"Catorze anys després d'haver-ne sortit, vaig tornar a Catalunya. Vaig passar el primer estiu en una casa solitària del Montseny. La pau i l'amplitud d'aquell paisatge em temptaven a no pensar més en coses tristes, a oblidar tot el que havia passat -al meu país i a Europa-, a reprendre la meva antiga vida, despreocupada de tot el que fos tràgic, amb ulls per mirar només els aspectes bonics del món i de la vida. Vaig comprendre que no m'alliberaria dels seus fantasmes fins a haver-ne donat testimoni en un llibre.

Durant molts mesos vaig fer falsa ruta, intentant donar vida a uns personatges imaginaris més o menys inspirats en els veritables. Fins que un bon dia vaig veure quin era el bon camí: parlar-ne simplement, bonament, humilment, tal com eren. O millor dit, tal com jo els veig a través de les converses amb les seves viudes i del dietari de Martin Rohe.

Confesso que mentre escrivia pensava en un públic determinat, perquè estic convençuda que hi ha públics per a tota mena de novel·les. Si jo pogués escollir el meu públic, l'escolliria entre gent senzilla i treballadora, entre gent que pena per guanyar-se la vida; gent que, si té memòria, ha de recordar èpoques no gaire llunyanes en què també els odis polítics i les rancúnies fanàtiques, o simplement els instints desenfrenats de certs criminals, portaven el dol i l'angúnia a les seves famílies. A tots els que han sofert a causa de l'odi, jo dedico aquest llibre.

No he cregut mai gaire en fronteres geogràfiques. Crec en fronteres morals, les quals de vegades ens separen d'un parent consanguini, mentre viceversa no existeixen entre nosaltres i un negre, un xinès o un polinesi. La pàtria de la bondat abraça tot el món. No per sabuda i per dita mil vegades, aquesta veritat deixa de ser una veritat eterna.

Ignoro què senten els altres novel·listes mentre escriuen, però suposo que tots ells, com jo mateixa, dediquen mentalment el que escriuen a uns lectors amics, a uns lectors que no coneixen personalment però que estimen com a amics íntims, ja que s'hi dirigeixen i confien que els comprendran. Després, un cop publicada la novel·la, si resulta que no és així, si en rebre certes cartes o en escoltar certs comentaris l'autor s'adona que no ha estat comprès, se sent molt decebut. Com se sent recompensat de totes les seves penes i treballs si troba que el que ell ha escrit desperta un eco de simpatia.

Algun amic, a qui he donat a llegir el manuscrit d'aquesta novel·la, m'ha retret que no prengués per tema el nostre país, la nostra guerra. I vull replicar públicament a aquest objecció. Jo dubto que cap escriptor sincer i espontani triï fredament el tema de les seves obres. Crec al contrari que el tema el tria a ell, s'apodera del seu esperit. No nego que la novel·lística d'un país ha de reflectir, en general, la vida d'aquell país; però també és ben cert que una literatura que vulgui ser completa ha d'oferir novel·les de tota mena, rurals i ciutadanes, marineres i muntanyenques, burgeses, aristocràtiques i proletàries, nacionals i exòtiques. Jo, viatgera impenitent, he pres sovint, per tema dels meus llibres, països llunyans on l'atzar de la vida m'havia portat. I crec que amb això no he pas empobrit la nostra literatura. Les altres literatures, principalment l'anglesa i la francesa, consideren del tot normal que alguns dels seus escriptors se sentin més temptats pels temes exòtics que pels de la terra. Seria llarguíssim enumerar tots els escriptors que han pres com a escenari dels seus contes i novel·les l'Índia, el Japó, la Polinèsia, l'Àfrica del Nord o la del Sud, la Xina, les Amèriques. Aquests autors no menyspreaven ni els paisatges ni les gents ni els conflictes socials o sentimentals, més o menys dramàtics, del seu propi país. Però cada un té el seu tarannà, i els qui tenim el gust dels viatges i passem gran part de la nostra vida en terres llunyanes, és natural que les prenguem per tema dels nostres escrits. Entre tals produccions literàries n'hi haurà de bones, de mitjanes i de dolentes; però no haurien de ser mai jutjades segons la situació geogràfics dels personatges i de l'acció.

Encara voldria defensar-me d'una altra objecció possible. L'arbre de Nadal posseeix, a les latituds nòrdiques d'Europa, un poder de suggestió difícil d'arribar a comprendre si no s'hi ha viscut. Cal haver passat almenys un Nadal allí, entre la gent del país, identificat amb ells. L'arbre de Nadal és, en el Nord d'Europa, una devoció -o una superstició- popular arreladíssima; no té, doncs, res a veure amb l'arbre de Nadal introduït recentment en el nostre país per snobisme, per esperit d'imitació de tot el que és estranger. El recolliment i la serenitat que els nòrdics mostren davant l'arbre de Nadal, i aquella mena de fervor que els anima sota la influència del dia, el més solemne de l'any per a tots els cristians, són en ells la cosa més natural del món. La mena de mania que tenim els meridionals de fingir lleugeresa i despreocupació fins davant de les coses més sagrades per por de semblar infantils o carrinclons, no existeix en els pobles del Nord. La ingenuïtat, la candidesa amb què tots ells, siguin catòlics o protestants, celebren el Nadal, sorprèn indefectiblement tot el meridional que ho veu per primera vegada, com potser sorprendrà algun lector que llegeixi aquest llibre i no conegui els costums populars d'aquelles terres.

No és que jo cregui que un novel·lista ha de copiar fotogràficament de la realitat els seus personatges; però és un error gravíssim desfigurar-los sistemàticament, segons una arbitrària fantasia. El treball d'un novel·lista equilibrat ha de consistir, em sembla, a veure, escoltar, observar i comprendre, sense entusiasmes excessius ni tampoc prejudicis pessimistes. No sóc partidària -ni caldria dir-ho- de la novel·la rosa; però tampoc de la novel·la negra. Sóc partidària de la vida, i aquesta es brinda als nostres ulls amb una infinita varietat de colors. He tractat de no excloure'n cap; des del més tendre fins al més ombrívol, crec que tots tenen dret a reflectir-se en el mirall que ha de ser una novel·la. El lector dirà si en aquesta he sabut fer-ho."

(Del llibre Entre dos silencis. Barcelona: Aymà, Col. El club dels novel·listes 10, 1958 p. 21-25)