"El corpus estètic de Caterina Albert se sosté en una opció, feta en els seus inicis d'escriptora i que mantindrà tota la vida: escriure en llengua catalana i situar les seves obres en la realitat propera. Anys més tard, en el pròleg, censurat pel franquisme, que havia de figurar al volum de narracions en castellà, Retablo —l'única excepció pel que fa a la llengua—, parla d'aquesta opció i la relaciona amb la seva necessitat de versemblança i d'afinitat emotiva. Explica que en els primers textos fugia de la realitat propera perquè la considerava vulgar i antiestètica. En conseqüència situava les obres en terres fabuloses o llocs desconeguts. Els resultats, però, no li eren satisfactoris. Amb el primer drama rural es va adonar que li era molt més còmode de situar les obres en una realitat palpable, una realitat que, segons afirma, se li va imposar d'una manera irresistible. Llengua pròpia i realitat propera, doncs, li són necessàries per poder ser autèntica."

(Núria Nardí. Fragment de "El paisatge en la narrativa de Caterina Albert", [Conferència] dins: II Jornades d'estudi 'Vida i obra de Caterina Albert i Paradís (Víctor Català), 1869-1966'. Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002, p. 78)
 

* * *
 

"És amb La infanticida que Víctor Català converteix el monòleg en l'expressió autèntica, dura i crua, d'una torbació i d'una tensió física i psíquica que permet que la protagonista s'expliqui i se sinceri emotivament davant d'aquell auditori que, en el seu estat d'embogiment, creu que la contempla. Una dona que reviu angoixadament el desig interromput que encara sent pel Reiner i la por de l'amenaça del pare, en forma d'una simbòlica i fàl·lica falç, que recorda el tractament igualment simbòlic i fàl·lic amb què Guimerà utilitza el ganivet a Terra baixa, o la fitora a La filla del mar.

Escrits en vers o en prosa a finals i inicis de segle, entre 1898 i 1902/1904, els textos teatrals de Víctor Català s'inscriuen en el context precís de la incipient modernització del teatre català. 1898 és l'any del Teatre Íntim —el de la representació d'Ifigènia a Tàurida, de Goethe, traduïda per Joan Maragall i dirigida per Adrià Gual—, el de la publicació de la traducció de Hamlet a càrrec d'Artur Masriera, i també de L'alegria que passa, de Santiago Rusiñol, o de Silenci, d'Adrià Gual, o d'Els primers freds i Els conscients, d'Iglésias, i La fada, de Jaume Massó i Torrents. Som just a l'inici de la modernització de la literatura dramàtica catalana a càrrec d'uns autors que encara no havien estat acceptats globalment pel públic català i que per fer-ho van haver d'atenuar les orientacions ideològiques i estètiques de les propostes dramàtiques. Això no es va produir en els casos de Rusiñol, Iglésias o Gual fins als primers anys del nou segle, quan Víctor Català, encoratjada per la bona acollida de la crítica a Drames rurals, va abandonar la seva trajectòria com a dramaturga."

(Enric Gallén. Fragment de "Víctor Català i el teatre", [Conferència] dins: II Jornades d'estudi 'Vida i obra de Caterina Albert i Paradís (Víctor Català), 1869-1966'. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002, p. 74-75)
 

* * *
 

"Sota el pseudònim masculí de Víctor Català, s'amaga l'excepcional i singular escriptora Caterina Albert i Paradís, sobre la personalitat de la qual una part de l'androcrítica del país (escrita o oral) ha teixit una biografia ben plena de prejudicis i tabús i, fora de dades molt factuals —prou valuoses—, les interpretacions dels biògrafs han estat eufemístiques i constretes, especialment quan s'han polaritzat en aquests aspectes: a) la tria d'un pseudònim masculí; b) la solteria; c) una temàtica massa crua i escandalosa per a una "ploma femenina". Aquests aspectes la van fer patir, probablement van condicionar el seu jo més íntim, i de retruc, la seva literatura: "A l'obra literària no li posa ni li treu qualitats o defectes les condicions de qui l'hagi feta més la coneixença de la personalitat de l'autor pot llevar-li a aquest tota mena de llibertat d'acció i dar-li mortificacions inevitables".

El denominador comú d'aquests punts l'articula la "sorpresa" pel fet de ser una dona "ferida pel llamp del geni" —en mots de Maragall—, és a dir, una dona geni, d'una extraordinària capacitat creativa, que escriu singularment molt bé, però que, en definitiva, s'escapa dels esquemes que la societat atribueix a una dona, en aquest cas, escriptora.

Així, la tria del pseudònim, igual que per a Caterina Albert, es justifica per raons sociològiques i en nom de la independència artística i no pas, en el cas de l'autora, per un error "cromosomàtic", com explica l'any 1978 el seu biògraf Josep Miracle, després d'afirmar que era una dona geni, o precisament per això. De fet, si repassem la bibliografia de l'autora, trobem apreciacions d'elogi segellades pel mateix tarannà associatiu i això tot triant-ne tan sols una pàl·lida mostra: "estil vigorós, diguem-ne masculí", "llenguatge mascle", "energia baronívola", "escriptor amb nervi d'home servint una sensibilitat de dona", "la força de la prosa viril", "fermesa masculina" o d'altres tan estrambòtiques com la de "són quatre els ulls de Víctor Català, els de dona i els d'home".

Tot i que els intents d'amagar-se darrere el pseudònim van ser constants i pertinaços, quan, finalment, va haver-se de llevar la màscara, les reaccions dels contemporanis foren alhora d'esbalaïment i d'escàndol: "Ja el tenim... més ben dit ja la tenim. Perquè... aguanta't, no és cap home; és una noia, una senyoreta de l'Escala!"

(Helena Alvarado. "L'autora. El pseudònim. L'obra", dins Víctor Català: Solitud. Barcelona: Empúries, 1997)
 

* * *
 

"En el terreny personal Caterina Albert que, pel to de les cartes conservades, les reaccions que manifesta i el testimoni dels qui la conegueren, era una dona oberta, apassionada, vital, optimista, es converteix en una mena d'ésser estrany que viu retirat. Mite que s'acreix amb el temps. Pràcticament no coneixem res de la seva manera de ser, tret que no es casà mai, que viatjà i portà el patrimoni familiar... En el terreny literari, tampoc no deixa escrits teòrics o memòries, sols podem remetre'ns a les seves obres o als seus silencis, com magníficament analitzà Maria Aurèlia Capmany.

La situació sòcio-cultural de la Catalunya d'inicis de segle XX, doncs, la condicionà enormement i li impedí de deixar via lliure a les seves inquietuds vitals i literàries. Lluitar contra algunes hauria significat abdicar de la pròpia classe social cosa que tampoc no s'atreví a fer mai. Així, tot i que a través de les obres la crítica al sistema i al paper de la dona és furibunda, en les poques manifestacions públiques, com el discurs presidencial De civisme i civilitat dels Jocs Florals de Barcelona de 1917, es manifesta prudent i conciliadora. S'acosta al grup feminista capitanejat per Dolors Montserdà, Carmen Karr i Francesca Bonnemaison i subscriu les seves tesis de no enfrontament amb l'home, de potenciar l'educació per aconseguir una regeneració de tota la societat alhora que rebutja el feminisme radical de certs grups estrangers. Aquestes són evidentment algunes de les contradiccions de l'escriptora que caldrà investigar a fons."

(Lluïsa Julià. "Pròleg", dins Víctor Català: Cendres i altres contes. Barcelona: Pirene, 1995)
 

* * *
 

"Ha estat dit que era tímida. Els tímids són, per regla general, persones hipersensibles que tenen sempre por de quedar malament, que no els interpretin com ells volen, que no els prenguin pel que no són i d'altres coses que ells mateixos es fan. Si alguna vegada Caterina Albert pot haver semblat portada per un complex de timidesa, aquesta ha estat compensada per la ferma i segura fermesa de caràcter que mai no li ha fallat. Tímida, no: modesta i renyida amb tota vanitat, sí! Mai no l'hauríeu sentida queixar-se, si nos fos de malalties familiars. Hàbil i diplomàtica, educada sempre, defugia discussions i violències i sabia més aviat atreure la gent que no pas rebutjar-la. Si en la seva vida, com la faula pretén, hi hagueren batzegades de tipus sentimental o amorós, no hi deixaren rastre, ni es manifestaren exteriorment i, si no, qui més en sàpiga que més hi digui. Ella —i això sí que molts tingueren ocasió d'observar-li— sabia dominar-se les impressions tot reduint-les a les proporcions corrents. No era excessivament optimista, ni pessimista i no perillava de manifestar-se massa entusiasmada ni desanimada. Era serena davant la vida i les seves contrarietats i, tal vegada, la força, la fermesa de caràcter els treia del seu interior, imaginatiu i fèrtil en idees, actiu i serè.

Fou una autodidacta sorprenent, assistida sempre per una memòria abundosa i fidel i una intel·ligència penetrant. Esbalaeix de pensar que la riquesa, la superabundància del lèxic de què disfrutava, l'hagués obtinguda de l'àvia i dels masovers i mossos de les finques familiars dels districtes de l'Escala i de Verges: ací hi ha el doll on abeurà la seva ploma. Per això el seu llenguatge és més terrassà que mariner.

També petites excursions li enriquiren el lèxic i les formes d'expressió de l'estil. I l'ambient de llibertat —llibertat vigilada, en deia ella— de què gaudí sempre a casa seva, permeté a l'autodidactisme de donar als seus estudis l'abast que calia.

[...] Víctor Català gaudeix d'un estil directe, penetrant i fort, de novel·lista. Ella mateixa us dirà que li plau molt la claredat de sentiments i d'expressió del poble i dels clàssics. La màgia del seu estil és creada amb un lèxic abundantíssim i la realitat i el realisme ens hi apareixeran, freqüentment, plens de poesia o de dramatisme fatalista, però sempre serè i clàssic. Tinguem present que l'autora es va formar en un racó de l'Empordà on la natura no és massa riallera encara que està emmarcada dins la llum viva de la Mediterrània. El seu estil és fecund, és un estil que fertilitza tot allò que toca, com correspon a l'autèntic novel·lista. Aquells que sostenen que l'estil de Víctor Català no és correcte puix que no observa les normes gramaticals actuals, jo els diré que tampoc Proust no té un estil correcte i ningú no li ha negat, a França, que és un escriptor i novel·lista. És d'aquesta forma, amb realisme i dramatisme insuflats de poesia, que ha produït aquell món de què us parlava de bell començament. Aquell món el trobareu ben viu a Solitud i a Un film; i en les col·leccions en prosa: Drames rurals, Ombrívoles, Caires vius, La Mare Balena, Contrallums, Vida mòlta, Jubileu, i en un dels últims dels seus llibres, Mosaic, que és un recull de narracions curtetes, la majoria infiltrades d'intensa poesia i on vibra una força seductora tan intensa que m'atreveixo a afirmar que qui no hagi llegit Mosaic no pot tenir un concepte complet d'aquesta portentosa escriptora, com li deia Narcís Oller."

(Joan Oller i Rabassa. Víctor Català, biografia. Barcelona: Rafael Dalmau, 1967)
 

* * *
 

"Víctor Català és un personatge sorprenent. A part dels seus llibres, d'ella només sabia que tenia ja noranta-sis anys i que en feia un manat que no s'aixecava del llit: la imatge d'un ésser malaltís, acabat, llunyà. I res d'això. Víctor Català, o la senyora Caterina Albert, és una persona de veu i de gest d'una vivacitat total, aparentment incansable, simpàtica, de conversa animada i cop de rialla a punt. Té la veu una mica ronca, i parla sil·labejant amb precisió (...). El rostre de l'escriptora, emmarcat per uns cabells escassos i lleugerament esbandits, d'una blancor grisenca, solcat per algunes arrugues gruixudes, és sagaç, despert, molt més jove que l'edat.

Bé que una mica esborrat pels anys, em recorda tot d'una un autoretrat de Caterina Albert a trenta anys —fou una pintora i dibuixant notable— que la representa bruna, amb cabell abundant i negre i també amb una fuga d'esbandiment, ulls grossos i obscurs de mirada fixa, boca ben cal·ligrafiada, cara ampla i de línies acusades: una bellesa d'alè romàntic, si no fos per la seva duresa. Una pintura, aquesta, potser amb regust de Delacroix, i que revela una dona segura de si mateixa, d'un caràcter amb zones misterioses, de voluntat ferrenya, d'una actitud interior, fonda, bullent. Ara, Víctor Català no deixa endevinar res d'això al seu rostre, potser a causa de l'edat, però jo diria que també a conseqüència d'un constant autodomini.

La senyora Albert té quasi sempre el bust mig incorporat. Vesteix una camisa de dormir de roba de fil, excel·lent, amb un voraviu de randa. Porta a sobre un pentinador. Tot blanc, nítid, com el tapall del llit. En entrar i en acomiadar-se, em dóna la mà: la pell és fina, suau, acurada. El color de cara, també."

(Baltasar Porcel. "Víctor Català a contrallum", Serra d'Or, octubre 1965, p. 65-69)
 

* * *
 

"Una altra cosa que podia molestar el Noucentisme era el gust dels modernistes per l'estètica de la misèria. A Idil·li xorc Víctor Català presenta una processó de captaires bruts, nafrats, tarats i esparracats, que diríem que recorda la gernació miserable de Divinas palabras, si no fos que l'obra de Valle Inclán és prop de vint anys més recent que els Drames rurals. Coincidien, però, en aquesta afecció per la púrria, que els noucentistes trobaren excessiva i l'acusaven com a deixalla del Romanticisme. A Parricidi és la misèria moral, que fa caure en erro tot un poble i els representants de la Justícia. També ho és a Sobretaula, un apunt de tema insignificant, esplèndidament traçat. I ho és a El Pastor, on la narradora es mostra ben coneixent de les terres empordaneses, com a senyora que n'era, i denuncia als pastors, tot acusant-los de ser un dels mals pitjors d'aquella pagesia. La fi dels tres i La pua del rampí són històries de sengles venjances contra la passió desordenada, o mal encaminada, d'uns brivalls: el primer, un carreter pinxo d'hostals i tavernes, del qual es venja la pròpia condició, que el du a embriagar-se, i llavors la Natura, que li envia un aiguat sobre la carretada de calç viva que tragina; l'altre, un rodamón, del tot semblant al Roig de Lenin, que vol forçar la pubilla d'un mas, i aquesta se'n defensa, fins a matar-lo, mig instintiva. Mig inconscient. La vella, finalment, és la mort d'una paralítica, víctima de la gasiva desatenció dels seus."

(Jaume Vidal Alcover. "Els atractius del vell realisme", Avui, 21 de juny de 1981)
 

* * *
 

"Aquesta diversitat cromàtica apareix en les identitats múltilples, en la diversitat de màscares, en la multiplicitat de jos, que va crear Caterina Albert. La prosa poètica que dedica a «Maria Montessori», el fet de lloar que la feminitat acompanyi una vida intel·lectual tan intensa, fa evident la seva consciència de la construcció de la feminitat i de l'elevat grau de representabilitat de les dones que juguen un paper en l'esfera pública. L'emmascarament propi del paper d'escriptora que manifesta Caterina Albert en una expressió múltiple: s'expressa en l'actitud d'«aficionada» que va mantenir en la correspondència, en la timidesa i la prudència de la seva actuació pública [...]. També s'expressa en l'acurada construcció de la captatio benevolentiae que constitueixen els pròlegs de Víctor Català els llibres de narracions. La màscara que per a Caterina Albert és Víctor Català es defineix a si mateixa en els pròlegs, defensant la seva estètica amb contundència primer, amb modèstia després i excusant-se en els darrers llibres. La ràbia, la inseguretat, les tensions socials que pateix l'escriptora són darrere la màscara de Víctor Català. La condescendència, la captació de benevolència de Víctor Català, és la disfressa de la còlera, da la ira, de la ràbia, de l'esforç de Caterina Albert."

(Francesca Bartrina. Caterina Albert / Víctor Català. La voluptuositat de l'escriptura. Vic: Eumo, 2001)