–Què explica aquest èxit continuat de la seva novel·la?
–No hi ha una sola raó. Primerament, no s'havia escrit mai una novel·la que tractés de les colònies des del punt de vista dels treballadors, no des del punt de vista dels amos. Els lingüistes també en destaquen molt la llengua, i això m'ha sorprès, no n'era conscient... Jo parlo el català del Berguedà, el dels pares i els avis! Estimo la llengua i he procurat mantenir-la, això sí.

–Vaja, que per escriure Olor de colònia no ha buscat gaire al diccionari?
–Sí que he buscat al diccionari, però per corroborar que aquella paraula volia dir el que jo pensava. A la novel·la no hi ha paraules noves.

–Sí que hi ha un món compartit en la memòria de moltes famílies del país....
–A molta gent els ha agradat reviure-ho, i els que no ho coneixien, s'ho han agafat com una part de la història. Fa poc, una noia em va escriure, i deia que n'havia sentit parlar als seus avis, de tot el que jo explico, i que després de llegir un fragment on parlo de sopes de llet, havia anat a la cuina a fer-se'n! Una enginyera tèxtil, que tota la vida ha treballat al sector, em deia també que ara s'adonava que només n'havia conegut la carcassa... i que amb aquesta novel·la li havia posat ànima. Ella no coneixia com patia la gent, fent anar aquelles màquines!

–Malgrat tot, molta gent diu que hi va ser feliç, a les colònies. Són aquells que amb les necessitats bàsiques cobertes ja en tenien prou?
–Els meus pares, per exemple, van passar gana. Quan passa això, què vol la gent? Que els seus fills mengin. Els fills que ja vam menjar, volíem ensenyament, aprendre! I això m'ho van negar. Per això la meva gran obsessió era viure en una ciutat, perquè els meus fills poguessin estudiar. També m'imagino els que tenien inquietuds polítiques... Hi havia gent que escoltava les ràdios prohibides, com la Pirenaica. Però la gent rebel era poca. En aquesta època de la que parlo, els anys 50, la gent que vivia a les colònies era molt amansida.

–El control social, no era el mateix que vivia tota la societat, en ple franquisme?
–A la colònia, era una dictadura dins de la dictadura. Però en petites coses, potser el règim no s'hi ficava, perquè es refiaven que els amos ja controlaven les coses importants. A la colònia no hi havia Guàrdia Civil, a l'escola no cantàvem el Cara al sol i les monges ens renyaven en català. I resàvem en català: l'Església ho va tenir molt en compte, que havia de parlar al poble en una llengua que s'entengués. El català el vam aprendre amb el catecisme... i també fèiem teatre en català!

–La limitació que els imposaven en l'aprenentatge, era el pitjor? És el que va impulsar-la a trencar amb aquest món?
–Hi havia dues circumstàncies a la colònia que les faig sobresortir. Una era aquesta, per part dels amos: el control sobre l'ensenyament, la negació del saber. A partir dels 10 anys, consideraven que ja sabies tot el que havies de saber, i anaves repetint el mateix llibre fins als 14. I si feies els 14 anys el divendres, el dilluns següent anaves de dret a treballar. L'altre fet era la xafarderia, que no venia dels amos, sinó dels mateixos treballadors.

–Va ser a temps de veure els primers canvis d'aquell ordre establert?
–Encara hi vaig ser a temps. A partir de mitjan anys 60 van començar les crisis, i a la colònia on vivia l'amo es va desentendre del convent. Llavors aquelles mateixes monges que deien que no ensenyaven més perquè no estaven prou preparades van aprendre a fer de tot: comerç, música... perquè necessitaven ingressos! Jo vaig estudiar Comerç mentre treballava, i vaig entrar en una oficina. Després ja vaig marxar.

–En la novel·la, però, no hi ha rancúnia envers aquell món. Ni tampoc és de bons i dolents...
–Això té a veure amb la forma com jo escric. He fet teatre –vaig anar a l'Institut del Teatre– i amb això he après a interioritzar els personatges. Em poso a la seva pell, procuro que siguin de carn i ossos... i quan tens un personatge endins, no el pots fer dolent del tot. Ni el més bo de tots, no ho fa tot bé.

–En aquest sentit és una novel·la molt madura...
–És que tampoc era la primera que escrivia, era la tercera...

–I les dues que van quedar al calaix, abans de treure Olor de colònia?
–La segona ja la té l'editor, que la traurà quan ho cregui oportú, ara no podem fer ombra a aquesta. I no està retocada.

(Jordi Vilarrodà: "El pitjor de la vida a la colònia era la negació del saber i la xafarderia", El 9 Nou, 30 de novembre de 2009, p. 24)