Maria Barbal va néixer a Tremp, capital del Pallars Jussà, comarca lleidatana, a final de l'any 1949. Ella mateixa explica: "Sóc una dona. Nascuda a Tremp, i per tant, trempolina. He viscut la infantesa i primera joventut al Pallars. Centenars de dies al Jussà i uns centenars d'hores al Sobirà." Considera un privilegi, quan era infant, haver pogut jugar al carrer en llibertat, el contacte amb el treball de la pagesia i la natura:

"Els pares em van donar el que ells no havien pogut tenir: instrucció des de ben xica; però eren els anys cinquanta i els centres escolars respiraven submisos, el català hi era ignorat. També a diferència dels pares, vaig viure amb la despreocupació de qualsevol feina necessària que no fos estudiar. El meu germà i jo, com la majoria de nens i nenes de Tremp, vam aprendre a nedar al pantà de Sant Antoni. Ja som a l'època de les vacances, però les millors vam tenir-les els primers anys, a la vall d'Àssua, a casa de la padrina, quan encara hi havia terra sembrada i bestiar per aviar. Una mica lluny, com si fos un joc sense esforç, vaig conèixer les feines pròpies de l'estiu. Segar, gavellar, batre... Era el final d'una època que, quan vaig complir dotze anys, ja havia acabat per a la casa de la meva mare, en hores de gran afluència de famílies des de la muntanya cap a les ciutats."

Per continuar estudis de batxillerat passà a viure a Barcelona, on estudià Filosofia i Lletres a la Universitat Central fins a l'any 1971, en què es llicencià. Llavors va iniciar la seva dedicació a l'ensenyament:

"La meva va ser, només, una migració cultural. Vaig arribar a Barcelona als catorze anys, el 1964, per continuar el Batxillerat. Aleshores no sabia que esdevindria la meva ciutat. Aquest fet es va produir molt més tard, quan ja havia acabat Filosofia i Lletres a la Universitat Central i em decidia a buscar feina en el camp de l'ensenyament"

Després de versos i algunes narracions, cap als trenta anys escriu la seva primera novel·la, Pedra de tartera, amb què va guanyar el premi Joaquim Ruyra 1984, i amb la qual es va donar a conèixer: Feia temps que m'agradava escriure, però aquesta era una preocupació instintivament íntima, de què no acostumava a parlar.

"Recordo uns versos en un bloc quadriculat, devia tenir tretze o catorze anys. D'aleshores són també unes llibretes on recollia un diari. Quan amb les companyes de l'Institut Montserrat vaig viatjar a Castella, prèviament el pare me n'havia demanat un reportatge. El seu amor per la terra i les persones, per la lectura, per les anècdotes, per les paraules, el compto definitiu en el fet que jo comencés a escriure."

Tot i la dificultat d'alternar la professió, l'escriptura i la maternitat, des de l'any 1985 ha publicat cinc novel·les i tres llibres de contes, a més de la producció infantil i la redacció sovintejada d'articles i de reflexions que han estat matèria de xerrades.

La seva obra editada s'agrupa en quatre apartats: novel·la, contes per a lectors adults, col·laboracions a la premsa i contes infantils. La novel·la és el gènere en el qual se sent més còmoda i pel qual ha rebut molt de reconeixement. Així, Pedra de tartera, a més del premi Joaquim Ruyra 1984 -ja esmentat-, ha estat mereixedora del Premi Crexells 1985 i el Premi de Literatura Juvenil Generalitat Catalunya del mateix any. Al seu torn, Càmfora ha estat guardonada amb el Premi Nacional de Literatura Catalana 1993, el Premio de la Crítica Literaria de Narrativa Catalana (Espanya) 1993 i el Premi de la Crítica de Serra d'Or, també de 1993. L'any 2005 va rebre el premi Prudenci Bertrana per la novel·la País íntim.

Els temes preferits per l'autora són la maduresa personal en el temps a través de l'experiència provocada pels canvis o migracions (camp-ciutat); la complexitat de les relacions humanes (de parella, pares-fills i d'amistat), i els matisos dels sentiments. Pel que fa als motius que l'han empès a escriure, comenta:

"Hi ha més d'una resposta i, per tant, cada una conté només una part dels motius, encara que qualsevol d'aquestes parts és suficient per escriure. Escric perquè m'agrada. Perquè és una manera de viure sota d'altres pells. És a dir: per ser qui no sóc i fer allò que no faig, segurament un intent de transvestisme i d'inconformisme. Escric per tenir la llibertat de dir el que no diria enraonant. Algunes hores, escric per necessitat."

Als seus últims llibres ha deixat de banda els seus mons d'infantesa i ha tret material per a les seves històries d'un entorn més urbà. Temes com l’emigració, Carrer Bolívia (1999), la bellesa, el pas del temps, Bella edat (2003) o Emma (2008) han convertit Maria Barbal en una privilegiada analista de la vida actual, tot sense perdre aquell gust per la paraula i per la prosa ben feta que li han valgut una gran estimació per part del públic i la crítica.