—Com a escriptor, heu conreat la novel·la i també la poesia. Què us permet cada gènere i què hi expresseu?
—La narrativa em permet, més que qualsevol altra cosa, el joc. Tens uns materials de la realitat i, d'altra banda, unes preocupacions particulars que es poden acostar en un joc literari que és explicar una història; en canvi, la poesia permet d'anar-hi directament, sense haver de construir res d'artificial per tal d'explicar les preocupacions. Quan, a vegades, la prosa refreda massa el jo i acaba essent més important el guarniment que el mateix jo, la poesia permet fer-lo més càlid tot i que, en el meu cas, cap dels gèneres no és ben bé d'ebullició del jo. A les meves novel·les el tractament acaba essent fred potser perquè em reparteixo entre tots els personatges... Tots hi són entesos d'alguna manera però cap no hi és justificat; en tots intento descobrir el secret, la trampeta, el mecanisme, mentre que la poesia em permet no haver de justificar les accions i, per tant, els puc presentar tal qual. És com un acte de nostàlgia. La nostàlgia, en una novel·la, seria el producte d'alguna cosa, sigui d'un cansament, sigui d'un xoc amb la realitat... La nostàlgia en un poema pot ser-hi, en canvi, per ella mateixa, no cal explicar-la. És una caixa negra. Jo crec que hi pot haver aquesta especialització.

—L'abstracció que plana a les vostres novel·les, fins i tot l'esquematisme, neix d'una voluntat prèvia a l'acte de realització?
Sobre aquestes característiques, hi he reflexionat a posteriori. La desaparició o l'escassetat dels referents físics, no solament dels personatges sinó també de les situacions —no saps ben bé on transcorren ni en quina època—, neix d'allò que crec que pot ser una de les funcions de la novel·la en aquests moments. La novel·la, al segle XIX, ho havia de fer tot, però moltes coses les fan, ara, el cinema, la televisió... Moltes de les especialitzacions de la novel·la s'han cedit als mitjans audiovisuals. Què li queda, doncs, a la novel·la? Bé, una de les possibles coses és allò absolutament sintàctic, allò estrictament literari que és explicar una història sense gaires referents físics, perquè et centres, precisament, en la història. Em sembla que en una nota de les que escric al costat de les novel·les hi vaig apuntar això, que intentava fer novel·les que no fossin guions de cinema. L'escriptura, quan hi ha cinema, o serveix per als guions cinematogràfics o bé per a allò que el cinema no podrà fer mai. Per tant, aquelles característiques que comentaves anteriorment crec que neixen d'aquesta especialització de la literatura i, també, d'una opció literària: fer literatura a partir de la literatura. Abans he dit que el periodisme oferia una relació vampírica amb la vida, amb la realitat; la literatura viu, en part, d'això, però, en el meu cas, viu encara més de la literatura ja escrita; és la sensació que tot ha estat escrit, que no escrius al costat sinó al damunt d'un territori ja construït, on hi ha construïdes coses extraordinàries i que tu vas vampiritzant. Que intentes construir el teu edifici previ; sense tocar terra però sabent que hi acabes connectant, que acabes, també, tocant terra. I quan dic terra vull dir vida, carn, humanitat...

—Podem dir que hi ha cap relació entre la reflexió que, com a periodista, feu a la premsa i la reflexió intimista i vital que, com a escriptor, apareix a les vostres novel·les?
—Sí, i a més hi estic molt d'acord; hi ha territoris fronterers. Tinc escrit, a punt de ser publicat, un dietari literari que és el graó del mig. Em penso que l'article d'opinió i aquest tipus de reflexió que s'inclou a les novel·les —en algun cas exterioritzat de la novel·la i que apareixerà com a llibre— són el mateix gènere; allò que canvia no és el punt de vista, sinó el territori cap al qual es dirigeix la reflexió. Comparteixo totalment el que apuntes i, a més, crec que l'existència d'aquest llibre encara no publicat connecta les dues vessants com les connecta, també, el 'Llibre de notes' de País d'Itàlia que vaig incorporar a la novel·la que, com els articles, té la funció d'exercir d'espectador; de mirar i d'explicar què veus.

—La vostra no és una literatura de grans esdeveniments...
—És una literatura d'esdeveniments petits, però jo crec que força espremuts. En aquest sentit, em penso que País d'Itàlia i Els anys a Ciutat reflecteixen l'aparença de la quotidianitat més que no pas les altres novel·les. La major part del que he escrit té impulsos literaris, íntims, però també joc literari. Els anys a ciutat és una de les obres que han sofert una gestació més literària; en part, va néixer de l'impacte de la literatura del fracàs, bàsicament de la literatura americana del fracàs i concretament de Scott Fitzgerald. Jo la vaig parir, per dir-ho així, molt literaturitzada, però en fer-hi servir, com a primera matèria, un món molt pròxim, vaig obligar el lector a posar-se unes ulleres equivocades. Els anys a Ciutat és una novel·la que m'agrada molt i que, en canvi, no he aconseguit que agradi gaire.

—Quina influència ha exercit Cesare Pavese a la vostra obra?
—Amb Pavese em vaig trobar, en tot moment, bocabadat. Sobretot amb la seva narrativa. El to m'agradava i, en un moment determinat, vaig tenir la sensació que el meu to literari anava per aquí. Per mi, la màxima fascinació com a lector ha estat sentir aquesta impressió de familiaritat. Amb d'altres autors, com Thomas Mann, puc sentir la mateixa admiració o més, m'hi pot caure la bava, però, en canvi, no m'ajuden a trobar el meu to d'escriptor; Pavese m'ha ajudat, en aquest sentit, i aquesta sensació no l'he tinguda amb gaires escriptors més.

(M. Nadal. "Vicenç Villatoro, entre el llibre i la televisió", Serra d'Or, núm. 348, 1988, p. 13-16)
 

* * *
 

—Des dels seus inicis com a redactor fins a convertir-se en director general de la CCRTV hi ha un llarg procés. Algun cop s'ha plantejat allò de "què faig jo aquí"?
—M'ho he preguntat tota la vida, des del començament. Però no he vist un tall entre el fet d'estar a la Corporació i 30 anys fent de periodista, durant els quals he treballat tant de redactor de base, passant per cap de secció en diferents mitjans fins a director de l'Avui. No tinc la sensació que existeixi una discontinuïtat. El que m'agradaria és que aquesta continuïtat fos d'anada i de tornada, i que poguéssim ser redactors i després passar a ser caps de secció i directors, per més tard tornar a fer reportatges, etc. Quan era director de l'Avui també vaig escriure reportatges.

—Home, no sé fins a quin punt això seria possible. Que un tingui el poder decisori i després torni a dependre de les decisions dels altres! Giulio Andreotti deia que el poder no desgasta qui el té, sinó aquells que no poden exercir-lo.
—A vegades ho fa impossible la voluntat de la gent que no vol fer reportatges després d'haver estat director, però aquestes circumstàncies haurien de canviar. Jo no seré tota la vida director general de la Corporació, però sí que tota la vida seré periodista. I si em preguntes: què faig jo aquí? Doncs, ara sóc aquí i no hi veig cap discontinuïtat amb el passat ni crec que després vingui el precipici. El salt més gran és passar de ser redactor de carrer a cap de secció, més que no pas de cap de secció a director. Perquè el primer salt és el pas entre produir la informació i gestionar la informació produïda pels altres. Per això, cada cop que tinc un càrrec de taula, una feina de gestió, he intentat mantenir algun tipus d'exercici periodístic, ja fos un reportatge, articles d'opinió, etc., per recordar que el periodisme, d'entrada, a més de gestionar la informació dels altres, també és gestionar la informació pròpia.

[...]

(Jordi Rovira. "Entrevista a Vicenç Villatoro, director general de la CCRTV", Capçalera, núm. 113, 2003, p. 12-17)
 

* * *
 

—Després de 25 anys de creació literària ininterrompuda, com es troba el Vicenç Villatoro novel·lista? Per què la Història és una constant a la vostra obra? I què en deis, del vincle de les vostres lletres amb Mallorca?
—No he cregut mai que faci novel·la història. El novel·lista utilitza paisatges, sensacions, inquietuds, perplexitat i dubtes que neixen del temps present. El que realment trobo important és el moment actual pel qual aquella història, que ambiento al passat, em sembla significativa. M'agrada, en el fons, parlar de nosaltres. De tu, de mi i d'aquells. De tots els jo col·lectius del meu voltant. Pel que fa a la relació amb Mallorca, la vinculo molt amb una anècdota de la meva trajectòria com a periodista. Fa molts anys vaig fer un reportatge sobre la literatura siciliana. Sicília és una illa increïble, fantàstica, que em sembla meravellosa. Amb una literatura riquíssima; la prova són quatre premis Nobel de Literatura per quatre milions d'habitants. Crec que fou el poeta Leonardo Sciascia que em va parlar, durant la meva estada allà, de les extraordinàries invitacions a la creació literària que provoca una illa. Es tracta d'un microcosmos complex que allibera els sentits i els sentiments. Una illa és una metàfora de l'escriptor mateix ("jo som una illa"). Mallorca és la Sicília de la literatura catalana, amb una aportació literària d'altíssima qualitat que supera el que la demografia faria esperar. I, com en el meu cas el món jueu, és una fàbrica de situacions literaturitzables. Això va portar-me a utilitzar referents i paisatges mallorquins a la meva novel·la La claror de juliol, que fou concebuda i gestada a Artà. Crec que puc afirmar que en aquesta novel·la, i a la meva literatura en general, dins el meu interior, m'aprofito de Mallorca. La vampiritzo.

[...]

(A. Trobat. "Entrevista: Vicenç Villatoro", El Mirall, núm. 166, 2006, p. 24-33)