Jaume Arnella i París neix el 5 de maig de 1943 a Barcelona, al barri de Sant Martí de Provençals, però aviat la seva família es trasllada al Guinardó. És el segon d’onze germans dels quals subratlla satisfactòriament la riquesa de la diversitat. Després d’assistir a l’Escola Guinardó segueix els seus estudis als Maristes i posteriorment rep classes particulars de guitarra de Graciano Tarragó. Més tard fa cursos de música al Conservatori. Oriol Martorell i Enric Gispert són dos dels músics que influeixen més en la seva carrera. Tot i que es forma eclesiàsticament al Seminari Conciliar barceloní, és el seu interès musical i la seva predisposició comunicativa que el decanten professionalment.

El 1963 cofunda l’equip Telstar 33 que es dedica a la confecció i la publicació de cançoners (Yukaidi, Uel·lé, Folk-song, Primera ronda de cançons, Espirituals negres, etc.) amb la voluntat d’oferir unes eines perquè la gent conegui cançons i les canti. Mentre treballa a l’Hogar del Libro en la direcció musical i en la recopilació de cançoners coneix Albert i Jordi Batista, Xesco Boix, Josep Maria Camarasa, Consol i Ramon Casajoana, Eduard Estivill, Jordi Pujol Cortés, Pau Riba, Jaume Sisa, Oriol Tramvia i Jaume Vallcorba, amb els quals integra el Grup de Folk que actua arreu del país amb cançons catalanes i d’altres països i esdevé un referent social i musical.

També és un dels creadors del segell discogràfic "Als Quatre Vents" que dirigeix musicalment des del 1966 fins al 1974, quan inicia una nova etapa amb el conjunt Els Sapastres, que actuen arreu dels Països Catalans, França i Suïssa. L’any 1976 publica els discos Sac de cançons, Cançons de vi i de taverna i Potser ja és l’hora.

Davant la migradesa de cançons tradicionals i populars en els repertoris, Jaume Arnella emprèn la recerca en aquest camp que al llarg dels anys ha tingut com a fruit, entre altres: Les cançons de Beget, Les cançons de Mataró, Les cançons de Santa Eulàlia de Ronçana i Les cançons de les Planes d’Hòstoles; moltes són recuperades de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya que s’havien perdut. Algunes d’aquestes cançons més endavant donen pas als discos Les cançons de Beget ( 2001), Les cançons de Santa Eulàlia de Ronçana (2010) i Cançons aspres i de mala petja (2016).

A partir de 1976 és coeditor de la revista Gralla, que té com a objectiu la recuperació dels instruments tradicionals catalans. Confecciona un mètode de gralla, encara vigent actualment, que publica periòdicament en aquesta revista. En aquest sentit, participa en la creació de la Cobla Cotó fluix, que es dedica a recuperar els balls vuitcentistes i el 1980 en la de l’Orquestrina Galana que toca els balls autòctons sense manllevar els clixés anglosaxons.

Des del 1986 inicia una nova etapa de cantant de romanços antics i nous que confecciona, en molts casos, per encàrrec. N’ha compost des d’aleshores més de 350 sobre temes ben variats. El disc Carregat de romanços (1990) n’és una primera mostra. A la vegada, és un dels fundadors dels cicles de música popular i tradicional que se celebren anualment amb el títol de Tradicionàrius des del 1988. El 1992 és un dels impulsors de l’Orquestra Simfònica de la Canya, amb més de trenta-cinc músics.

La col·laboració com a lletrista de l’escriptor i pedagog Joan Soler i Amigó en moltes de les seves cançons de finals dels anys seixanta del segle XX (“Les rondes del vi” i “Sé que venen pels camins”, entre les més populars) continua posteriorment en altres discs com el d’Eròtica monàstica (1994) amb la traducció i adaptació de les cançons amoroses de Ripoll del segle XII, Carmina Rivipullensia.

El 1995 publica el cançoner Repertori bàsic de cançons populars i el 1998 comença la seva col·laboració, els dissabtes i diumenges, en el programa radiofònic "El pont de les formigues" de Jordi Margarit a Catalunya Ràdio i, posteriorment, a La Primera Pedra de RAC1. De les més de 200 cançons amb lletra i música pròpies que hi interpreta, una quinzena surten en format de disc (Les cançons del Pont de les Formigues, 1999). Paral·lelament posa música a poemes destacats dels poetes catalans del segle XX reunits al disc La raó al desig (1997) i edita, amb música seva, discos monogràfics dedicats a Jacint Verdaguer (Cançons i Balades, 2002), François Villon (Balades i testament, 2007), Vicent Andrés Estellés (Llibre de la saviesa, 2011), Joan Vinyoli (Tot és ara i res, 2014) i Josep Gual Lloberes (Les sabates d’en Jaume, 2014).

El 2009 crea amb el coreògraf Joan Serra el Ball d’homenatge, una dansa de salutació honorífica similar a la que tenen altres països com el País Basc.

Darrerament ha publicat ...i que canten primavera (2018) amb el Cor Sarabanda de la Garriga on al costat de romanços propis i cançons populars hi ha versions de cançons de la compositora Narcisa Freixas. El 2020 edita el disc Com t’ho diria? Cançons de confinament amb la participació del músic Rafel Sala i on sobresurt “La sonata del clar de lluna” a partir del poemari del mateix títol del poeta grec Iannis Ritsos traduït per Joan Casas. Aquest any apareix una antologia dels seus romanços en el llibre de la Universitat de Lleida: Jaume Arnella.

Pel seu treball de recerca i difusió de la cançó tradicional i popular ha rebut diversos premis.