Wangari Maathai va ser la primera dona africana que va rebre el Premi Nobel de la Pau. Va coincidir que era també la primera vegada que aquest premi incloïa com a element clau de la pau la defensa del medi ambient. Wangari també havia estat la primera dona de l’Àfrica oriental que va rebre el títol de doctora en biologia, que va dirigir un departament universitari i que va obtenir una càtedra. A més a més, va ser la primera dona de la fillada familiar i, per tant, seguint la tradició, es va haver d’ocupar de les tasques domèstiques i de tenir cura dels seus germans des de ben petita.

El més important, però, és que va ser una dona que va saber posar al servei de la seva gent i del món sencer allò que havia après i allò en què creia fermament. Wangari Maathai va ser una líder (possiblement influïda pel carisma del clan Anjirũ, un dels deu de la comunitat Kikuyu a la qual pertanyia). Va ser una líder perquè va prioritzar els interessos dels altres per sobre dels propis, i va posar el seu talent al servei de les persones per acompanyar-les en la consecució del bé comú, convençuda que el futur de cada persona està a les seves mans.

(Del comentari a Wangari Maathai. Plantar arbres, sembrar idees. Barcelona: Akiara books, 2020)

* * *

Sabia que d’un moment a l’altre sentiria el motor auxiliar del vaixell, que, amb les veles abaixades per poder navegar a contracorrent, refeia el camí per trobar-lo just al punt on havia caigut, per això era tan important no bellugar-se. Va respirar alleugerit i es va estirar fent el mort. Així al pare li costaria més de trobar-lo i no li estalviaria a ell també un ensurt.

—Has après alguna cosa, Jan? —li va preguntar en rescatar-lo.

—Que no em puc refiar de tu —li va dir bromejant i una mica emmurriat.

—I a confiar?

—…

—I a estar present on has d’estar i no fer ni una braçada de més. Un mariner no pot perdre mai el cap, perquè li va la vida. No ho oblidis mai.

«I ara què faria?», es va tornar a preguntar. «No tenir por del buit i confiar», es va respondre. Es va estirar vora la cinglera. Li agradava sentir el vertigen del buit ben a prop, perquè ara era un altre buit el que el preocupava, no el de la muntanya, sinó el que traginava dins seu. Va pensar en les imatges dels refugiats solcant el mar en pasteres, i sabia, perquè ho havia experimentat, el salt al buit que estaven fent, sense saber ni tan sols nedar, sense tenir ningú en qui confiar el seu rescat. Sols. Ben sols. Ho havien decidit i s’hi havien llençat. Potser es tractava d’això, de decidir…

(Fragment del llibre Mariner de terra endins, Barcelona: Akiara books, 2019, p.43)
 

* * *

Pertanyo a una generació burgesa que va somiar que res no era impossible. Una generació de contrastos, de compromisos reals i d’idealismes inassolibles; trencadora i trencadissa. Capaç d’identificar-se amb la lluita obrera i d’anar-se’n a viure als barris perifèrics de les ciutats, o de fer-se hippie i, a la recerca de l’arcàdia perduda, enfilar cap a les muntanyes, fent el camí contrari dels darrers estadants dels pobles que, cansats d’una vida de privacions, es deixaven enlluernar pels fums de les fàbriques i del progrés. Alguns d’aquests hippies van aguantar els embats de les maltempsades muntanyenques, i van seguir sent anomenats, per la gent del lloc, amb aquest nom, que va esdevenir el malnom d’un jovent que trobava encisador el que ells consideraven miserable. Uns i altres van mantenir la tensió de la incomprensió mútua fins que van emigrar, o es van barrejar entre ells —i amb el paisatge—, fent-se indestriables.

Vaig pertànyer a una generació que va esberlar tots els dics, sense preveure que el mar del capitalisme, com un tsunami, s’enduria totes les flors, fràgils, que ella havia plantat. Una generació també urbanita, de segones residències i de diners fàcils, de benestar heretat —i comprat—, si calia; de la pressa, del «no tinc temps», de la qualitat de vida i del consum ferotge. Generació d’intel·lectuals, crítica, lluitadora, convençuda de comandar les regnes del seu destí, menyspreadora, a moments, de la saviesa dels avis que, dèiem, frenava el progrés.

Els fills de la nostra generació han seguit la pauta descrita pels sociòlegs —que diu que les generacions alternen les quimeres— i han deixat de banda els discursos i la pressa dels seus pares per bastir ponts cap al silenci i la saviesa dels seus avis; han recuperat les batalles perdudes dels més grans, i ara en fan bandera pròpia. Això explica que un bon dia, un d’aquests fills t’etzibi que ha decidit fer-se pastor i que vol anar-se’n a les muntanyes a viure d’una altra manera, a recuperar el ritme pausat del temps, a ser amo o mestressa d’ella mateixa, a estimar la terra, a dignificar l’ofici i a recuperar el nom de les coses. Aquests joves no volen viure com ho feien els seus avis, no són nostàlgics d’un temps perdut, no volen segar amb dalla, si no cal; tenen altres maneres de fer, novadores i respectuoses amb la terra i el medi ambient, i les volen aplicar; tenen formació i són molts crítics amb el sistema actual; creuen que es pot viure d’una altra manera i estan disposats a demostrar-ho, mentre ho practiquen. És un desig que rema contracorrent, però que dona sentit al seu viure.

(Fragment del Pròleg a A Cel ras. Converses amb joves pastors. Lleida: Pagès Editors, 2013)
 

* * *

Considerem «espirituals» en aquest llibre —perquè així s’hi consideren els entrevistats—, aquelles persones que, al marge o a la frontera de la religió, troben altres camins per transcendir-se, per meravellar-se i encarnar-se: la natura, el silenci, el compromís, l’art, la ciència, la cultura, el coneixement… Considerem «religió» —perquè així ho consideren—, la institució religiosa que sovint segresta el missatge originari i l’encapsula en dogmes i creences que obstaculitzen la possibilitat de l’experiència.

Però ¿És possible una espiritualitat sense religió? ¿El marc religiós és l’únic on es pot desplegar? ¿Existeix una espiritualitat desvinculada de la religió?

Aquestes preguntes fa temps que apareixen en debats de pensadors i profetes, a remolc de l’evidència d’una nova manera de ser persona en el món, que fa temps es gesta. El llibre neix de la necessitat de saber fins a quin punt tot allò que plantegen, auguren o neguen, ja s’està vivint i de quina manera. Dona paraula a una espiritualitat que vessa més enllà, més ençà i més endins de les religions; que tot just balbuceja fora de la llera institucional, somoguda encara per la consciència de néixer a quelcom de nou.

(Fragment del Pròleg a Espirituals sense religió. Barcelona: Fragmenta, 2015)