Havia estat un efluvi inexplicable i el malaurat Ton Folguera no el va entendre; potser, de debò, ni tan sols va emprendre la tasca d'analitzar-lo. Poc podia endevinar que allò marcaria amb tinta vermella indeleble el poc temps que li quedava de vida. S'ho va mirar aclucant una mica els ulls, d'acord amb la seva manera de diafragmar, d'afinar les imatges massa llunyanes. El primer que va pensar, és clar, va ser que es tractava d'un ovni i l'aterridor pressentiment se li va esmunyir cos avall i va acabar amb un segament de cames. Va deixar anar el càvec i mantenia, incrèdul, la mirada. Es va autoatorgar una treva: de la butxaca dels pantalons de vellut —amb unes genolleres grosses com cocos— es va treure una poma, la va envernissar un xic refregant-la contra la màniga de la camisa, i va clavar una mossegada a la fruita, que va fer soroll de capsa. La dentegada, amb una punta de fiblada a les genives, el va fer pensar en els anuncis de la tele en els quals unes noies, generalment molt bufones, enfonsaven unes queixalades sensacionals. No havia sentit ni la fressa més lleu i, no obstant això, l'esguard imantat l'havia dut a l'avió que s'aclofava entre els garrofers d'en Pujolet. El cel s'havia esquinçat en un cop sec i silenciós, com si algú hagués estripat un mocador de color blau clar davant un bus atònit dintre el seu escafandre hermètic. ¿Per què havia aixecat els ulls de terra i observava allò que esdevenia a un parell de centenars de metres d'on era? ¿Quin poder magnètic, o com se'n digués, l'havia fet guaitar cap enllà, si no era cosa d'un altre planeta o d'una misteriosa força còsmica? Però, ben mirat, era realment un avió: prou que n'havia vist en fotografies i pel·lícules puix que, mentre volen, ni s'afiguren! També, certament, n'havia vist algun de prop durant al guerra. Sobretot en recordava un (italià havien dit) que havia espetegat a terra prop de la Fatarella. Però era un granet d'una mena de rosari que s'estimava més de no passar: era un encadenament repugnant! Ara, segons que ocorria sempre en la tele, esclataria en flames. Malgrat el terror, va somriure per sota el nas, convençut que veuria com se socarrimaven uns quants garro¡fers del tros d'en Pujolet / t'estarà bé, ximple de punyetes! / Els dipòsits de benzina esclatarien de seguida que hi arribés el foc i una grossa onada de flames s'escamparia pel camp. No, fins aquí no hi podria arribar perquè la riera —que sempre duia aigua el mes de maig— la deturaria. Però no passava res de tot allò. / un cony d'avió bèstia, que mai no ha vist cine ni coneix el seu paper! / Va ensumar, molt intensa, la inconfusible flaire de fusta esqueixada barrejada amb la del petroli. L'ala dreta havia aürtat de punta amb el rengle d'esbarzers i figueres de moro i s'havia desenganxat.

No veia cap mena de moviment, ni humà ni de res. No sentia sinó l'eixordador soroll del silenci, espès com un cossi de farinetes. Va baixar cautelós de marge en marge. Quan es despenjava pel darrer graó de l'escala gegant / cada dia et fots més vell, Ton! / va veure a l'altra banda de la riera en Barjau, que també s'apropava. Li va produir grossa contrarietat. Llur relació, espatllada irreparablement des de feia molts anys, ara es convertia en un fort disgust: en Barjau era el darrer estadant de Querona que en Folguera hauria volgut topar en una situació com aquella. L'avió estavellat entre els garrofers era un tema que, fatalment, s'ho valia, i per força haurien de bescanviar alguna paraula. I aquest cop ja es veia que no podrien ésser els habituals monosíl·labs que intercanviaven quan no quedava cap més remei. Coses de la guerra, ja se sap. En Folguera va fer cap endavant la gorra, amb la visera gairebé damunt les celles, i es va gratar el clatell; tot plegat era fer temps, desig de veure qui afluixava primer. No obstant això, en Ton no podia fer-se massa il·lusions: sabia com era de sorrut en Barjau. I rancuniós, malgrat que si algun entre ambdós tenia dret a l'animositat, era ell, en Ton. Convençut que en Quim Barjau no cediria, va recórrer a l'artifici de fer veure que parlava per a si mateix, que simplement monologava en veu alta. Va dir:
— Han pres mal de debò. Ni déu no es mou ni es mena.

En Barjau era prou viu i va capir la invitació al diàleg. Va fer:
— Sí, s'han clavat una bona hòstia! Haurem d'anar a avisar els civils.
Ara en Folguera ja podia continuar la conversa. I ho va fer amb el to d'agressivitat que sentia escaient:
— Vés-hi tu! Jo hi pujo a fer el nas.
Va travessar la riera per la passera de pedres. En Barjau s'ho havia rumiat millor i va dir:
— Vinc amb tu; també ho vull veure de prop. Però de totes maneres em sembla que hauríem d'avisar els guàrdies.
— Ganes d'emmerdar-te! Cada dia ens faran anar a declarar, amb tota aquella conya dels testigos oculares. A mi que no m'emprenyin, tu! Que s'ho facin! Jo no he vist res!
— Doncs si a mi m'ho pregunten, no ho podré pas negar! I també t'ho demanaran a tu, per més que et dolgui.

En Folguera va haver d'admetre que en Quim tenia raó, però no ho va confessar. Va canviar d'orientació:
— És estrany que no s'hagi encès, oi? Quan topen a terra es cremen. Sempre he vist que anava així.
— Sí, és clar! Tu n'has vist caure molts, d'avions!
— No te'n fotis. Durant la guerra me'n vaig fer tips!
— I tant! Deu o dotze cada dia, oi? I els feies caure amb la teva escopeta, és clar! Ximple de punyetes! Els avions de guerra ja cauen encesos! Els del cine, són els que es cremen quan xoquen.
— Potser el foc començarà ara.
— No veig foc per enlloc. Anem-hi?

En Ton va clavar les darreres mossegades a la poma i encara en va endrapar el cor i va escopir els pinyolets. Es van posar a caminar plegats, xano-xano, cap a les restes de l'avioneta. La cua havia quedat dreta i enravenada, com la d'un escorpí a punt de fiblar. Al timó de direcció hi havia pintada una bandera, que en Ton Folguera i en Quim Barjau van dictaminar que era de la Creu Roja. Hi havia frgments d'unes lletres, però eren en estranger i cap dels dos no les podia desxifrar. S'havia esbotzat la porta del costat esquerre; dins la cabina hi havia tres persones, dues als seients de davant i una altra al de darrere. Aquesta era una dona que duia un suèter de color violeta, tot tacat de sang. Estava enroscada cap endavant. Els dos homes de les butaques davanteres feien com un sol cos sangonent. Les maletes, que devien anar en el compartiment badat darrere el seient de la dona, havien saltat amb la topada i s'amuntegaven, mig rebentades, al seu respatller.[...]
— Guaita aquesta maleta! No són bitllets de banc?


(Els gossos d'Acteó. Barcelona: Edicions 62, 1983, p. 9-12)