"Com la bèstia que ensuma el perill, es quedà quiet, encarcarat darrere la porta tancada; la mirada poruga, els llavis premuts amb força eren una esquerda en aquell rostre amarat de suor. Va retenir l'alè. Havia de plantar-li cara al panteix. Forcejava la maneta de la porta amunt i avall. Una vegada. Una altra vegada. I encara una altra. Res. El forrellat no cedia. El fum ho empudegava tot. S'afluixà la corbata, es descordà el coll de la camisa. L'ofec. L'ofec li rebentava els pulmons.

A fora, els magatzems cremaven per tots quatre costats. Les finestres arrenglerades de la quadra dels telers també vomitaven foc. Per damunt de la xemeneia que volia foradar el cel, surava una fumera espessa i negra. La sirena sonava. No parava de sonar. A dalt a la Colònia el repic de campanes tocant a foc esmolava les teulades i feia sortir tothom al carrer. Mentrestant, la resclosa impassible deixava que l'aigua s'escolés mansa riu avall.

Els genolls se li doblegaren. Abans de caure, va sentir a través de la finestreta amb reixes que donava a peu de carrer, una veu que cridava: ja no hi queda ningú! Des de terra colpejava la porta: aquí… sóc a… i mirà enlaire; a través del fum encara va poder distingir els arxivadors: de la A a la F… de la R a la T… i balbucejà: Te… re… sa…"

(Fragment d'Olor de Colònia. Barcelona: Edicions de 1984, p. 11)

* * *

"Tenia raó el Bernat, no es podia entretenir. Els núvols esclarissats s'havien tornat espessos; eren com una tapadora d'engrut. Les escorrialles de pluja de la nit abans feien degotar els desmais. I mirà enlaire; un pardal mandrós es gronxava en la branca humida d'una acàcia. I un pit-roig ara volava gairebé arran de terra i, amb un aleteig sobtat, marxava com si no li agradés la seva presència. Se n'havia anat abans de poder-li preguntar: què hi fas aquí?, no t'enganyis, això també és una gàbia. Tu que tens ales i pots, vés-te'n ben lluny! Un estol de corbs volava a poca alçària: ara s'estenien, ara es recollien i s'allunyaven en una caiguda lenta, lenta com si s'haguessin paralitzat. I, de sobte, ressorgien, esvalotats, aixecaven una cridòria inquieta entremig del fullatge, com si sabessin que se li havia mort el Sidru i la volien fer fora del pis. Una esgarrifança li va fer cordar la rebeca. El vestit que duia era massa prim. La roba més gruixuda no l'havia tenyit, encara. Volia esbandir-se l'angoixa. La volia fer fora. Però, com? Les ganes de viure se li morien a les mans. I es quedà quieta en aquell indret on la por es vesteix de naturalitat, on la vida cada dia ens dóna la lliçó justa per poder sobreviure."

(Fragment d'Olor de Colònia. Barcelona: Edicions de 1984, p. 36)

* * *

"I diu que diuen que han dit… No ho dius pas de debò?! I tant, que t'ho dic! Es veu que… Què dius, ara! No fotis! T'ho pots ben creure!

I la roda de ferro giravoltava per bombar aigua de la font que hi havia al davant de la botiga. Eren molts els que encara hi anaven cada migdia a buscar l'aigua per refrescar el vi. No s'havien volgut sumar als amants del progrés que tenien nevera i que, segons deien, amb un tros de gel, la frescor els durava tot el dia. No. N'hi havia que eren fidels al que s'havia fet sempre, ja en temps dels pares i els avis; empènyer la roda de ferro perquè giravoltés, mentre rodolaven les últimes notícies. I les d'avui eren sonades. I els que primer havien dit escolteu-me, després van dir que callessin que… I filaven rumors i teixien mentides mentre s'omplien càntirs i galledes. Però, és que algú sabia del cert el que havia passat?, ho comentaven també esperant el torn per regar l'hort; tothom hi deia la seva i ningú no en sabia res. Es veu que a cal Palau se'ls ha girat feina; es murmurava a la botiga, d'amagat de la Fina; la mossa gran els ha sortit una mica… estranyota, per no dir-ho més clar. I, de la monja, què me'n dieu, de la monja?, perquè un se'n pugui refiar, dels cops al pit i la comunió diària. Qui ho havia de dir!, el que hi pot haver darrere les parets d'un convent! I es veu que… ssst! S'acostava la Fina amb cara llarga; a qui despatxo?, dissimulant les ganes de despatxar-les cap al carrer. I, a la fàbrica, a l'habitació de parets humides, sota les pampallugues del fluorescent grenyós, mentre es treien la borra del cap amb la pinta de teixir, tampoc no es quedaven curtes; quina mosca morta!, i, a sobre, ara ni ve a treballar. Es veu que ha portat la baixa. No, si aquesta genteta, fan de tot, menys treba... Ja n'hi ha prou! El crit de la M Rosa va fer girar les llengües esmolades. I van callar el temps just mentre se n'anava. Després van reprendre la conversa sense malícia i a fi de bé, només faltaria!, amb un afegit: aquesta ja pot anar fent l'ofesa, però, segons es diu, la seva nena també hi està embolicada. És clar!, per això s'ha posat com s'ha posat. I tant! I es veu que… Què dius, ara! No fotis! T'ho pots ben creure!"

(Fragment d'Olor de Colònia. Barcelona: Edicions de 1984, p. 222-223)

* * *

"Sempre havia estat una dona de gest suau i mirada tèbia. I avui es deia que, encara que en aquest món no hi hagi temps per tot, ells almenys havien pogut tastar les engrunes de felicitat que la vida els oferia. I li passà pel rostre una mà rebregada, de dits bonyeguts i ungles arranades i pulcres; una mà delerosa per curar totes les ferides. I amb la tendresa que desperta haver-ho compartit tot, li posà dos dits al clot de la galta. Ell tenia els ulls tancats. I li recordà el dia que aquella maleïda llançadora es dirigí cap a la seva cara, fent-li l'esvoranc. Somrigué. Et va costar de creure que amb la cicatriu t'estimava més i tot. Al cap de poc va néixer el Climent. Tornà a somriure. Sempre he cregut que us assemblàveu. Encara que ell quan arriba a casa no corre a buscar la seva dona i la petoneja com feies tu. Ja ho veus; té més estudis, va més mudat però, és més feliç? De vegades penso que no. Me'l miro i em sembla que… no sap estimar. No, no en sap. Què és el que varem fer malament? O, potser és el que no varem fer? Ell, ja de ben jovenet, havia estat molt respectuós i mai no va gosar dir-nos de com se li va tornar feixuc, el fet de ser l'hereu. L'hereu! Davant de la felicitat d'un fill queda tan buida aquesta paraula. Per què no ho varem saber veure? Per què varem girar els ulls cap a un altre cantó? Potser perquè ens pensàvem que encara no tenia edat per saber el que volia? Potser perquè crèiem que eren els altres els qui havien de prendre la decisió? Amb ells tampoc no en varem parlar. I tan amics que érem! I tots varem callar. Tots! I tu i jo quan ens trobàvem aquí mateix, en aquest llit, apagàvem el llum per no haver de veure els retrets en les mirades. I, a les fosques, muts, durant molts mesos, potser anys, ens estimàvem ofegant els remordiments. És un pes que sempre he portat al cor. Avui t'ho havia de dir."

(Fragment d'Olor de Colònia. Barcelona: Edicions de 1984, p. 237-238)