Preludi
(Pas de dansa)

Amb ulls oberts de present implacable
miro el passat: un tel d'esgarrifança
tapa l'esguard d'una Reina que dansa
al ball melós de la tristor amable.

Qui tria el joc, net i fosc, del record?
¿Potser els seus ulls, que veuen el paisatge
ben diferent d'abans, i amb tot, miratge
d'un nou desig —grafia de la sort?

Potser els seus peus de llet, esmaperduts,
cercant camins en mapes sense nord.
Potser el seu seny —follia dels retuts!

Potser el seu vers, l'intent de fer poema
tot recordant la terrible dissort:
voler plorar i parir un teorema.

(De l'obra Pas de dansa, dins de Esbrinem les flors de la terra. Poesia completa. Lleida: Pagès, 1998, p. 178)

* * *

Plany de pedra

Qui no ha plorat no sap què és cantar
el temps desfet que ha desesmat xisclant.
Tot m'apareix tal com si al cant distant
hi hagués deixat la sal que fa el bon pa.

Si algú em pregunta quan, diré que enlloc;
si algú em demana on, diré que mai...
D'espectador, el ball m'és un esplai.
De ballarí, se''m torna glaç o foc.

Tan sols jo sé que algú em vol fer plorar
i jo ho faré sabent com sé l'engany:
pensar que és falsa excusa l'estimar.

Sento la música néixer d'un cel clar,
d'una nit dura al fil del temps d'antany.
Resumiré amb error: plorar és cantar.

(Poema "Plany de pedra", de l'obra Pas de dansa, dins de Esbrinem les flors de la terra. Poesia completa. Lleida: Pagès, 1998, p. 180)