"He refusat el títol genèric que té com a punt de partida el pronom relatiu qui per una raó senzilla i poderosa: no tinc resposta a la pregunta i fa —ho confesso avergonyit— no pas menys de setanta anys que m'ho demano reiteradament i mai no he obtingut cap mena de resposta plausible. No puc dir, doncs, qui sóc sinó què sóc i, encara, per aproximació. Si ho hagués hagut de contestar quan feia de dibuixant, m'hauria servit d'un gràfic a l'estil dels de Leonardo da Vinci i potser, fins i tot, les explicacions acompanyants haurien hagut d'ésser llegides amb un mirall. Imagineu-vos l'artefacte que faig servir com a autoretrat: és un gros embut d'aram que deu fer una trenta centímetres de boca. Tot plegat, des de la part superior al darrer extrem del con, també deu tenir una mida semblant. I l'estructura sencera encaixa en un flascó de vidre, discretament mitjà, transparent, i lleugerament tenyit de verd ftalocianina. Ara mateix veureu per què escric; deixeu-me que enllesteixi la qüestió de l'embut-semblança. És el receptacle del meu autodidactisme. Hi he abocat durant vuitanta anys una aclaparadora pila de menudències. Ja heu vist que la boca és ampla, però la part final de l'embut molt estreta i, per consegüent, les coses baixen al flascó molt treballosament. [...] Vuitanta anys dedicats a atapeir l'embut amb coses molt compactes que feien de mal passar pels conductes que s'estrenyen implacablement. I, al capdavall, anaven a parar a l'ampolla, el flascó de color verd obtingut amb una pinçadeta de ftalocianina. Les coses han caigut lentament en el receptacle inferior. La condició vítria del flascó els dóna una configuració òptica allargassada. Per què escric. Ho faig per tal de relatar les impressions de tot aquest garbuix allargat, de coses amuntegades en el meu flascó vitri de vuitanta-un anys. Com que hi ha de tot: guerres i boxadors, actors i mestres d'obra, agrimensors i altres poetes, violinistes i professors d'escola, emperadors i empaperadors, aviadors com Louis Blériot i cosmonautes com Armstrong, etc., que nodreixen la meva vida i m'encomanen un foll desig de compartir-la amb algú. Que ningú no se sorprengui del meu fer caòtic, malfeiner de mena com sóc i havent-me-les amb el reguitzell de fets no prou digerits. Amb això justifico que en els meus llibres hagi maldat per explicar fil per randa tot allò que he vist des de l'interior del flascó, a través d'aquesta meva percepció, escassa i adulterada, lleugerament tenyida de verd, convingut com és color d'esperança."

("Què (qui, com) sóc i per què escric", dins L'Escriptor del mes. Barcelona: Institució de les Lletres Catalanes, 1992)