Assegut en una cadira de l’hospital, envoltat de pares blanques, l’Enric contempla la seva dona, la Glòria, estirada entremig d’uns llençols del mateix color, i es pregunta si és possible reviure la felicitat mentre es recorden els moments en què s’ha sigut feliç, i, tot seguit, li ve «al cap el racó de la bauma on de menut guardava les joguines velles mentre empaitava el gat que empaitava sargantanes, i es veia banyant-se al rierol ben nu. O ja de gran, amb ella a prop, mentre sentia el vent esmolat de la nit com feia espetegar les branques de la prunera a la finestra de casa. Aquest vent que simulava anar-se’n i reapareixia de seguida, per tornar-los tot allò que creien que s’havia endut»...

La cita potser és llarga, però serveix per concentrar en unes poques frases totes les virtuts narratives que conté Els dies sense glòria, la tercera i rotunda novel·la de Sílvia Alcàntara (Puig-reig, 1944) després de l’exitosa Olor de colònia i de La casa cantonera: hi ha, en primer lloc, el caràcter fonamentalment plàstic i visual d’una prosa treballadíssima; hi ha el talent d’extreure el màxim del mínim —llegeixi’s el breu episodi de la Guerra Civil—, per convertir els detalls en cendra o pols significativa, com si fossin esborranys d’alguna cosa inacabada, o com si s’esvaïssin de seguida després que algú els pronunciés en veu baixa, amb un to volgudament deslluït i d’aparent intranscendència que acaba regirant-se i omplint l’obra d’un sentit i un valor extraordinaris; i hi ha, en fi, el salt mortal d’apel·lar a unes veritats sempremadures i persuasives perquè, en el fons, són les de sempre, el que algú molt savi anomenava les velles veritats del cor.

L’atmosfera moral que Alcàntara crea a la novel·la també pot fer recordar el lema que Walter Benjamin va encunyar per a la seva vida: «La glòria sense fama, la grandesa sense brillantor, la dignitat sense sou». Al capdavall, tots els personatges d’Els dies sense glòria —una novel·la d’alt voltatge psicològic, que no té cap concomitància amb el ruralisme ni el costumisme a pesar de ser una novel·la rural de costums—, tot i les debilitats i les corrosions de la convivència quotidiana, dels buits anímics que es poden dir mesquinesa i gelosia —per exemple—, tot i que el patiment de la gent a conseqüència de les circumstàncies, del deteriorament de les relacions, aconsegueixen estar, de manera natural, a l’altura de les circumstàncies: Alcàntara atrapa el to immaterial de la tristesa que contagia i acoloreix el teixit i el moviment atzarós que tracen les històries familiars, i dóna un sentit a les vicissituds i a les insatisfaccions i al desgast emocional que el pas del temps, dia a dia, va desplegant sobre l’existència passiva d’uns protagonistes que s’entossudeixen a esquivar la dissipació destructiva dels dies i els fets, Contra l’advertència de la metaficció i el minimalisme, contra la innovació formal, com si escrivís una bona novel·la del XIX, a Els dies sense glòria Alcàntara no prescindeix dels personatges i la psicologia, de les descripcions i el paisatge, i aconsegueix que el lector confongui ficció i realitat.

Com un acte de fe en la ficció sustentada per la realitat, l’autora fa un ús ben cometent de les convencions narratives per servir la credibilitat i no per desacreditar-la. I així el lector es troba immers en els avatars de la Miquela i en Ton, del seu fill Enric i la seva dona, la Glòria, i d’en Miquel i l’Eva, els fills del matrimoni, i veu de quina manera —i és un dels grans prodigis de la novel·la— la realitat de l’economia domèstica afecta i modifica les relacions sentimentals, com es passa de la vinya en una aldea del Berguedà a un bloc de pisos en una ciutat mitjana i a les noves tecnologies.

És probable que l’únic que sobri a Els dies sense glòria sigui la voluntat de convertir-se també en una crònica social de l’època, i tant els episodis relatius a la lluita antifranquista com l’avortament a Londres semblen el peatge que paga l’autora pels remordiments d’haver narrat tan feliçment la vida d’una família normal i corrent que pensa dia rere dia en la difícil i llarga vida que encara els queda per recórrer, plena de coses que encara no han après. Més enllà d’aquest retret, el que queda d’Els dies sense glòria és la intuïció d’un aire de tristesa, d’una malenconia suscitada per les trampes vulgars que paren els dies, d’una malenconia covada perquè sí.

(Ponç Puigdevall. "Acte de fe", El País. Quadern, 30 de juny de 2016)

* * *

Al final d’un dels capítols de la se­gona part d’Els dies sense glòria, Síl­via Alcàntara (Puig­reig, 1944) des­criu un tronc que, esquerdat i transformat en brasa, es desfà dins la llar. “A la mestressa de cal Noi Xic, els ulls negats li van impedir de veure com un tronc, roent pel foc, s’esberlava entremig d’espetecs provocant una esllavissada”. Vos­tès són lectors de literatura en cata­là? Els repto que trobin un final de capítol d’un autor (dels més grans als més petits) que tingui la preci­sió, la plasticitat i la força simbòlica d’aquest final. El tronc s’engruna enmig d’espurnes i, abans, s’ha des­ fet la il∙lusió de ser una família feliç: la Miquela acaba d’explicar al fill les enraonies que corren al voltant de la seva xicota. Aquest tronc, que és brasa enmig d’un ball d’espurnes que espeteguen, aviat serà cendra.

Un altre final de capítol esplen­dorós. Ara és la jove, la Glòria, qui ocupa l’escena: “Mentrestant, des dels fogons, la Glòria deixava anar l’aigua ensabonada de rentar els plats aigüera avall. Observava com l’escuma amb petites bombolles desapareixia pel forat tot fent un remolí. Aigua i bombolles desapa­reixien sense deixar rastre”. És la vida que passa, el món antic que queda enrere, quan els joves deci­ deixen marxar del poble, agafar un local, en uns pisos acabats de fer, en un barri als afores de la ciutat, per començar una nova vida. En aques­ta nova vida la Miquela, la mare de l’Enric, acabarà en una residència.

Vull dir que Sílvia Alcàntara no és autora d’un sol llibre. I que amb Olor de colònia (2009), la gran no­vel∙la de les colònies tèxtils del Llo­bregat, no ha esgotat tot el que ha­ via de dir, ni ha gastat tots els car­tutxos d’una solvència literària inesperada i tardana. Hi ha pocs lli­bres publicats aquest any que es puguin comparar amb Els dies sen­se glòria, per la qualitat de la prosa –una qualitat essencialment vi­sual– i per la densitat psicològica dels personatges, sobretot del ma­trimoni gran, la Miquela i el Ton, el fill Enric i la seva xicota la Glòria, i la gent d’Els Marxants on la noia treballa amb un tracte d’esclau. La relació mare­fill­jove està molt ben contada, amb els canvis d’actitud de la mare, que vol estar al costat del fill, però no sempre hi sap estar. La combinació d’economia i psico­logia dóna un resultat espectacu­lar. Alcàntara sap transmetre les sensacions de la gent senzilla per la manca de diners, els projectes i les il∙lusions de millorar. De la vinya al taller del carreter, a la botiga de barri i al negoci d’informàtica.

Si de cas, la novel∙la té un tall massa llarg. No calia que a més de ser una gran història de personat­ges (amb un marro mig incestuós de fons), fos un retrat sociològic d’una època. Les referències a la lluita clandestina antifranquista o l’episodi de l’avortament a Londres són un postís, que dilata excessi­vament l’acompliment dels fets i desvia l’atenció del nervi de la his­tòria.

En canvi, quina emoció quan se­gueix els moviments de la Miquela jove que va a collir herba pels co­nills o copsa el gest de triar les mongetes que han de servir de lla­vor l’any que ve. I quina solidesa quan ha d’ explicar l’atac de feridu­ra del Ton. Un gran relat de vides menudes.

(Julià Guillamon. "Pols de papallona", La Vanguardia. Cultura/s, 9 d'abril de 2016)

* * *

[...] L’arc temporal que cobreix la novel·la és ampli: comença l’any 1930 i acaba el 2003, poca broma. Veiem com creix una família a mesura que passen les dècades, assistim a transformacions històriques i sociològiques profundes, reflectides en canvis de costums i de maneres de fer com l’aparició dels primers supermercats, dels aparells de televisió o de les cadires de plàstic. Quatre pinzellades històriques s’endevinen al fons de la tramoia narrativa: una guerra civil viscuda des dels marges, una migració cap a les poblacions del tèxtil, reunions secretes, un viatge a Londres per avortar, la mort del general Franco. La història comença amb l’enamorament de la Miquela i el Ton, que viuen una història d’amor una mica tardà que és una delícia. Són personatges arrelats a un tros de terra i aquest amor per cultivar-la l’heretarà el seu únic
fill, l’Enric, un noi enyoradís que viurà sempre apocat sota l’ombra d’una mare totterreny. Quan es casi amb la Glòria, la dependenta de la carnisseria del poble, i la faci entrar a casa de la Miquela, es posarà en marxa una competició entre les dues dones que tenyirà tota la vida del matrimoni. La manera delicada com es parla de la transformació de l’amor entre dues persones al llarg de més que quaranta anys és un dels punts forts de la novel·la.

Es podria discutir si l’autora fa servir un truc d’estratègia narrativa molt clàssic, perquè amaga una informació vital d’una escena de la primera part i no la revela fins gairebé al final, però no seria just. En primer lloc perquè hi ha prou pistes perquè intuïm aquest secret tan fonamental de la vida de la Glòria, i en segon lloc perquè el que es descobreix és una cosa que és al cor del que vol explicar Alcàntara, que vol parlar de la inextricabilitat dels lligams familiars, de les herències enverinades que rebem com a fills i donem com a pares. És una novel·la que també es podria titular Els dies sense mare perquè aquesta és la característica que marca per sempre la vida de la Glòria, que és una nàufraga que mai no va tenir-ne, i que en canvi es casa amb un noi que viu tota la vida ofegat per un excés d’amor de la seva. De quina manera l’instint de protecció dels cadells –dels fills– els pot destruir la vida: aquesta és la biga mestra que sustenta l’edifici, o potser hauríem de dir el bloc de pisos, que ha bastit Alcàntara, perquè aquesta també és una novel·la sobre com es fa de petita la vida quan es trasllada del camp a un pis barat, on les estretors físiques alimenten les de l’ànima.

(Marina Espasa. "Heretaràs la meva vida", Ara llegim, 19 de març de 2016)

* * *

Están las grandes biografías y, luego, los millones de vidas que pasan sin pena ni gloria en los pueblos y ciudades de cada país. De este tipo son los personajes que habitan Els dies sense glòria (Edicions de 1984), la tercera novela de Sílvia Alcàntara (Puig-Reig, 1944), que recrea la historia de una familia proveniente de un pueblecito indefinido del Bages; una de las muchas que vivieron la desaparición del estilo de vida agrario y la transición del campo al piso en la gran ciudad. Y una de las muchas, también, que sufren por culpa de las emociones mal gestionadas y la incomunicación entre los componentes de la familia y de éstos con un entorno nuevo. “Más que nada es una historia sobre la insatisfacción y la degeneración de las relaciones humanas”, resume a caballo entre la sinceridad y la contundencia Alcàntara, de 72 años, cuyo debut literario, Olor de Colònia (2009), fue un inopinado y rotundo éxito de ventas (lleva 55.000 ejemplares) y tuvo incluso una adaptación televisiva en TV-3.

Como precisamente en Olor de Colònia, que reconstruía la vida de una colonia textil catalana, el título de Els dies sense glòria contiene un juego de palabras: puede referirse tanto a una gloria abstracta y ausente como a la protagonista, Glòria, que empieza la novela en coma en un hospital, con su abnegado marido Enric velándola día y noche. Desde ahí la narración se remonta a los años treinta, a los días en que Miquela, la madre de Enric, salía con el huraño Ton de cal Noi Xic, en un pueblo cercano a Manresa. De ese matrimonio surge la saga que continuarán el hijo de ambos con Glòria, una chica que llega al pueblo para trabajar en la carnicería, con su desasosiego a cuestas: “Ella lleva consigo una insatisfacción que contagiará a toda la familia”, avanza la autora.

Entre líos de faldas y conflictos familiares latentes, Alcàntara recrea los detalles de un estilo de vida desaparecido, el de una gente ligada a la tierra que presenció la desaparición repentina de muchos de sus oficios: carreteros o payeses se quedaron sin saber qué hacer con sus manos cuando la motorización les hizo prescindibles. “Los jóvenes de ahora asumen que cambiarán de trabajo varias veces a lo largo de su vida, pero entonces uno empezaba un oficio a los 14 años y creía que lo mantendría para siempre”, argumenta. En parte para poder ofrecer una educación a sus hijos, los protagonistas de Els dies sense glòria han de cambiar su casa pairal por un apartamento oscuro en alguna ciudad cercana a Barcelona. “No he vivido nunca en una casa, pero me imagino la pena que debe dar tener que dejarla”, reconoce la escritora, que reside en Terrassa desde mediados de los sesenta.

Aunque los elementos de contexto histórico son mínimos, los protagonistas de la novela (que alcanza las 380 páginas) están sujetos a los vaivenes de su tiempo. Así, la madre de Enric llora cuando no tiene ni una gota de aceite para aliñar las coles, después de que los milicianos requisen todas sus provisiones en nombre del pueblo durante la Guerra Civil... “No es una novela costumbrista, pero sí es verosímil, porque ningún personaje es totalmente bueno o malo”, avanza su creadora. “Quizá porque estudié en el Instituto del Teatro, me interesa meterme en las tripas de las personas”, lanza para justificar alguna de sus técnicas narrativas: a lo largo del libro, la autora abandona esporádicamente la tercera persona para meterse en la piel de Glòria, Miquela o Enric.

A Alcàntara le ha llevado cinco intensos años la escritura de Els dies sense glòria. Su método, como desvela levemente, consiste en levantarse cada día a las seis de la mañana y aprovechar el silencio de las primeras horas del día. Se define, en ese sentido, como una “escritora metódica” y, como refleja su prosa, alejada de toda épica o grandilocuencia: “Yo, a las musas, las espero con el ordenador encendido”.

(Anna Pazos. "Vida de los sin pena ni gloria", El País, 3 de març de 2016)