Un autor que amb 23 anys hagi guanyat sis premis literaris en pocs mesos, segurament no deu ser gaire corrent en els annals. És si més no el cas del lleidatà Joan Barceló, que acaba d'obtenir el premi de poesia Vicent Andrés Estellés concedit en el marc dels Premis Octubre que organitza anualment a València l'editorial Tres i Quatre. El dia que el vam entrevistar a Barcelona, aquest recordman de les competicions literàries feia els 24 anys i estava empiocat per una de les clàssiques malalties d'entrada d'hivern (dades per a la Història, no cal dir-ho).

—Primera estació: Aixequi's i expliqui'ns això dels premis en règim d'acaparament.
—Als 18 anys vaig ser finalista del premi Amadeu Oller (Barcelona) de poetes joves. Per sort, no m'ho van publicar. L'any següent vaig guanyar el premi Consol Colell per a poetes inèdits concedit pel Casal Català de Suïssa. Tampoc no ho van publicar, per sort. Llavors vaig estar tres o quatre anys sense presentar res. L'any passat vaig guanyar el premi de poesia Ventura Gassol organitzat a Selva del Camp (Baix Camp) amb el recull «Picada d'escorpí amb mel s'ha de guarir». Com que el nom anava tancat en plica i no ho van publicar, vaig aprofitar per presentar el mateix recull amb un altre títol («Taques de lluna falsa en cel d'estany») al premi Marià Manent de Premià de Dalt (Maresme) i el vaig guanyar. Amb un altre títol el vaig tornar a enviar al Vicent Andrés Estellés 1978 de València i vaig quedar-ne finalista. I el vaig tornar a presentar amb el títol «El vent del vent» al premi Recull de Blanes 1979 (Maresme) que vaig guanyar. Realment, és un llibre que m'ha donat molta pasta. El tenen a Edicions 62, perquè acostumen a publicar els premis Recull. Suposo que sortirà. En narrativa, vaig guanyar el premi Cavall Fort 1978 amb «Cròniques insomnes» a les Festes de Cultura Pompeu Fabra celebrades a Prada de Conflent. He estat accèssit al premi de narrativa Joan Alcover de las Feste Pompeu Fabra del mes passat a Mallorca, i que va ser declarat desert, amb «Mirades i espectres». Al mateix llibre li vaig posar «Pollancres bords vigilen rius estàtics» i el vaig presentar al premi Andròmina, però res. També he estat finalista del premi Folch i Torres 1978 de narrativa infantil amb «Ulls de gat mesquer» (La Galera, Barcelona, 1979) i del Joaquim Ruyra 1978 de narrativa juvenil amb «Viatge enllunat» (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona 1979). També he guanyat un premi de teatre infantil, però ja està bé, deixa-ho, és molt pedant. Els premis són un medi, no pas un fi. Me'ls carrego però m'hi presento.

—Noi, i aquesta carrera fulgurant, com pot ser?
—Jo crec que és una conjunció astral de Saturn amb Urà a la casa 4 de l'horòscop. Però vaja, pot haver-hi altres factors. Els altres factors, que ho diguin la gent dels jurats. Ara vull descansar de premis, passar dos o tres anys escrivint o vivint simplement. He notat en algun diari una ironia estranya: «Un altre premi per a Joan Barceló», «Barceló acapara els premis». I em molesta. Perquè ens els meus premis no hi ha «tongo». No sóc un tio conegut, només he publicat dos llibres per a canalla i un de poesia que no el coneix ningú (jo si; «No saps veure l'espai que t'envolta»; Edicions Àcid S.A., Barcelona 1977). I als jurats que m'han premiat no em coneixia pràcticament ningú.

—Diuen que el teu premi Vicent Andrés Estellés serà un incentiu per a promocionar la jove literatura lleidatana...
—El premi no ho sé; però jo estic molt entossudit en promocionar la gent de Lleida. Hi ha hagut un «boom» mallorquí, un «boom» valencià, un «boom» rossellonès amb l'últim guanyador del Sant Jordi de novel·la. Ara ens toca a nosaltres, no? Sobretot tenint en compte que el lleidatà Manuel de Pedrolo ha estat enguany Premi d' Honor de les Lletres Catalanes. El que passa és que els correctors són uns bandarres i li han destrossat molt el seu lèxic lleidatà de la primera època. Aquest mes ha de sortir a Edicions Robrenyo una antologia de 13 escriptors lleidatans contemporanis que serà la pedra de toc del nostre «boom» als Països Catalans... (ho dic en conya, que consti). En Josep Albanell és lleidatà, però la seva parla no ho és del tot. Jo sóc lleidatà i ruralista, si senyor. M'agrada d'incorporar paraules del lèxic popular, encara que no estiguin a l'Alcover-Moll. Aquestes narracions del premi de Mallorca i de l'Andròmina eren en llenguatge dialectal. A mi m'interessen en Guillem Viladot i en Carles Reig, que ara se'n torna a viure a París. A l'antologia també hi ha Josep Vallverdú, Maria Mercè Marçal, Josep Espunyes, Josep Grau i Colell, Jordi Pàmies (darrer premi Carles Riba de poesia), la Teresa Pàmies i no sé qui més.

—I tu com «t'has fet» en tant que guanyador precoç de la tira de premis?
—Doncs mira, quan vaig plorar la primera vegada en néixer, ja vaig fer el meu primer vers... Sóc de Menàrguens (Noguera Ribagorçana). Vaig estudiar el batxillerat a Barcelona. Vaig estar tres anys al seminari i allò em va catalanitzar molt, curiosament. Vaig aprendre-hi el català llegint els Salms. Después vaig fer Filologia a la Universitat de Barcelona. Vaig començar per la plàstica, pintant, i després degut als rebrots del seminari i als Salms vaig posar-me a fer pomes. Hi ha poetes que van pel món dient «m'ha influït Carles Riba» i coses així. A mi m'ha influït el Capitán Trueno, l'Asterix, el Mortadelo y Filemón i l'Hombre Enmascarado. Però el que més m'ha flipat és el paisatge; m'estic arreglant una casa a Tudela de Segre, una comarca de secà com ara Castella. Allò em suggereix moltes coses.

—No se't va veure, a València, la nit dels Premis...
—No sabia ni quin dia es concedien. No em van avisar. El diumenge al vespre uns amics em van dir que havia sortit a l'«Avui». Encara que m'haguessin avisat, si no em pagaven el viatge no hi hauria anat. No m'interessa el rotllo.

—A més de l'import dels premis, de què vius?
—Ara trafico amb pomes. Vaig al meu poble a buscar-les; allà les venen a duro el quilo. I després en venc caixes als amics a Barcelona. De moment tinc cinquanta caixes a casa. Em faries un favor si ho poses a la revista que poden venir a comprar-me-les a preu de cost. També tinc pernils de Benasque (Aragó). He fet classes de català i de didàctica de la literatura a «Rosa Sensat», cursets a l'Escola Normal i també visc de col·laboracions al programa de Ràdio 4 «Català per a tothom» que porta en Xavier Bru de Sala, narracions a Cavall Fort, dibuixos per a editorials, els drets d'autor dels dos llibres per a nanos i els premis. Em faig sobretot amb la gent de la literatura infantil; són els únics que s'ho passen bé perquè són infantils. A més la majoria són dones i fan una cuina boníssima.

(Xavier Febrés. "El recordman dels premis literaris", L'hora. Setmanari de Catalunya [Barcelona], núm. 36, 18 de novembre del 1979, p. 36-37)