Sé que venen pels camins

(Amb Joan Soler i Amigó)

Sé que venen pels camins
i que canten primavera.

Són els homes d'un país
i és el vent de les carenes.
Mira si n'alcen de pols,
deixen enrere les penes.

Venen d'una mar de plors,
dels bardissars de la guerra,
de l'arena de la fam,
de la grisor de la cendra.

No són raïm de vi dolç,
no són gra d'espiga tendra,
han madurat al celler
i a la tina de les penes.

Porten flor d'ametller als ulls
i a les mans roses vermelles,
porten garbes a les mans,
ja no porten escopetes.

Els han llaurat amb diner
damunt les pròpies esquenes,
ells vivien espremuts
i ells són ara els qui veremen.

Homes i dones i nens
de pell blanca i de pell negra,
el preu que han pagat, la sang,
la seva herència, la terra.

Ja és temps, ja és temps d'arribar,
ja és temps de deixar la cleda;
el sol, el sol ja és prou alt
i l'esperança acomplerta.

(Del disc És ara amics, és ara, Barcelona: Als 4 Vents, 1968.)

* * *

Les rondes del vi

(Amb Joan Soler i Amigó)

No vagis a la mar
a encomanar les penes,
no vagis a la mar
les aigües en van plenes.

Vora, vora del port
hi ha una vella taverna,
vora, vora del port
un bar de mala mort.

Una bota de rom
i una altra d'aiguardent,
una bota de rom
i molta olor de gent.

No siguis sol a beure
ni sol a rumiar,
no siguis sol a beure
que el vi et condemnarà.

El primer brindis va
per companys i companyes,
el segon anirà
pels qui els han crescut banyes.

El tercer libació
a la salut dels pobres,
no és amb mala intenció
deixar al burgès les sobres.

Atents, amics, encara
al següent got de vi:
beneirem la mare
que a tots ens va parir.

La copa que fa cinc
pel gran Pare Noè,
la copa que fa sis
pels diables del cafè.

Quan el sis serà buit
maleirem l'infern,
la copa que fa vuit
el clero i el govern.

El got de comiat
el cantarem tots junts,
el got de comiat,
un rèquiem pels difunts.

(Del disc Les rondes del vi. La timba de les cartes, Barcelona: Als 4 Vents, 1969.)

* * *

A l'hostal de can Xim
pot passar qualsevol cosa, ves a sebre;
poc menjar i molt vi:
tant pots riure com plorar o bé pots rebre.
A l'hostal de can Xim
si no vas un xic torrat no cal entrar-hi;
que tot va pel broc gros,
i un mal tanto et pot deixar fora de joc.

Els clients d'aquesta fonda
esmolets, passavolants,
rodamons i gent perduda
que els agrada a tots el mam.
 

De soroll i de baralles
n'hi ha hagudes a desdir,
més d'un cop ganivetades
acabant a la cangrí.

A l’hostal de can Xim…

Si podeu entrar a la cuina
veureu que a sobre els fogons
hi ha una caldera molt grossa
on hi bullen rosegons,

i a sobre la caldera
hi tenen un os lligat
que el suquen a dins el caldo
just abans de servir els plats.

A l’hostal de can Xim…

Les habitacions dels hostes
dalt de la pallissa són,
per pujar-hi hi ha una escala
d'aquelles de "quita-i-pon".

Però un cop dalt no pots baixar-ne,
si és que els hi deus diners,
perquè te'n treuen l'escala
fins que afluixes els calés.

A l’hostal de can Xim…

De can Xim moltes n'expliquen,
l'alçada d'un campanar,
no sabreu mai si és autèntic
o dit a la babalà.

Una cosa sí que és certa,
que encara que no pagués,
mai no van treure en Vinaixa
per més quartos que degués.

A l’hostal de can Xim…

(Del disc Carregat de romanços, Barcelona: Tram, 1990.)

* * *

El llibreter monjo

Verídica i esgarrifosa història d’un frare de Poblet que feia de llibreter a les voltes dels Encants

Als Encants de Barcelona
hi havia un llibreter
que a Poblet 'via estat monjo
i que ho va deixar de ser.

Es veu que un dia va haver-hi,
ja es feia de tant en tant,
una subhasta de llibres:
era un lot molt important.

Entre aquests llibres hi havia
un volum preuat i rar:
eren Els Furs de València,
del món l'únic exemplar.

Diu que aquest llibreter monjo
tenia una obsessió
per poder tenir aquest llibre
i aquella era la ocasió.

El mateix delit tenia
un altre ric llibreter,
com que era més ric que el frare,
al final se l'endugué.

El monjo, al no tenir el llibre,
s'ho prengué molt malament
i, entre recança i enveja,
va tenir un mal pensament.

I una nit va entrar a la casa
del seu llibreter rival
per tal de robar-li el llibre i
posseir l'obra cabdal.

Per no tenir més problemes,
no s'ho va pas rumiar,
i així després de robar-lo,
tot seguit el va matar.

La justícia es posà en marxa,
que, quan vol, sap fer camí,
i va fer tot de pesquisses
per enxampar l'assassí.

Sortí a relluir aleshores
la competència recent
que els dos llibreters tingueren
i era sabut per la gent.

Li van registrar la casa,
tot enlaire va quedar
però aquell llibre no sortia
i ja estaven per plegar.

I el frare dissimulava
i fins es feia l'ofès
dient que d'aquell assunto
ell no en sabia pas res.

El jutge, que ja marxava,
s'aturà tot d'un plegat,
li cridà l'atenció un llibre,
tal com estava posat.

El treu de l'estanteria
i pel buit que va deixar
van caure Els Furs de València
i el culpable quedà clar.

Digué el frare, en el judici,
que ell trobava ben normal
per poder tenir aquell llibre
d'haver matat el rival.

Que si l'altre va quedar-se'l
no va ser per interès
sinó per la raó simple
que tenia més diners.

I a rel del procés resulta
que, sent com va ser conegut,
sortí, dels Furs de València
un altre exemplar perdut.

Abans de morir a la forca,
l'antic frare, al cadafal,
va dir que no li dolia
d'haver mort el seu rival.

Li recava haver comès
aquell crim tan horrorós
pel llibre que creia únic,
quan, de fet, n'hi havia dos.

Que això ens serveixi d'exemple
perquè no vulguem gosar
mai de mai robar cap llibre
i menys encara matar.

(Del disc Les cançons del Pont de les Formigues, Barcelona: Tram, 1999.)

* * *

Encenedors

No t'enfadis ni t'ofenguis,
no et renyo ni molt ni poc,
però digue'm, Fina estimada:
¿On és l'encenedor groc?

Tu ja saps que no m'enfado,
però no em tractis de babau
i digue'm, Fina estimada:
¿On és l'encenedor blau?

Per estalviar problemes
o algun possible entrebanc,
¿em vols dir, Fina estimada:
on és l'encenedor blanc?

 

Sense perdre les maneres,
¿no em diries pas, del cert,
on deu ser, Fina estimada,
el nou encenedor verd?

(Del disc Cap i cua, Barcelona: GMI Records, 2005.)

* * *

Corrandes per a Mossèn Cinto

Perdoneu-me, mossèn Cinto,
si soc massa agosarat
de venir aquí a cantar-vos,
però és que en tinc necessitat.

Volia parlar una estona
amb calma, tranquil·lament,
per’xò he vingut a trobar-vos
aquí al vostre monument.

He vingut a Barcelona,
al passeig de Sant Joan,
i al vespre he saltat la tanca,
de fet, no hi ha vigilant.

Ni us cal, perquè heu tingut sempre
el respecte ciutadà:
ni en el més cru de la guerra
ningú no us va molestar.

De fet, volia explicar-vos
aquest disc que ara he gravat
amb tot de poemes vostres
i com ha anat tot plegat.

Enguany és el centenari,
sabeu, de la vostra mort;
s’hi fan tota mena d’actes
i s’hi ha volgut jugar fort.

Aquí tothom hi ha pres cartes,
aquí tothom ho ha impulsat,
fins i tot el Parlament
i la Generalitat.

Per controlar tots els actes
amb tot de pompa i boat,
fins i tot, la cosa és sèria,
van crear un comissariat.

Com que jo no tinc ni un duro
hi vaig’nar per fer aquest disc:
si volien ajudar-me,
per no assumir, sol, el risc.

Van dir que m’ho mirarien
que no tornés a insistir,
que tenien molta feina
amb el que era l’any Gaudí.

Però com que no m’avisaven
vaig insistir novament:
van dir que els meus papers eren
a un altre departament.

Em vaig perdre pels passillos,
explicant-ho encara ric;
i ara no tinc altra ajuda
que la de l’IMAC de Vic.

Ja ho veieu, són batalletes
són entrebancs ben petits,
no com els que vós patíreu,
que us hi vau enganxar els dits.

Us van fer la corretgeta
i us van deixar sense res:
ni ofici ni benefici,
entre el bisbe i el marquès.

Fèieu nosa, mossèn Cinto,
a bisbes i gent de pes,
perquè vós’nàveu a totes
com hi va anar Sant Francesc.

I els antics amics i el clero,
obeint el protocol,
també us van girar l’esquena:
vau quedar enfonsat i sol.

Qui més qui menys, mossèn Cinto,
ha estudiat per capellà,
i jo sé el pa que s’hi dona
quan algú no es vol quadrar.

Jo només volia dir-vos
que estic al vostre costat
i que gràcies, mossèn Cinto,
per tot el que ens heu deixat.

Potser són cabòries meves,
però us les volia explicar
perquè crec que a part d’escriure
sabíeu també escoltar.

(2002. Del llibre Jaume Arnella, Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida, 2020, p. 31-34.)