–Jo crec que ho tenim magre –la talla el Pol, passant d'ella i de les seves esperances completament. –Sí, sí, magre. Alguna cosa em diu que no som prop de casa.

–Au, va! Tu sempre tan pessimista –li retreu, esborronada pel mal pressentiment del company. –Per què no pots tenir pensaments positius de tant en tant? De vegades ets d'allò més irritant!

–Et contestaré en dos temps. Primer: no sé qui resulta més irritant que qui, de nosaltres dos –l'Anna fa cara de dir "Sí, tens raó. De vegades em torno una mica…", però el pensament queda a mitges, perquè el Pol continua. –I segon: jo també puc tenir pensaments positius. De fet, acostumo a tenir mooolts pensaments positius. Però això no significa que no pugui ser realista. I encara que de moment no en tinc proves, continuo pensant que no som prop de casa.

–Saps què et dic? –resol l'Anna aixecant–se i penjant–se la motxilla a les espatlles. –Que el millor és comprovar–ho. En marxa! –i s'encamina cap a un turó proper.

–Ei, ei, llesta! Es pot saber on vas, tan decidida? –l'atura el noi.

–A veure on som… On puc anar, si no?

–Ja, ja... Això ja m'ho penso. Vull dir on vas per allà... Què et fa pensar que hi trobaràs res?

–Ah! Doncs la veritat és que no ho sé. Però si hem d'anar a veure on som, i ho hem de fer caminant, bé haurem de caminar en alguna direcció –es defensa. –En qualsevol direcció!

–I la decideixes tu, la direcció? Què passa, que jo no existeixo? –protesta ell. –Que potser la meva opinió no és necessària?

–Ui, ui, ui… com et poses. Tampoc no n'hi per tant… Cap a on vol anar, el senyor Melic del Món? –diu en to solemne, i li fa una reverència, burleta.

–Tampoc estic dient això. No ho haig de decidir jo.

–Aarg! Ja no puc més. Digues què és el que vols, doncs. Si trio jo, et sembla malament; si et dic que triïs tu, també et sembla malament. –I afegeix, controlant-se un crit: –Què vols, exactament?

–Que ho decidim tots dos. Ah! I que et calmis, si n'ets capaç.

–D'acord... decidim–ho tots dos, doncs. –La noia inspira i expira profundament per tal de relaxar-se. Per què al Pol li agradarà tant fer-la sortir de polleguera? –Cap a on creus tu que hauríem de tirar?

–Cap a on creus tu?

–Per què no ho dius tu primer?

–Perquè crec que tu diràs el mateix que hagi dit jo.

–I no pot ser que, si ho dic jo abans, tu diguis el mateix que hagi dit jo?

–Pot ser –reconeix. –Si ens ho mirem així… –Mira, fem una cosa –resol el noi, que intueix una discussió inacabable. –Per què no ho decidim a sorts?

–A sorts? Com?

–Amb una moneda mateix. La llancem enlaire. Si en caure surt cara, anem cap al turó. Si surt creu, cap a l'altra banda.

-Mhmh... Fet –accepta l'Anna, després de rumiar-s'ho una mica. Pensa que aquest criteri de decisió no deixa lloc al raonament ni a la lògica, però tampoc no se li acut cap sistema millor.

El Pol es treu una moneda de cinquanta cèntims de la butxaca i la llança. La segueixen amb la mirada, fins que cau a terra.

–Cara! –crida l'Anna. –Tanta història per acabar com al principi: caminant en direcció al turó.

El Pol rebufa, però no diu res. Caminen una bona estona, acalorats, perquè el sol ja és dalt de tot. Quan l'Anna, que va primera, arriba a voltar el pujol, crida tan de sobte que el Pol fa un bot espantat.

–El Pont del Diable! És l'aqüeducte de les Ferreres! Oh, Pol! –s'il·lusiona. –Som a Tarragona! Que ho veus?

–Sí, sí que ho veig, sí…

–Veus com aquell mal pressentiment teu no era veritat? Al final ja hem arribat! Haurem de caminar una mica, però és igual. –I comença a córrer pendent avall. –La qüestió és que ja sabem on som: a mitja hora de casa! Corre, Pol, corre! Què fas, que no véns?

–Ja vinc, ja... –Però continua mirant-se la construcció de lluny, amb la sensació estranya que alguna cosa no acaba de funcionar.

–Ostres, Pol! Això és genial! –diu esbufegant en ser sota l'aqüeducte. –Hem arribat on volíem, però fent marrada! Només és que farem cap a casa per un camí més llarg. –Està tan contenta, tan eufòrica, que no s'adona de l'evidència.

–Anna... -comença l'amic, veient-la saltar al voltant d'un dels enormes pilars. –Anna, fes el favor!

–Ai, fill, què? –respon, una mica molesta.

–Anna... Escolta'm un moment –suplica.

–T'escolto, digues.

–Mira bé el pont.

–Ja el miro. Què passa?

–No, no el mires bé. Fixa't–hi: que jo sàpiga, no l'han tornat a restaurar des de l'últim cop que el vam veure… –cosa de la qual, per cert, no feia gaire temps, perquè solien anar–hi amb bici amb alguns companys més.

L'Anna s'hi fixa atentament. Després d'uns segons, deu comprendre el que li vol dir el Pol, perquè se li entenebreix l'expressió.

L'aqüeducte no té l'aparença d'una antiga construcció d'enginyeria que, ja inútil, s'ha convertit en un monument, en un exemple clar d'una civilització que, tot i que un dia va ser esplèndida, que va convertir el seu territori en un imperi, avui ja s'ha extingit. No. Els carreus amb què està construït no estan gens erosionats: la superfície de totes les pedres és llisa, i les arestes, punxegudes. Sembla nou de trinca.

(De la novel·la Perdoni, a quin segle diu que som?)