Caterina Albert i Paradís, coneguda amb el pseudònim de Víctor Català, neix a L'Escala (Alt Empordà) l'11 de setembre de 1869 i hi mor el 27 de gener de 1966.

Filla d'una important família de propietaris rurals, el seu pare esperonà les seves afeccions artístiques. Ben aviat comença a pintar i a escriure. Se subscriu a La Renaixença, diari i revista, i compra revistes satíriques i llegeix tota mena de llibres. Segons afirma ella mateixa, va escriure "Parricidi" —narració inclosa en els Drames rurals— a l'edat de catorze anys. Es dona a conèixer amb el monòleg teatral La infanticida que és distingit als Jocs Florals d'Olot el 1898, però l'escàndol que es produí arran de saber-se que n'era autor una "senyoreta de l'Escala", la determinà a amagar la seva identitat sota un pseudònim masculí i a censurar l'obra que no va ser representada fins l'any 1967, al Palau de la Música Catalana, com a homenatge pòstum a l'escriptora.

Coincidint amb el Modernisme, el 1902 publica Drames rurals, un recull de relats, amb dibuixos fets per la mateixa autora, que constitueix la seva irrupció a la narrativa catalana. L'èxit i el reconeixement foren immediats i durant anys aquest títol designà el gènere breu de temàtica rural i acció violenta. Li seguiren Ombrívoles (1904), Caires vius (1907) i la novel·la Solitud (1905), considerada la seva obra mestra. Després de la publicació de Drames rurals (1902), manté correspondència amb Joan Maragall, autor que li retreu la visió negativa que ofereix de l'existència, però l'autora es manté en la seva postura; més tard Maragall es doblega al geni de l'escriptora. També manté una estreta relació literària amb Narcís Oller i Àngel Guimerà entre altres escriptors del moment.

Tot i descobrir la seva identitat, Caterina Albert sempre intenta que es diferenciï la seva vida personal de la literària, amb el nom de Víctor Català. Construeix acuradament la seva actuació pública, mentre preserva la seva intimitat rere la màscara de senyoreta de casa bona, que no passa de ser una aficionada de la literatura. Una actitud coincident amb d'altres grans escriptores del segle XIX europeu. Tanmateix, la solteria persistent i la força expressiva qualificada de "viril" van propiciar una certa llegenda fruit de la sorpresa i el malestar dels crítics davant la dona que escriu.

Des del principi, la temàtica recurrent entorn de la dona i el món rural traspua una visió amarga de l'individu i la societat, lluny d'idealitzacions bucòliques i profundament arrelada a la terra, que cal relacionar amb Maupassant i Ibsen. Es tracta del determinisme naturalista juntament amb una concepció simbòlica que remet a un fatalisme còsmic que engloba i domina el sentit de la vida humana. La infanticida, que ja recollia aquests trets, ha estat considerada un antecedent de Solitud.

Entre les seves primeres obres, cal destacar els poemaris El cant dels mesos (1901) i el Llibre blanc (1905) i 4 monòlegs en vers (1901), volum que inclou La tieta, Pere Màrtir, La Vepa i Germana Pau. Alguns d'aquests monòlegs són considerats peces de teatre, i, de fet, han estat representats en alguna ocasió.

Tanmateix, el que dona renom a l'escriptora és la seva obra narrativa, especialment els llibres Drames rurals, Caires vius i Solitud. La publicació, el 1902, de Drames rurals inicia la gran època de producció de Víctor Català com a narradora, que és rebuda amb entusiasme. La unitat del recull és causada pel caràcter rural dels drames, marcats tots per la violència, la mort o l'embogiment.

La novel·la Solitud apareix com a fulletó de la revista Joventut entre els anys 1904 i 1905. El 1909 es publica la tercera edició, la definitiva, amb la qual obté el premi Fastenrath, en la seva primera convocatòria, als Jocs Florals de Barcelona. Solitud pretén ser un drama rural més extens, amb major deteniment i detall. El tema és la recerca de la individualitat, i de la possibilitat d'assolir una existència separada i lliure per a la dona. L'estructura de l'obra queda encerclada en el cicle temàtic que suposa el viatge iniciàtic de la protagonista, representat per una pujada i una davallada a la muntanya. La novel·la ha esdevingut un text clàssic de la narrativa catalana i ha estat traduïda a set llengües, fins i tot se n'ha fet una versió teatral (1954) i dues adaptacions cinematogràfiques.

En tota l'obra de Caterina Albert sovintegen les referències a la situació de la dona i, particularment, a la seva marginació per raons de sexe. En aquest sentit els temes que inaugura són: l'expressió del desig femení, la crítica a la institució del matrimoni, les relacions entre dones, la maternitat, la solitud o la vellesa. Té plena consciència del que pretén i aquest fet, juntament amb els pròlegs que encapçalen els reculls, dona idea d'una autora sagaç, independent i plenament innovadora.

Després d'un període de silenci, provocat per la marginació dels noucentistes, l'Editorial Catalana, dirigida per Josep Carner, li publica La mare Balena i, posteriorment, Un film (3.000 metres) (1926) i Contrallums (1930). Després de la guerra civil, arriben els reculls Vida mòlta (1949) i Jubileu (1950). També publica Mosaic, III (1946), volum d'articles escrits des de 1903 que descriuen aspectes autobiogràfics. Constitueix un testimoni important per acostar-nos als problemes que hagué d'afrontar com a escriptora.

El 1951 veu publicades les seves Obres completes a Editorial Selecta, amb pròleg de Manuel de Montoliu. La segona edició de 1972 inclou un text important de Maria Aurèlia Capmany titulat Els silencis de Caterina Albert.

Des d'aleshores, s'han anat succeint les edicions i estudis a la seva obra. Més recentment, les lectures des de la perspectiva dels estudis de gènere han enriquit i il·luminat les interpretacions anteriors.