La reunió improvisada va produir-se a la botiga de la Paquita. De forma natural, cada vegada que hi havia algun tema important per tractar, algunes dones del poble s'hi trobaven. Era la que més trigava a endreçar-ho tot: netejar el mostrador, els ganivets, les taules de fusta per tallar; embolicar amb paper transparent tot el que no havia venut i portar-ho a la càmera frigorífica; escombrar la botiga, quadrar la caixa... Si s'havia de parlar abans de les tantes de la nit, més valia anar on ella estava acabant de feinejar. Cinc minuts abans de l'hora oficial de tancar, la carnisseria semblava un galliner amb l'aviram esvalotat. Al mig de la colla, la Caterina repetia fil per randa (potser caldria dir que amb més randes que fil, si hem de tenir en compte les floritures i detalls que hi afegia) la trobada amb la Mònica i els seus fills, aquella mateixa tarda, en aquell mateix lloc.

–I és clar, jo ja ho veïva, que serí difícil que mos en digués gran cosa... Ja sabem tots com són, aquesta gent de ciutat: es fan els estranys, ells, d'entrada... Però mira, estirant, estirant, ha acabat dient que eren ells, els quins havín comprat Casa Renart.

–Deus voler dir que li has preguntat tu –va protestar la Josefina, que creia que la Caterina es donava massa aires. –Ai, què vols, tu? –Ho preguntava a la Paquita, que li donava copets d'escombra als talons, per indicar-li que es mogués.

–Si no us feu totes a una vora primer, i després a l'altra, no podré agranar! –es queixava la mestressa. –Després anireu dient que tinc la botiga bruta! 

–Mai tant! Com si mai mos haguesses sentit dir mal de ningú... –es va fer l'ofesa la Carmeta. Seria la Carmeta fins que es casés o es morís la seva mare, la Sra Carme. Tot el poble creia que la segona possibilitat era més probable que la primera.

–No... I ara! –va rondinar a sota veu la Paquita. I en veure que totes tornaven a mirar-se la Caterina expectants, va decidir deixar l'escombra en un racó i afegir-se al grup. –Demà serà un altre dia, tu!

–Au, digues, digues, Caterina –va animar-la la Josepa. –Que el Pere m'arribarà del tros i el més calent és a l'aigüera…

–Doncs això: que són cinc. Han comprat la casa, i, de moment, han decidit deixar-li el mateix nom, per aprofitar la tanca. 

–Però n'ha dit res, de l'hotel? –La Josepa volia informació més sucosa.

–Xicota, quina pressa! Que només hi hem parlat una estona! Potser volives que li féssom un interrogatori! –La Josefina va sortir en defensa de la Caterina. L'amiga li ho va agrair amb un lleu cop de cap.

–Dona! Ja ens n'anirem fent el cas... 

–El que sí que ha dit és que avui mateix ja començaven les obres. Res més. –La Paquita es va unir a l'enemic, ja que no l'havia pogut vèncer. –Oh, ves! Si ha arribat després de vosaltres, bé s'haví d'estar a la botiga després que vosaltres marxéssou, o no? –va excusar-se, davant les cares reprovatòries de les amigues. Com era possible que en sabés més coses que elles, i que, a més, encara no hagués badat boca? –I jo encara havia d'acabar la feina, ara! I vosaltres no callàvou…

–I què més? Què més ha dit, de fer obres? –La Josepa va fer una llambregada ràpida al rellotge i va tocar-se'l un parell de vegades amb un dit, instant la Paquita perquè no s'entretingués.

–Doncs açò. Que teniven el projecte de l'hotel encarregat a uns arquitectes que treballen amb un decorador que ja ha fet uns quants hotels. Que havín presentat unes idees molt bones. Que els havín demanat que respectessen al màxim la casa, l'aire rural, però que les comoditats havín de ser les d'un hotel de quatre estrelles, que la gent vol muntar a cavall al matí, menjar escudella de pagès al migdia i que els xiquets i les xiquetes puguin jugar amb els animalons i conèixer les bèsties a la tarda, però tenir hidromassatge a l'habitació per banyar-se abans d'anar a dormir a la nit. 

–Home, no està mal pensat…

–Mira-la, ella! –va fer-li befa la Maria, que de moment només havia estat escoltant. –Ni que només se'ls hagués acudit a ells, això! Ja n'hi ha moltes, de coses a fer pels tombants. Serà que n'hi ha pocs, al Pallars, de llocs d'aquests per fer les bogeries aquestes que han barrinat ara! No en fa cap poc, de temps que es baixa la Noguera Pallaresa saltant pels barrancs… 

–Doncs per què no li dives tu, a l'alcalde, que hi feves un hotel, a Casa Renart? –va encarar-se-li la Carmeta. 

Doncs pel mateix que tu, i que totes les que som aquí, i que qualsevol del poble que tingui dos dits de seny! –la Maria va callar i va mirar-se la Carmeta fixament, amb actitud desafiant. –O és que potser no tinc raó? 

(De la novel·la Rere el mur)