"Avel·lí Artís Gener ha afirmat més d'una vegada que la guerra —i l'exili, com a conseqüència de pertànyer al bàndol dels vençuts— ha esdevingut l'experiència més "grossa", més trasbalsadora de la seva vida. No és estrany, doncs, que hi hagi dedicat tantes pàgines, i tan diverses, de la mateixa manera que n'hi van consagrar moltes —algunes, memorables— Pere Calders, Lluís Ferran de Pol o Joan Sales. En tenim constància des dels primers lliuraments novel·lístics, 556 Brigada Mixta (1945) i Les dues funcions del circ (1966), fins a obres de divulgació testimonial com Al cap de vint-i-sis anys (1972), El pla de la calma (1974), La diàspora republicana (1976) o Mèxic, una radiografia i un munt de diapositives (1980), o en els tres volums de memòries publicats fins ara, Viure i veure (1989, 1990, 1991). De tota manera, els dos llibres aplegats al cinquè volum de les Obres Completes, La diàspora republicana (en la versió original catalana, inèdita fins ara) i El pla de la calma, van ser concebuts en circumstàncies ben diferents i obeeixen, així mateix, a propòsits distints. En un parell d'ocasions Artís Gener defineix La diàspora republicana com un "reportatge" (pàg. 254 i 298), i ho és, òbviament, però amb unes característiques molt peculiars que fan que la qualificació pequi de modèstia. L'autor no tan sols reporta uns fets que han indagat, sinó que hi afegeix vivències pròpies i, adés, remembrances i opinions personals. Així, les dades objectives s'hi barregen amb les subjectives, les xifres amb les anècdotes, els fragments d'obres d'investigació amb l'humor i la ironia. El resultat és un gènere híbrid força gràcil i engrescador, del qual Artís-Gener s'ha servit també a Mèxic, i que no ens sembla gaire distant, posem per cas, d'alguns capítols de De lluny i de prop (1973) de Lluís Ferran de Pol o d'Els exiliats catalans a Mèxic (1994) de Vicenç Riera Llorca.

(Montserrat Bacardí: Serra d'Or, núm. 431, novembre de 1995)
 

* * *

"Vist com a personatge, l'escriptor "Tísner" té unes qualitats de parament que el fan enormement seductor. La seva cordialitat i la seva franquesa enamoren de cop i sap lluir, per un altre costat, una lucidesa esmolada per la ironia, i una bonhomia que diries inexhaurible. Però les virtuts que ara toca d'accentuar són les qualitats que l'emplomallen com a escriptor i el talent que tragina com a narrador. Talent i qualitats que tot just la societat catalana ha començat a reconèixer com calia, aquests darrers anys, rere de l'èxit dels volums de memòries Viure i veure.

Seguint el mateix raonament, l'edició de l'Obra Completa sembla que pot acabar de reblar els claus que calgui per situar la seva novel·lística entre les de més entitat de la segona meitat del segle XX. Una narrativa, d'altra banda, on qualsevol lector pot comprovar com l'afavoreix i millora el pas del temps i per això se'ns presenta amb una potent alenada de frescor, actualitat, ironia i vitalitat."

(Isidor Cònsul: Avui, 11 de febrer de 1993)
 

* * *

"L'enquesta del canal 4 es una obra extensa, compleja y muy minuciosamente estructurada. Avel·lí Artís-Gener pone en movimiento en ella a un censo excepcionalmente nutrido de personajes, cada uno de los cuales, en virtud del procedimiento de novela-encuesta adoptado como pretexto técnico desde el comienzo, debería hablar del modo que le es propio, es decir, de acuerdo no sólo con su condición social, sino con sus tics personales más peculiares. Como es habitual en el autor, los procedimientos narrativos son muy varios y se entrecruzan y superponen constantemente. Las elipsis, las voluntarias ambigüedades, las simultaneidades y paralelismos de acciones, los saltos en el tiempo, la multiplicidad de los puntos de vista y perspectivas novelescas convierten a la narración en un mosaico admirablemente ensamblado, que recuerda la difícil armonía de las piezas de un complicado juguete mecánico. En ningún momento el escritor pierde su seguro control del material que emplea; el plan de la obra aparece perfectamente dibujado y su exposición se aviene en todo a las necesidades de la gradación dramática."

(Pere Gimferrer: Destino, 7 de juny de 1973)