Fins a on li arriba la memòria, el Jaume sempre ha odiat el set. El número set. Per què? No ho sap, però l'odia. És un fet simple, clar. Potser pot qualificar-se d'absurd, però això no el fa menys cert, com no és menys cert que no té (o no recorda) cap causa perquè això li succeeixi.

El Jaume no se n'amaga, de la mateixa manera que no en presumeix. Ho porta amb, diguem-ne, una certa dignitat: és conscient que no és gaire usual, però està convençut que tothom, poques o moltes, té peculiaritats úniques, que la resta de persones no comparteixen ni entenen però que, tanmateix, han de respectar.

La mesura en què aquest fet afecta a la seva vida quotidiana és molt relatiu. Per al Jaume no és pas res que l'amoïni gaire. Amb els amics que el coneixen prou, amb els quals té més confiança, el tema surt de tant en tant, com quan va convidar-los a tots a casa seva per veure les fotos de l'últim viatge que havia fet. Bé, nois, i aquí tenim l'hotel. Maco, oi? Ara que… un ensurt! No us ho creureu: el vol, bé; el menjar, bé; la maleta, bé; em registro a l'hotel i… au, fot-li: em donen l'habitació 709. La setena planta! I la recepcionista dient que no quedava cap habitació lliure… Cent euros de propina em va costar, que me la canviessin!

Per com ho explica, ja es veu que cent euros, comparats amb haver de dormir en una planta setena, no representen gran cosa. Què són, cinquanta euros? Res. Misèria i companyia. Adaptar-se una mica als petits entrebancs de la vida no ha de suposar un drama, sinó un repte del dia a dia.

Així mateix li ho explica al psicoterapeuta, en la primera i única sessió a què pensa assistir.

(Del relat "Septifòbia", dins A banda i banda de l'ombra i altres narracions)