Una sensibilitat diferent ha fet que es busque, entre els papers del passat, l'ésser humà, l'individu i, més encara, la mentalitat de les gents que ens han precedit, de les quals comença a interessar, sobretot, com van viure i sentir el seu temps.

És per això que una determinada literatura més íntima, més privada i lligada a la vida quotidiana ha adquirit un protagonisme fins ara excepcional i ha començat a ser vista com una font privilegiada per a estudis i reflexions sobre el passat. Cartes i epístoles més o menys literàries, dietaris, anecdotaris o cròniques personals i familiars són, ara, documents buscadíssims i molt preats per alguns estudiosos i alguns editors de textos antics.

Eulàlia de Ahumada, amb l'edició de les cartes de dona Hipòlita de Roís de Liori i de dona Estefania de Requesens, mare i filla, valenciana la primera i catalana la segona, afegeix als interessos dits suara el fet que es tracta de textos escrits per dones. Una mena de papers que, tot i que no eren del tot extraordinaris entre les dames benestants de la societat del renaixement, com també indica la mateixa editora —fins i tot donant referències d'altres epistolaris encara inèdits i que esperem que traga a la llum—, sí que és veritat que no ens han pervingut en gaires ocasions. De manera que uns epistolaris de la magnitud i de la importància dels de la noble valenciana dona Hipòlita, casada amb el català Lluís de Requesens, i de la seua filla única, Estefania, són peces impagables.

Així, a través de les cartes d'aquestes dues dames, que gairebé durant tota la seua correspondència entre elles i amb tercers usen la seua llengua nacional, hom pot conèixer quins eren els interessos i les preocupacions del dia a dia de les dones de la nostra noblesa, en aquells anys. […]

L'edició de les cartes familiars i de negocis de les dues dames es veu completada per alguns altres papers relacionats amb elles, com ara unes cartes de l'historiògraf valencià Pere Antoni Beuter, o una carta de la marquesa Cenete, que seria duquessa de Calàbria i virreina de València, dona Mencia de Mendoza.

El treball d'Eulàlia de Ahumada, doncs, és un volum molt acurat i pulcre que, més enllà dels cercles erudits o acadèmics, pot fer de bon llegir entre els lectors simplement interessats a acostar-se, sense filtres, a la realitat de la condició femenina en la noblesa del segle XVI, una realitat que va ser indubtablement complexa i que, precisament per això, ens deixa escrits de la categoria i de l'interès de les epístoles que ara comentem. […]

La vida quotidiana de les dones nobles del renaixement compta ara amb nous testimonis magníficament editats i bellament impresos. Tot un luxe per al lector que pot arribar a sentir, així, ben a prop, l'alè d'aquell món pretèrit.

(Vicent Josep Escartí: El Temps, del 30 de desembre al 5 de gener del 2004)