(Origen del pseudònim)

—L'any 1900 vaig publicar el primer llibre: un recull de versos, titulat El cant dels mesos. La meva àvia havia mort l'any 99, i l'estiu següent, per raó del dol, encara sortíem menys que mai de casa. Un matrimoni amic nostre, però, va venir a fer-nos companyia. Un dia, estava jo escrivint, va acostar-se'm la senyora. Em preguntà què feia. Eren els Cants dels mesos. Els hi vaig llegir, va mostrar-hi complaença. Va demanar-me'ls, no els hi vaig refusar. I al cap d'un mes de ser fora, la senyora va escriure'm: "Tinc imprès el seu llibre, no em faci llençar els diners. Digui'm quin nom d'autor vol que hi posi, si té inconvenient a donar el seu". I tal, si hi tenia inconvenient! Mai a la vida no hauria signat res amb nom de dona. Jo, aleshores, treballava en una novel·la, que no he acabat encara, el protagonista de la qual es deia Víctor Català. Vaig refugiar-me en aquest nom. Heus ací l'origen del meu pseudònim.

(La vida ombrívola)

—S'ha insistit moltes vegades a assenyalar el pessimisme com a tret dominant de la meva literatura. Ja en els meus primers llibres semblava, als ulls de molts, que jo cerqués les nafres de la vida, per furgar en elles i endanyar-les, amb una morbositat quasi anarquitzant. I, n'estic segura, mai no ha estat aquest el meu intent. El meu credo artístic és l'eclecticisme desenfrenat. Per això refuso els dogmes de les escoles literàries. Em semblen pures fórmules arbitràries, on els homes voldrien encabir la proteica realitat de la vida. I la vida vessa i escapa dels motllos. Aquest és el defecte de Zola: la influència de la seva fórmula naturalista i, com a derivació de la fidelitat a aquesta fórmula, la seva fidelitat a poseur.

Jo estimo la vida tal com és: dolça i amarga, clara i ombrívola. Tota voldria abastar-la, però quina culpa tinc si són les tintes negres les que més impressionen la meva retina? He de seguir o no la meva vocació?

El meu segon llibre, Quatre monòlegs, inicia el cicle "ombrívol". Van dir que es tractava d'una imitació guimeraniana. És possible. Era a començaments de segle, Guimerà era l'ídol de les joventuts. Drames rurals, publicats primer en fulletó i després en volum per la revista Joventut, fressa encara més el camí ple de fantasmes dolorosos.

(Història de Solitud)

—Els de Joventut van demanar-me un altre llibre. "Què preferiu —vaig dir a Lluís Via—, contes o novel·la?" Es decantà per la novel·la. M'hi vaig comprometre, em semblava que en un parell de mesos en sortiria. Jo aleshores escrivia de pressa, no pas com ara. Però tot just arribada a l'Escala, amb ganes de posar mans a l'obra, cau malalta la meva àvia i, poques setmanes després, de l'esforç de vetllar-la, la meva mare. Enmig d'aquest tragí, a batzegades, neix Solitud.

Tothom m'havia dit que concentrava massa, que els meus Drames rurals, per exemple, eren gairebé guinyolescs. En efecte, jo no em distreia gens de l'acció dels personatges que imaginava. Anaven a la seva, i prou. Prescindia de tot l'accessori. Al marge del camí que duia al desenllaç no m'aturava a collir-hi floretes. Doncs bé, en posar-me a escriure Solitud vaig pensar a amplificar un "drama rural". Vaig exposar amb més minuciositat els temperaments de les figures i vaig fer entrar en la narració el paisatge.

L'èxit de Solitud ho va ser del ruralisme. Fins aleshores cap autor no s'havia abocat, que jo sàpiga, a estudiar la humanitat elemental que viu en el camp i en la muntanya. Es feien novel·les de pagesos, a base de tipus convencionals que es distingien només per llur indumentària. Jo vaig ser sincera, fidel a fer viure unes ànimes primitives. Res més.

(Les capelles literàries)

—Els Jocs Florals substituïren, en certa manera, les capelles literàries. Els solitaris eren posats en contacte amb el públic, la poesia esdevenia un patrimoni social. Les capelles, en canvi, fan més mal que bé. Esporugueixen i encarrilen massa les noves valors que les integren. Serveixen, és clar, per incubar l'escriptor novell. Però no li donaran cap qualitat que no tingui. Si té ales ja volarà tot sol, no cal pas que s'arredossi a la penombra protectora de les capelles literàries.

(La Renaixença d'ara)

—Som en un veritable moment de renaixença. Hi ha, a Catalunya, una gran diversitat de temperaments en eclosió, una riquesa que crec incomparable. En aquesta diversitat rica baso les meves millors esperances.

Comença de collir-se el fruit del vuit-cents. És un segle que cal no menysprear. La novel·la catalana és, encara, un gènera vuitcentista. ¿Qui ha respost a la crida de J.M. de Sagarra sinó els autors madurs: Santamaria, Bertrana, Coromines?

El vuit-cents és el pare de la renaixença d'ara. Un esperit de llibertat va informar el nostre pensament i ens va fer sentir l'impuls romàntic de saltar totes les tanques i d'anul·lar tota trava.

L'esforç no va ser pas fàcil. La primera renaixença va ser "el temps del llenyater". No hi havia públic, ni crítica ni a penes autors. Els escriptors eren uns herois isolats que anaven donant cops de destral per aquí i per allà, aterrant malesa. Avui el camí és més planer. Els escriptors d'ara poden fer de senyor. Quina joia, poder constatar la finor d'alguns estils contemporanis! Nosaltres érem cantelluts, però no ens sap greu de reconèixer-ho: el patrimoni literari català s'haurà nodrit, al capdavall, també una mica, amb el nostre coratge aspre de llenyaters.

(Tomàs Garcés. Fragments de Cinc Converses. Barcelona: Columna, 1985. Font: Revista de Catalunya, any III, núm. 26, agost 1926, p. 126-134)