L'escriptura de Barbal potser és fàcil de llegir, però tot l'entrellat és molt difícil d'entendre, cal invertir-hi esforç i dedicació. Barbal no construeix cap trama amb suspens, sinó que busca la visió "d'una companyia de teatre reposant dins d'un escenari a mig desmuntar". Els seus caràcters no són ni pretenen ser figures versemblants, l'acció s'enfila sovint per uns viaranys impossibles, les interrupcions i incoherències són freqüents. És per això que no s'hi val a llegir En la pell de l'altre com un guió de telenovel·la. Els salts bruscos i l'escriptura sincopada són un mitjà per forçar el lector a participar activament en la construcció del relat, de situar els personatges, d'arribar a unes conclusions complexes, matisades. Alhora Barbal obliga a pensar també en la mateixa naturalesa de la literatura perquè tot autor és finalment un “impostor” que parla en nom dels que no tenen veu i pretén commoure igual com la Ramona en les conferències organitzades per Memòria i Llibertat.

En la pell de l'altre és, a més, un comentari oportú sobre l'efervescència nacional que viu Catalunya. La necessitat d'admirar figures impol·lutes i de deixar-se endur per discursos elevats és imperiosa i avui el deix èpic es nota arreu. L'incident que va inspirar la novel·la és sens dubte el cas d'Enric Marco, que encapçalava l'Amical de Mauthausen sense haver estat mai internat en cap camp nazi. És una anècdota menor de la qual ja no queda cap rastre. Un altre cas, el de Jordi Pujol, en canvi, confirma durament la diagnosi feta per Maria Barbal que la gran malaltia de la postguerra continua sent el pacte de silenci. Tot s'hi val mentre puguem preservar les aparences...

El preu que ha de pagar un poble traumatitzat –com ho són en certa manera tots els pobles d'Europa, perquè l'impacte del segle XX no va estalviar ningú, ni els grans ni els petits– és que davant el dolor l'home es plega, oblida, busca solucions fàcils. El premi va per això sempre al millor orador, a aquell que manté els ànims alts com la Marquesa de Barbal, convertida en pura superfície, en el mirall que reflecteix només allò que la gent vol sentir. Som nosaltres els que creem els nostres propis ídols. Una societat madura i cohesionada més val que no aposti per l'èpica, sinó que ha d'assumir un passat normal, on infàmies i enganys sovintegen, i on no hi ha certament necessitat de cap heroi.

(Simona Škrabec. "Meditacions sobre la frustració i les seves conseqüències", Ara. Ara llegim, 6 de setembre de 2014, p. 47)

* * *

Maria Barbal és d'aquelles persones que avancen sense fer remor, amb discreció i un pèl de timidesa, però amb la contundència de qui sap que té una meta definida. La seva meta és l'escriptura, que ha passat de ser un impuls a una necessitat –com ella mateixa reconeix. Al llarg dels seus vint-i-cinc anys de trajectòria literària ininterrompuda ha sabut anar construint una obra que consta de vuit novel·les, tres llibres de contes, la peça teatral L'helicòpter, un recorregut literari pels pobles sovint abandonats del Pallars (Camins de quietud, 2001): un recull de 53 proses mitjançant les quals l'autora ens els recupera a través de la seva mirada particular de pallaresa i els retorna les veus i la plenitud de vida que tingueren en el passat. I també llibres escrits per a infants i joves.

Sorgí en solitari i s’ha fet un camí ben llaurat també en solitari, i ha aconseguit de consolidar una massa de lectors important, tant dins la pròpia literatura com en literatures foranes, gràcies a les múltiples traduccions que de primer en comptagotes i recentment més sovintejades, han escampat la seva obra i l'han feta ressonar en altres llengües. Un gruix de lectors que ha anat creixent a base de mantenir els primers i d’anar incorporant nous lectors a cada generació, que l'acompanyen al llarg del camí on ella ha anat esbossant una poètica feta dels seus múltiples interessos. Aquests interessos atenyen temes i realitats ben diversos i, gràcies al seu bon art literari, esdevenen temes universals, sobretot a causa de la seva preocupació per arribar al fons de l'ànima humana. Això a través d'uns personatges que sovint responen a una tipologia «barbaliana» que al llarg del llibre intentarem analitzar.

El seu recorregut literari comença en un paisatge molt definit: el seu Pallars nadiu, per, de mica en mica, anar-se desdibuixant en obres posteriors. Temes com el de la memòria, el desarrelament, la felicitat, la bellesa, la injustícia social, el pas del temps i tot allò que comporta en nosaltres, són constants en l'obra barbaliana, una obra a través de la qual podem resseguir moments essencials de la nostra història del darrer segle.

A través de la seva escriptura ha anat creant un espai literari propi, sòlid. Ha creat tot un univers que arrenca d’un compromís amb la realitat, que si bé comença amb un rerefons autobiogràfic, ha anat traçant un recorregut per la història del país, fent una crònica del temps que li ha tocat de viure amb una visió personal. Es tracta d’un treball minuciós, amb una gran tensió narrativa i una gran subtilesa en el dir. Ha assolit una solidesa creativa en base a un estil on regna la concisió, on cap frase no hi és supèrflua, en un estil que sovint s'acosta a la concentració poètica.

La seva actitud envers l'escriptura ha estat sempre de rigor i de respecte als seus lectors. És per això que no els sol fer concessions. Deixa que sigui el lector qui tregui les seves pròpies conclusions i mai no li han interessat les actituds messiàniques ni culturalistes. Ha sabut mantenir una posició ètica i moral davant la injustícia que ens envolta, a través d'uns personatges que tenen un món interior ric, i una gran profunditat psicològica. Podem llegir la totalitat de la seva obra com un immens relat humà, sense cap servitud a la història o a la política. L’autora de vegades se'n serveix només com a punt de partida per a la invenció. No estem davant d’una literatura d’idees, sinó d’una literatura que té una posició moral ben definida.

La llengua juga un paper fonamental en cada obra, és –de vegades– un personatge més de l'obra. Es tracta d’un model de llengua d'una gran riquesa lèxica, que se serveix de múltiples registres, una llengua depurada, quasi destil·lada, que no estalvia tota mena de recursos com els dialectalismes o els col·loquialismes per donar més realisme al personatge. En el cas de Barbal, la llengua conforma el pensament i l'estil. L'autora, convençuda que la literatura ha de contribuir a enriquir la llengua i sobretot s'ha d'adequar a l'argument i a la veu narrativa, sap trobar sempre el matís just, el to adient i sovint serà a través del punt de vista, de la veu apropiada del seu personatge, que Barbal acabarà de perfilar un estil on la precisió n'és una constant

Tot això fa de l'autora una de les veus narratives més sòlides dins la literatura catalana contemporània, amb un estil propi i amb un ofici que demostrà des dels inicis. Una veu que, amb una alta dosi de sensibilitat, representa una baula que la uneix a la cadena de la millor tradició dins la narrativa catalana, amb similituds ben concretes amb autores del s. XX, com ho són Víctor Català i Mercè Rodoreda –cal que tinguem en compte les coincidències de Barbal amb aquesta darrera autora, per exemple en obres com La plaça del Diamant i Pedra de tartera: ambdues tenen com a personatge protagonista una dona que viu de manera tràgica els fets de la guerra civil i que ha de tirar endavant tota sola la família. En totes tres trobem la predilecció per crear dones protagonistes amb un món interior molt ric, dones aparentment febles, que juguen, també aparentment, un segon pla històricament i socialment parlant; dones que, malgrat aquesta feblesa aparent, perquè tenen al costat altres personatges –generalment masculins, més resoluts i amb un objectiu vital concret– que les subjuguen, són valentes, fortes i determinades, dones que s'erigeixen en motors de la petita història, aquella que fa que existeixi la gran Història.

(Carme Arenas. Fragment de Maria Barbal. Barcelona: Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, 2010, p. 9-11)

* * *

Quatre anys exactes ha trigat Maria Barbal a publicar una nova novel·la després d'aquell Carrer Bolívia que va significar la seva estrena amb Edicions 62 després d'una llarga relació editorial amb La Magrana. Quatre anys d'espera en què, tanmateix, l'autora no ha deixat d'estar present en les llistes de novetats per bé que amb unes propostes força diferents, tant pel que fa al gènere com al resultat final: L'helicòpter (2000), una obra teatral, i Camins de quietud (2001), un excel·lent recull d'itineraris físics i sentimentals pels racons més oblidats del Pallars, terra nadiua de l'autora.

TRES PROTAGONISTES
Bella edat –que així es titula la novel·la d'ara– és una història construïda al voltant de tres protagonistes principals i amb un notable repertori de personatges secundaris, tant presents en l'acció com absents. Un matís aquest -el de l'absència- important, com veurem més endavant. Si hem de parlar dels protagonistes per ordre d'importància cal començar, sens dubte, per Fidel Sala, un escriptor català que va marxar als Estats Units tot defugint un futur ofici d'advocat imposat pel seu pare. En els 20 anys que Fidel s'està en terra americana passa del no res a convertir-se en escriptor d'èxit internacional. Un èxit que, en canvi, no és extensiu a la seva vida sentimental. En les primeres pàgines de Bella edat el trobem de retorn a Vilanova, la ciutat on va néixer. Un retorn marcat per la mort i la malaltia. L'escriptor torna a temps per acompanyar la seva mare moribunda alhora que sabem que ell mateix està en tractament a causa d'un càncer. Fidel Sala, l'home triomfador, té 43 anys i, pels indicis que ens dóna l'autora, el seu retorn se situa a l'any 2000.

A continuació tenim Simoneta Vega, una dona d'estranya bellesa –alta, rossa, gairebé albina...– companya d'escola i de jocs de Dàlia, la germana petita de Fidel. Treballa d'infermera precisament a l'hospital vilanoví en què l'escriptor es tracta la malaltia. Anys enrere Simoneta es va casar amb José Pedro, un metge xilè posteriorment desaparegut al seu país. D'aquell matrimoni n'ha quedat Patrícia, una filla adolescent. La tercera peça del triangle és el professor Alexandre Peris, tímid i solitari, estudiós de l'obra de Sala i admirador secret de Simoneta. Peris és un home d'aspecte poc agradable, amb una lletgesa accentuada per una cicatriu que li deforma la galta.

Al voltant d'aquest trio, com uns satèl·lits que giren al seu voltant, ens trobem amb una àmplia nòmina de personatges secundaris relacionats amb ells: pares, fills, amants, esposos, germans, dones de fer feines i altres variants de parentiu o similar. Amb això, doncs, podem tancar la presentació dels personatges i passar a l'argument de Bella edat i a la seva estructura.

Si ens fixem en el títol del llibre trobarem dos conceptes sobre els quals Maria Barbal articula l'argument de la seva novel·la: la bellesa i el pas del temps. No s'acaba, però, tot aquí. A Bella edat se'ns parla també del dret a la llibertat de l'individu per llaurar el seu futur, del forat que ens deixa l'absència d'aquells qui hem estimat, dels racons secrets que complementen les vides de les persones... I tot això se'ns explica mitjançant una estructura dividida en tres parts.

En la primera entrem en contacte amb tots els actors de la trama. De Fidel Sala coneixerem els motius de la seva marxa a Amèrica, la lluita per situar-se, els seus fracassos sentimentals, els neguits, un cop a Vilanova, per bandejar les servituds de la fama... i el seu retrobament amb Simoneta Vega. D'ella sabrem detalls del seu matrimoni malaguanyat, els problemes amb la seva filla afectada d'anorèxia i el seu enamorament de Fidel, amb qui ha decidit formar parella. Al final d'aquesta primera part sabrem també que està embarassada. Pel que fa a Alexandre Peris veurem com, reclòs a casa seva, a mesura que s'incrementa el seu interès per l'obra literària de Fidel, va creixent també la seva atracció per Simoneta.
La segona part de Bella edat la forma el dietari que Fidel Sala escriu durant els mesos d'embaràs de Simoneta. Uns mesos en el transcurs dels quals la seva malaltia s'anirà agreujant de manera irreversible.

La tercera part –la més extensa– s'inicia a partir de la mort de l'escriptor, pocs dies després del naixement del seu fill, i serveix perquè l'autora tanqui totes les portes que les dues anteriors parts havien deixat obertes. Inclosa una inesperada escena final que possiblement dividirà les opinions dels lectors.

(Joan Josep Isern. "Sobre la bellesa i el pas del temps", Avui, 3 de març de 2003)

* * *

Malgrat l'aparent senzillesa de la seva lectura, Escrivia cartes al cel és un llibre de rica complexitat on cada peça encaixa perfectament i en el qual res del que hi ha escrit es pot considerar superflu. El lector disfrutarà descobrint els fils de la trama que ha ordit Maria Barbal. I agraïrà el fet d'haver accedit a un d'aquests pocs llibres en què cada nova lectura ens aporta detalls que fins aleshores ens havien passat inadvertits.

(Joan Josep Isern, Avui, 1996)

* * *

Los cuatro primeros párrafos de Ulleres de sol, quedarán seguramente como una de las mejores páginas de la literatura catalana, dignas de figurar en todas las antologías. Justifican, ellos solos la aparición de este volumen de narraciones, muy distintas, en cuanto a temática, a los escenarios habituales de sus obras anteriores.

Son cuentos urbanos, nada lineales, de compleja estructura y argumento evanescente. "Primavera ingrata", el primero, podría haberse titulado también "La ingenuidad escarnecida", si lo hubieran escrito Voltaire o Sade. Un final con sorpresa, cruel y realista, pone broche de oro a este cuento magnífico, escrito con cerebro y habilidad, calculado al milímetro para que todo encaje. "L'àlbum", el último, juega con unos cambios de agujas que sorprenden al lector. Iniciado un camino complejo, el cuento deriva hacia otro aparenmente más sencillo, pero más humano, que rompe el tópico y pone en evidencia las artes endiabladas de la autora.

Abandonando el Pallars de sus libros anteriores, Maria Barbal ha hecho una apuesta arriesgada. Ha jugado fuerte, y ha conseguido uno de los mejores libros de narraciones publicados en Catalunya en los últimos años. Absolutamente imprescindible.

(Jaume Fabre. El Periódico, 2 de març de 1994)

* * *

La novel·la es diu Càmfora. És una història d'homes i dones que dubten entre la vida escarrassada al terrer i la redempció a ciutat. Jo crec que l'autèntic món de l'escriptora no és el Pallars, que només és escenari, sinó la interiorització dels personatges, gent aparentment opaca que pren relleu literari quan els coneixem les costures més fortes i les esquerdes de l'ànima, el coratge i l'eixutesa de l'esperit. La mirada de l'autora s'atura en el pòsit d'incomprensió, sofriment i desarrelament que filtren la lluita i el treball de cada dia.

La prosa és precisa, molt sòbria. No abusa dels adjectius i defuig tota mena d'ornamentació . Al contrari, l'estil és depurat, essencial, nu. Però és ric de plasticitat i el llenguatge és esplèndid, amb un ús vigorós i mai abusiu de formes dialectals. L'extrema contenció de Maria Barbal té les virtuts concentrades de la gota que regalima després de la pluja: clara, fresca, lluminosa, amb espurnes de diamant i el tremolor delicat de l'aigua humil -que és el batec líric d'uns personatges quasi anònims.

(Ramon Solsona. Avui, 22 d'abril de 1992)

* * *

La precisió dels mots, el to lleugerament líric i sentimental, i l'atmosfera diàfana que no amaga la tragèdia quotidiana són factors que contribueixen a crear un producte de gran qualitat. Mel i metzines, un llibre curiós i profund.

(Anna M. Gil. Diari de Barcelona, 31 de març de 1990)

* * *

En Pedra de tartera Maria Barbal demuestra unas aptitudes más que considerables como narradora, que se complementan con su pericia al señalarse unos límites. Por ello ha conseguido una novela donde no sobra ni falta nada. Conxa -que no Barbal- cuenta su existencia (es decir, los momentos más significativos e intensos, que no son muchos) desde la vejez. Sabemos que quien habla ha vivido toda una vida, pero su voz es tan verosímil que en cada episodio tiene la edad de la protagonista. La descripción atiende a detalles mínimos que crean el ambiente; esto no es un simple recurso literario, sino que responde a los dos rasgos más notables del carácter de Conxa: la intuición y la sencillez.

(Joan Orja. La Vanguardia, abril de 1985)