com ja m'havia advertit Carles Soldevila quan jo col·laborava al D'Ací d'Allà"

(Del llibre Memòries fins al 1935. Barcelona: Pòrtic, Col. Memòries 12, 1973, p. 749-740)