Posat a taula, el romancer Jaume Arnella (Barcelona, 1943) seria una de les postres més honestes que pugueu trobar: la nyoca. El que es veu és el que hi ha, sense additius. Més proper a la denominació postres de músic que no pas grana de capellà, dos oficis que coneix bé, Arnella fa ús del seu bon humor perquè, com el gotet de moscatell, ajuda a pair i a tirar avall. Són més de 40 anys de feina al voltant de la música tradicional i popular, una cinquantena de discos gravats –l’últim, encara d’aquest any: Balades i testament. François Villon– i dotzenes de romanços escrits. Es diu ràpid. Amb calma, provoca vertigen.

—Per telèfon em va dir que l’any que ve tenia ganes de jubilar-se.

— No ho sé. Tindré edat de jubilar-me, sí.

—Els romancers també es poden retirar als 65?

—Home, no em donaran gaire, saps? Tot i que he anat cotitzant el que m’han dit, hi ha coses que no compten i també hi ha tot allò de la seguretat d’artistes, que era una cosa diferent. No ho saps mai. És tota la vida de pujar als escenaris i també penses: ‘Si vas tenint força i empenta, per què deixar-ho?’

—O sigui, que no ho té del tot decidit.

—No, no ho tinc clar. Com en la vida professional de tothom, hi ha moments més aviat d’eufòria i moments més aviat de cansament. En aquests últims és quan dic: ‘Ostres, tu, potser sí que ho deixi.’ Però després passen uns dies i aquesta fluixera, i dius: ‘Tirem endavant, home, tirem endavant.’ A les coses que et fan venir fluixera és qüestió de posar-hi una mica de sifó i ja està. Al cap i a la fi, el que compta és mirar d’anar disfrutant el que fas.

—Com més gran s’ha fet, més moments d’aquests de fluixera que diu ha tingut?

—No. He creat com un vernís que fa que no m’afectin les coses, que em rellisquin. Aleshores, d’allò que m’interessa procuro xuclar-ne el nèctar. És quan ets més jove, que t’empipes amb una gent i amb una altra, amb un partit i amb un altre, amb aquesta organització, amb aquest funcionari... Després ja no t’hi empipes tant.

—S’aprèn a relativitzar.

—Sí, i també hi confies menys. El que no es pot fer és viure desencisat, perquè després és tot gris i trist. Per viure amb il·lusió has de tenir coses que t’il·lusionin i has de creure en coses i en persones. El que passa és que a vegades aquest cercle es va reduint. És el que hi ha.

—Ho diu com si estigués una mica decebut.

—Potser sí. Potser m’agafes en un moment una mica baix. Home, també hi ha coses que em fan molta molta il·lusió i coses que em queden per fer. A mesura que vas cantant cançons populars, te les vas mirant des de diferents punts de vista i t’ho passes bé; llavors és com sucar-hi pa.

—Ha pensat com li agradaria acomiadar-se del públic?

— Ah no, no penso pas acomiadar-me de cap manera. Dient ‘adeu’ i ja està.

—Ni amb un recopilatori ni amb un recital, com fan els grans cantautors?

—No. Trobo molt bé que els grans cantautors ho facin, però els de segona divisió tampoc cal que ho fem.

—Però no es pot pas considerar de segona divisió.

—Jo sí, que m’hi considero. No és que sigui millor ni pitjor que els altres, només que a un de segona divisió li diuen: ‘Tu canta aquí’ i ell ha de cantar aquí. Amb un de primera divisió per començar ja ni l’hi diuen, i si ho fan, els contesta: ‘Tu què t’has cregut?’

—Vol dir que la sensació de pertànyer a segona divisió no ve perquè ens han fet creure que la música popular ho és? Perquè en el seu camp és un cantautor de referència...

—Bé, sí, perquè fa molts anys que ho vaig fent i perquè d’alguna manera sempre he mirat d’anar fent no el que estava preestablert sinó el que bonament em sortia de dins. Això sempre és un al·licient per mi, i fa que m’equivoqui moltes vegades però que d’altres, des del meu punt de vista, les encerti. Aquesta manera de cantar romanços, en què tallo, intercalo explicacions, és com a mi em surt. Si resulta que això també agrada a altra gent, fantàstic.

—El cantautor Xavier Baró pensa que si vostè hagués nascut als EUA seria tan reconegut com Bob Dylan.

—Està molt bé i agraeixo al Xavier que hagi dit això. Ho havia llegit en algun lloc. No ho sé, l’ànima humana, o la persona, a vegades per dins té unes giragonses rares. A vegades m’he sentit molt reconegut, fins i tot excessivament reconegut, i d’altres m’he sentit rebutjat. Això és el que et fa estar més alegre o cofoi, fins i tot més del que convindria, o més pessimista. D’alguna manera jo sempre he anat fent el mateix. He anat al meu aire i no he volgut dependre de ningú, perquè no he sabut fer la feina de passadissos. Quan em diuen: ‘Hauries d’anar a veure en tal o en tal altre’, a mi això em provoca urticària. També m’he trobat que viure d’aquesta manera, que a mi ja em va bé, empipa altra gent. Els és molest que no passis per l’arrasador que tocaria. Això de no dependre de ningú també té un preu, però jo el pago amb moltíssim gust.

—S’autodefineix com l’últim romancer en actiu dels Països Catalans.

—Bé, ja no recordo qui m’ho va dir. Em va fer gràcia.

—Aleshores, sobre les seves espatlles pesarà una gran responsabilitat, el dia que faci un cop de cap i plegui.

—No, no... Ara que parlaves del Xavier Baró, mentre venia cap aquí estava escoltant un disc seu i canta uns romanços la mar de preciosos. Ja hi ha gent que en canta... Jo m’hi vaig dedicar quan vaig deixar l’Orquestrina Galana. En aquella orquestrina per estar al capdamunt havies de gastar-te cada any molts diners en llum i so, i al final semblava que treballéssim per a la casa Yamaha, perquè s’ho quedava tot. En anar fent escenaris cada vegada més grans, el to de veu també havia de ser més alt i va arribar un moment que me’n vaig cansar. Volia trobar un to més íntim. Vaig dir que ho deixava i durant un any vaig estar engiponant què faria. Com que m’agradaven els romanços, vaig pensar que era fàcil que hi hagués més gent a qui també li agradessin. I m’hi vaig tirar de cap. Això va voler dir posar-me als carrers i a les places, a vegades; la qual cosa és molt romàntica però també molt dura.

—En una entrevista a El 9 Nou l’any 1989 explicava: «Quan em vaig posar a viure dels romanços, la primera cosa que vaig pensar va ser que em moriria de gana.» Tampoc no li ha anat tan malament...

—No, n’estic content. He hagut de treballar molt. Amb els romanços m’hi passo moltes hores, sobretot amb els d’encàrrec. Un romanço són 40 hores, però els encàrrecs m’han permès poder viure dels romanços. També m’hauria agradat poder triar una mica, i això no ho he pogut fer.

—Triar els encàrrecs que volia fer?

—Sí. Més que res per dir: ‘Aquest mes ja n’he fet un parell o tres i ara reposo.’ Per la meva manera de treballar, com molts humans del gènere masculí, tinc una tendència a l’obsessió. Necessito tirar-me a la piscina i ser damunt aquell tema, i ser-hi, i ser-hi. Ara m’ha passat amb aquest últim disc sobre els poemes de François Villon. Durant un any pràcticament no he tocat de peus a terra. Feia la feina que havia de fer per guanyar-me les garrofes tan honestament com podia, però així que tenia un moment, Villon amunt i Villon avall. Estava en un món que gairebé em devorava, aquest personatge el somiava.

—Això de treballar per encàrrec no perverteix la seva llibertat creativa? No se sent com si es vengués una mica?

—Ara no sé exactament qui, em sembla que era un poeta castellà prestigiós, que deia que s’hauria de fer sempre per encàrrec. L’Eneida va ser feta per encàrrec. Jo crec que està bé poder conjuminar les coses.

—De totes maneres, no deu ser fàcil fer un romanç de qualsevol tema, com ha fet amb l’Estatut o internet, o de gent que ni coneix.

—Sí, exacte. Home, segons quins temes la gent ja no te’ls demana. Els de la màfia siciliana ja van a uns altres, si en volen. Jo normalment en faig per a bona gent. A vegades sí que em sento com aquella gent que fa tir al plat, tal com salta jo li endinyo, i a vegades ho faig més bé i d’altres més malament. El rodatge me l’ha donat una mica la ràdio.

—Primer a Catalunya Ràdio i després va acabar passant a RAC 1.

—Sí, quan el meu amic Jordi Margarit, que ens coneixem de quan ell també cantava, se’n va anar a RAC 1, perquè a Catalunya Ràdio hi havia molts cops de colze, em va demanar que anés amb ell. Francament, jo estava millor en una emissora pública que en una de privada, però els amics són el primer. També és una cosa que cansa, perquè cada setmana he de preparar dues cançons i si les puc fer noves, millor. Ara fa deu anys que ho faig, i això vol dir que en total són un miler de cançons. Són moltes.

—I a part de la ràdio i els romanços d’encàrrec encara fa moltes altres coses.

—Els romanços per encàrrec són una de les coses importants. Una altra són els concerts allà on em lloguen, i a l’hivern també vaig a cantar pels instituts. És una cosa que m’agrada fer –tampoc massa– perquè és un repte veure si soc capaç de comunicar als nanos de 16 anys una cosa que a mi m’apassiona.

—I hi connecta, amb els joves d’aquesta edat?

—Sí, sí. Alguns cops es fa molt difícil, perquè hi ha molts instituts que estan en una situació bastant rudimentària quant a material i no tenen una megafonia correcta. Cantar al mig d’un gimnàs, amb els vidres trencats i que de l’alè et surti fum de tant fred que hi fa, no pot colar! També he actuat davant 200 o 300 alumnes, que és una bestiesa.

—Quan va decidir centrar-se en els romanços, cap al 1985, ja feia 20 anys que donava tombs pel món de la música i enrere deixava un bon grapat de formacions que va fundar: el Grup de Folk, Els Sapastres, la cobla Cotó Fluix, l’Orquestrina Galana, l’Orquestra Simfònica de la Canya, el duet amb Rafael Sala... Aquell Grup de Folk li queda molt lluny sentimentalment i musicalment?

—Una mica lluny, sí. Recordes coses d’aquell temps i penses: ‘És impossible que intentéssim endollar la guitarra elèctrica a la ràdio perquè no hi havia amplificador.’ Amb el Grup de Folk després ens hem tornat a trobar per fer algun disc i ara en farem un altre. Amb aquella gent t’has anat veient, encara que veus que cadascú ha triat un camí diferent. El doctor Estivill, encara que ara es dediqui a la medecina de la son, així que pot agafa la guitarra. Tot el del Grup de Folk, els discos, ara ho porta ell, perquè li encanta. Sí, tot allò és una mica llunyà però recordo que era una força centrípeta molt gran. Per això va tenir aquella empenta i es va estendre com una taca d’oli. També s’ha de dir que amb la gent que el formava, aquell grup era totalment inestable. No pot conviure el Sisa amb el Pau Riba, la M. del Mar, els Tres Tambors, el Jordi Roura, l’Ovidi, jo... Era impossible que allò funcionés, però el temps que va durar va ser molt maco.

—Eren una mica la contraproposta a la Nova Cançó.

—Sí. Alguns de manera més declarada. Per exemple el Pau Riba va voler entrar als Setze Jutges i no l’hi van deixar. Hi ha caràcters que necessiten un enemic per funcionar, si no, estan una mica abúlics, i ell és d’aquests, ho necessita. Bàsicament, el que anàvem a fer tots era disfrutar. Dels concerts en deien festivals. Els Setze Jutges cantaven més per militància del català. Nosaltres anàvem més en actitud d’orgia orgasmàtica, gairebé. Hi havia gent que deia: ‘Si aquests que van amb una sabata i una espardenya ho fan, nosaltres també.’ Per això van proliferar tants grups de folk.

[…]

(Anna Aguilar: Jaume Arnella, Presència, 14-20 de setembre de 2007.)