Un bon dia, cap a la segona meitat dels anys 60 del segle passat, va aparèixer una troupe que cantava cançons populars antigues i modernes, d’aquí i d’allà, alegrement, ignorant les normes del professionalisme i del negoci musical. En aquell Grup de Folk, que així s’anomenava la troupe, entre interpretacions de folk nord-americà i d’altres indrets del món, brillava la voluntat de recuperació i modernització de les nostres cançons tradicionals i de fer-ne de noves, sempre amb la voluntat de comunicar-se amb el públic, directament, fraternalment. L’alma mater, fundador i ideòleg d’aquell circ fou Jaume Arnella.

Jaume Arnella mai no ha oblidat aquell punt de partida ni aquell compromís. Al mateix temps que el Grup de Folk anava fent, va iniciar la seva carrera en solitari, sabedor del que tenia entre mans. Fidel a la cançó popular d’arrel catalana, va començar amb tres discos importants, entre els quals destaca el segon, publicat l’any 1968, que inclou Les rondes del vi, himne atemporal, molt antic i molt modern, sorgit del bell fons de la poètica popular amb el sabor ancestral de la taverna, que és on s’emmarca i hi té el temple la cançó del poble, la qual s’expressa entre got i got de vi, una guitarra i el vessant satíric i irreverent de la saviesa contra el fals ordre i la falsa moral; i se’n riu mentre plora i s’emborratxa per dret a llei. Són els goliards que han tornat amb força i decisió: Jaume Arnella i el seu col·laborador literari d’aquell temps, Joan Soler Amigó.

El mateix any 68, publica un tercer disc amb una altra cançó incisiva com una daga clavada al ventre del sistema neoliberal: Dissabte a la nit. El joglar se’n va als barris obrers, avui ocupats pels immigrants, i en treu aquests versos esmolats:

He anat sabent que els obrers

venen onze hores al dia

a canvi d’onze diners

per poder comprar alegria,

un bagul vell i un forat

per quan no els quedin més dies.

Després vindran noves aventures. Els Sapastres, el Grup de Folk novament, l’Orquestrina Galana, l’Orquestra Simfònica de la Canya, grups als quals deixarà la seva empremta: el segell ancestral d’unes cançons extretes de la contemporaneïtat o de temps era temps que atien la memòria històrica i musical i la converteixen en un ens modern que emociona amb tota la càrrega dels segles. Així, trobem cançons dedicades als càtars (“La terra”, “Els càtars”) quan el tema encara només era conegut per uns pocs. O el “Romanço d’en Quico Sabater”, que evoca l’últim maqui català, abatut per la Guàrdia Civil l’any 1960. I tants d’altres.

L’any 1975 publica el primer disc de llarga durada amb el seu nom, Potser ja és ara l’hora. Acompanyat per la Companyia Elèctrica Dharma, Jaume Arnella fa un disc en què es pot palpar la pols dels camins, la problemàtica del petit pagès i de la Catalunya rural (“Per les terres de l’Alt Camp”), la declaració de principis antisistema amb aire de cercavila desenfrenada (“L’inadaptat”) o la fatiga ideològica de “Guitarra, toca tranquil·la”, una de les darreres cròniques de la posició de la cançó en la dictadura franquista.

L’any 1990, posat de ple en la composició i actualització del romanço, aquesta forma de cançó èpica i popular, publica un dels discos cabdals de la cançó popular d’autor, Carregat de romanços, obra major en la qual destil·la la forma antiga i ja gairebé oblidada del romanço i el retorna a la vida, actualitzat.

(...)

Després encara vindran més obres. Musicacions de poetes com Espriu, Ferrater, Riba, Sagarra (La raó al desig, 2001); Verdaguer (Cançons i balades, 2003); François Villon (Balades i testament, 2007); Vicent Andrés Estellés (Llibre de la saviesa, 2010); el poemari sobre la Batalla de l’Ebre de Josep Gual (Les sabates d’en Jaume, 2017).

(...)

La cançó popular tradicional, la que connecta amb els orígens immemorials, és com el doll d’una font que ve no se sap d’on. Aquesta font s’ha de trobar, no surt als mapes, i el camí que hi porta te l’has de guanyar. Llavors, brolla i brolla i no para de brollar. Quan l’has trobat, allà mateix, a la vora, una nit de lluna clara, vora una foguera, el primer bard t’ordena, amb un suau toc de guitarra a l’espatlla, membre d’honor, mestre de trobadors i joglars, veu viva dels antics cantaires i representant actual de la lírica popular: Jaume Arnella.”

(Xavier Baró: “Jaume Arnella, la font de la cançó immemorial”, dins Jaume Arnella. Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida, 2020, p. 7-12.)

* * *

Fidel Castro anunciava el 1962, a la Segona Declaració de l’Havana, l’arribada d’una autèntica revolució a l’Amèrica Llatina: “La història haurà de comptar amb els pobres d’Amèrica, amb els explotats i vilipendiats de l’Amèrica Llatina, que han decidit escriure ells mateixos, per sempre, la seva història. Ja se’ls veu pels camins.” Joan Soler i Amigó i Jaume Arnella (Barcelona, 1943) van sentir d’amagatotis en l'efervescència antifranquista dels anys seixanta, un enregistrament d’aquesta declaració. Les paraules de Castro els van impactar tant que van compondre la cançó Sé que venen pels camins. Arnella la va publicar el 1968 en un disc petit que va tenir molt d’èxit. Ara Arnella ha recuperat aquesta peça (que va rebre l’elogi d’Atahualpa Yupanqui) i sis temes més editats aquell any. Els ha inclòs a Cap i cua. 1968-2005, un compacte casolà al qual ha afegit onze creacions recents, que tracten sobre el burro català, les motos, la faràndula i altres temes que li desperten curiositat.

L’únic artista que ha actuat en les dinou edicions del Tradicionàrius, festival de referència de la música tradicional autòctona, continua escrivint romanços (n’acaba d’enllestir un sobre l’Estatut) i reprèn en concert el seu tàndem amb Rafel Sala. Tot i que és un dels cantautors més notables que ha donat la música popular dels Països Catalans, ell es declara un secundari: “Soc com l’Alcoià, un d’aquests equips de futbol que no jugarà mai a primera divisió.” Mentrestant, hi ha qui, com Xavier Baró, el reivindica com un artista excepcional: “Si hagués nascut als EUA, Arnella seria tan reconegut com Bob Dylan.”

(Xevi Planas, “Jaume Arnella”. Presència, 5-12 de maig de 2006, p. 38)

* * *

De vegades la feina del crític es fa realment difícil i complicada. Jaume Arnella és un cas atípic que té més raó que un sant quan diu que no sap exactament el que fa: si és música, si és teatre, si és una barreja estilística o és un estil propi. El que sí que és clar, és que Jaume Arnella és un intèrpret de romanços, que actua lliurement sense esquemes i que ha aconseguit donar un aire distès i còmic a la seva manera de presentar-los.

Amb la seva inseparable maleta, amb la comoditat que dona un micro sense cables, Arnella omple de gràcia i anècdotes el relat cantat a capella de les aventures i desventures dels protagonistes de les seves històries. Les seves són històries de passió, d’amor i gelosies com la de Francisca Ferrera —que també interpreten els de Primera Nota. Però la gràcia de tot està en el posat d’en Jaume Arnella, en la seva forma d’explicar les coses, que talla quan li ve de gust per traduir i facilitar la comprensió o per afegir qualsevol cosa que li passa pel cap, d’una manera informal, de tu a tu, sense tenir en present la distància entre artista i públic que de vegades significa un escenari.

Arnella subratlla que alguns dels seus romanços estan escrits fa uns tres segles, que és curiós com a les acaballes del segle XX la gent es continuï divertint amb el mateix amb què es divertien els nostres rebesavis fa 200 anys. Però la gràcia no està en el romanço en si mateix, en aquesta forma antiga d’explicar les històries com els romanços de la Carmina Rivipullensia, sinó en l’intèrpret. Utilitzant dibuixos, figures o altres elements, Arnella domina perfectament el relat, sap el que farà riure la gent i ho exagera (...).

(J. M. Hernández Ripoll, “Jaume Arnella. L'humor dels últims segles”, Avui, 15 de juny de 1991.)

* * *

En un món en què la memòria col·lectiva és un ocell en temporada de caça, en què els mitjans audiovisuals són els déus dels temples postmoderns, en què l'estandardització de formes i de costums va convertint el món en una immensa hamburguesa, un individu gosa reivindicar l'antic ofici de joglar i ens diu: "Aquesta és la meva feina, sense trampes, decorats ni maquillatges. Preneu-me o deixeu-me!"  I el fet és que la gent el pren. Sense accedir a la televisió, sense que se'n parli als diaris, cada vegada que Jaume Arnella canta un romanço —tot amanint-lo amb divertits i sovint malintencionats parèntesis explicatius— es posa el públic a la butxaca: l'espurna —la famosa i difícil espurna de la comunicació— salta. I "La Dama de Reus" esdevé contemporània nostra, perquè els romanços populars —si és que han arribat a ser-ne, de populars— ens parlen de l'home etern que batega sota la prima escorça dels canvis de modes i de costums. L'Arnella ens mostra a nosaltres mateixos com a poble, i ens hi reconeixem, com hi ha món! (...)
 A més —i això ja és tot un cas— l'Arnella ha començat a escriure romanços d'encàrrec. (...) Que a la vostra vila o barri hi ha alguna festa important, o algun fet a commemorar o a reivindicar? Doncs bé, si convé se us farà un romanço a mida; el joglar també sap treballar de trobador quan convé. 
 Molt aviat —potser quan llegiu aquestes línies ja serà un fet— apareixerà el primer àlbum de romanços de Jaume Arnella. Escolteu-lo amb atenció: estic segur que després, fareu mans i mànigues per aconseguir que aquest bon jan llarguerut us vingui a veure, a vosaltres i als vostres veïns, acompanyat de la seva maleta. Carregat de romanços, és clar!”

(Miquel Pujadó, “Jaume Arnella, carregat de romanços”, Serra d’Or, desembre de 1989.)