Al cap d'unes setmanes d'haver-nos evadit del camp de concentració al sud de França, ens va acollir la Universitat de Tolosa de Llenguadoc, que havia obert literalment els braços, desbordant afecte per tots els porus.

Ens donava menjar i estança —cosa que palesava gentilesa amb escreix— però no ens podien obsequiar ni amb una moneda de cinc francs. Calia espavilar-se! A mi em va passar pel cap d'imitar el nostre Bon, el caricaturista que tenia una rulota davant el Poble Espanyol l'any 1929. El meu amic Peypoch em va ajudar a convèncer un forner català, establert a Tolosa, per tal que em deixés una vella furgoneta Citroën, que ja no feia servir i amb la qual, en altre temps, havia repartit pa eixit de la seva fleca. La vaig agençar acuradamen, hi vaig pintar als costats unes grosses lletres que deien: "Tísner, le carica-touriste" —touriste en comptes de turiste— i me'n vaig anar a l'Ajuntament a demanar-los que em deixessin plantar la furgoneta a la Fira de Maig, a punt de ser inaugurada.

Van acordar que la caricatura és una expressió personal i que ningú no pot fer la competència a cap altre ninotaire, cadascú té el propi estil. I em van atorgar l'autorització a ocupar sis metres quadrats a les Allées Jean-Jaurès i encara servo el paperet estès a nom de "Monsieur Artis forain", o sigui firaire.

Imitant en Bon una vegada més, vaig posar a un costat de l'entrada una gàbia d'ocell, dins de la qual hi havia un peix de cel·luloide, de color vermell. Feia la "postiche" (el discurs incitador a entrar) i sempre picava algú. Els feia la caricatura per tres francs en blanc i negre i cinc a colors. Ens va anar prou bé! La meva sòcia era l'Elena Elias de l'Apa, coneguda per tothom amb el sobrenom de "Bitxo". Ella s'encarregava de cobrar als clients. I quan havíem fet prou francs, tancàvem i els despeníem a les altres atraccions de la Fira! Ens havíem fet amics de tots els "forains", els quals m'aconsellaven fires diverses, que ells qualificaven de molt bones.

Davant de la nostra furgoneta hi havia la tenda de la "Dona fluorescent". Em sabia de memòria tota la "postiche" que feia l'amo, el marit de la dama fluorescent i, en manta ocasió, m'havia demanat de fer-la en lloc seu, car volia anar al lavabo o a prendre un cafè. I jo, és clar, deia: "Entrez, messiedammes, voir la femme fluorescente. On dirait qu'on se trouve au fond de la mer...", etcètera!

(Ciris trencats. Barcelona: La Campana, 1997, 3a ed., p. 140-142)