—Li agrada que no es parli només de vostè com l’autora d’Olor de colònia?
—La casa cantonera ja va agradar a molta gent. Vaig a clubs de lectura on em diuen que a la gent jove els agrada més que Olor de colònia. I amb aquesta també em passa. L’èxit d’Olor de colònia va ser aquella sacsejada de la memòria... sobre les colònies s’havien escrit llibres tècnics i d’història, però no la història de gent que ho vivia i ho patia. La història també entra a través de la ficció.

—A Dies sense glòria també n’hi ha, d’història, però queda en segon terme...
—Faig un repàs a la història que tots coneixem... però és un fons, com aquella música que no molesta. Perquè es tracta de sentir les veus de les persones.

—El moment clau és el 1963, quan l’Enric i la Glòria és casen, però recula abans i s’allarga fins molt després...
—Sí, faig un flaixbac fins als seus pares, buscant les arrels. Agafo la guerra, la postguerra, la dictadura, la transició... però és com un subtext. Jo no vull parlar d’això sinó de com ho ha viscut aquesta família, de com els ha afectat. Com que sabia que hi passarien molts anys i moltes coses, fins i tot vaig decidir que posaria el títol al final.

És la primera novel·la que he escrit sense títol! Quan la vaig acabar, encara no en tenia. M’hi va ajudar l’editor, la veritat, i el vaig trobar idoni!

—Els personatges centrals, l’Enric i la Glòria, qui són?
—L’Enric és pagès, dels que estima la terra. La mare vol que tingui un altre ofici, però ell vol treballar la terra com el seu pare. Quan es casa veu que no té futur, i han de marxar a la ciutat. L’Enric té també una mare que es creu la millor mare del món. Coneix i es casa amb la Glòria, que no en té, de mare. El contrast. Tots dos viuen uns conflictes que, amb els anys, els desgasten.

—La novel·la és també la història d’aquest procés?
—Sí, és la història del deteriorament de les relacions humanes. Sense fer-ho expressament, potser. No cal. Si entres dins dels personatges, és inevitable que surti.

—En petits detalls, sense grans escarafalls: silencis, malestars...
—Hi ha un detall que sembla insignificant però que diu moltes coses. L’Enric i la Glòria tornen del viatge de noces. Ell li ha arreglat un vàter i un plat de dutxa en un racó de la casa de pagès. La Glòria s’està dutxant i entra la Miquela, la sogra, perquè li convé anar al vàter. Només les separa una cortina de plàstic florejada... però quina incomoditat per a totes dues, quina incomoditat tan gran!

—La Miquela és un personatge de pedra picada, una mare coratge?
—Lluita per tenir un fill, perquè els perdia... va a buscar “el fruit del meu arbre”, com diu ella. Amb beuratges, amb novenes... es queda al llit i no es mou fins que neix la criatura. Aquell fill, l’Enric, serà tan extraordinari per a ella que tot li sembla poc. El fill separa la Miquela del seu home, allò que dèiem de les relacions humanes: ell s’adona que la mare i el fill parlen, i que no el troba a faltar ningú, cada vegada plega més tard del camp. Quan es posa malalt, el cuiden... però té la sensació que ha quedat marginat. La Miquela té un amor de mare tan gran que el perjudica, al seu fill, però no n’és conscient.

—En la seva novel·la hi ha també un triangle amorós, subtil però important. Del qual no podem donar detalls sense explicar una de les claus del relat.
—El primer triangle és el de l’Enric, el seu pare i la seva mare. Després es troba entre la mare i la dona, i finalment, entre la dona i la filla. Sempre al mig. I hi ha un altre triangle, una història potent, encara que sigui curta. Dos homes, l’Enric i en Llorenç, que estimen la mateixa dona i lluiten per ella. Que en un moment donat s’adonen que han d’estar units.

—Quan parla de les escenes, és com si les tingués molt presents. S’ho imagina tot abans d’escriure, fins al detall?
—No m’ho imagino, ho veig! Quan escric, ho veig... per això hi poso els detalls, l’atmosfera. I el lector ho veu perquè jo ho he vist abans. I si s’ha de plorar, ploro...

—Tot i que l’Enric i la Glòria s’han casat, se’n van a viure a la ciutat. Això va passar a molta gent d’aquest país...
—És la primera idea que vaig tenir per escriure aquesta novel·la. D’aquí surt tot. S’ha parlat molt de la immigració que va venir d’altres llocs, i poc de la immigració de casa nostra, de la dels nostres avis. Ells van patir igual, perquè van haver de deixar la casa i les terres per anar a la ciutat, i van marxar amb poca cosa perquè en aquell moment la terra no tenia cap valor. Però com diu un dels personatges, deixen “la casa de pedra massissa per anar a viure en un pis de totxos i de renda limitada”.

—I per a ells és un gran trasbals...
—És un sacrifici que fan pels fills, perquè veuen que a pagès no hi ha futur per als fills. Imagini’s! Persones com la Miquela, que en un moment donat ens adonem que no sap ni llegir ni escriure. Un dia es posa a l’ascensor per anar a estendre al terrat i acaba al soterrani de la casa... Però per al seu fill, l’Enric, també hi ha una adaptació: fa de carreter quan ja no hi ha carros per adobar. Quan se’n va a la ciutat, munta un negoci petit que se’l mengen les grans superfícies. Ha de veure dues vegades com tot el que ha muntat amb tant d’esforç se li’n va a l’aigua. I amb tot i això, ell i la Glòria són lluitadors i sobreviuen.

—A les seves novel·les té predilecció per explicar vides de personatges petits, gairebé anònims?
—En alguna ocasió m’han dit que agafo una carnissera i la converteixo en una heroïna, i m’agrada que em diguin això. Una carnissera o un pagès són els herois de les històries que explico!

—No té pressa: entre una novel·la i una altra poden passar cinc anys, com ara...
—Però com que m’emporto els personatges amb mi i els trobo a faltar, perquè no em passi això quan acabo una novel·la en començo una altra. Ara ja l’estic escrivint.

(Jordi Vilarrodà: "S’ha parlat poc de l’emigració de casa nostra, la dels nostres avis”, El 9 Nou, 13 de juny de 2016)