"La ciutat dels senyors i dels teixidors i de les nuadores, i d'en Gabriel Marina i de la Bruna Amat i de l'anarquista de Terrassa. La de l'Artur Colomines, teixidor d'Esparreguera, mort a començament de la guerra per una bomba de l'aviació. La ciutat de les distàncies. La ciutat dels odis. La ciutat del fum, tota ella al voltant de les fàbriques, de les xemeneies, les guerres i les paus al voltant dels telers. La xemeneia més alta d'Europa. Ciutat del fum pot ser-ne tan sols anomenada perquè de xemeneies ja en comptarà un milió. Una ciutat i alguna novel·la. Una novel·la lampedusiana de cases amb grans escales de marbre. Una novel·la de festeigs i de tristeses, de víctimes, la plaça del Progrés com la plaça del Diamant. Potser la novel·la que hauria volgut llegir la Bruna Amat, diferent a la d'en Gabriel Marina. Contrària. També mitja novel·la."

(Del llibre La ciutat del fum. Barcelona: Edicions 62, 2001, p. 65)

* * *

"—Hauríem de marxar uns dies, agafar-te unes vacances i marxar tots dos de Ciutat, com quan vam anar a París, quinze dies, encara que fos només una setmana.
—On voldries anar?
—No ho sé. A Venècia.
—La capital de la malenconia.
Potser allò, aquella mena d'instal·lació resignada en el cansament, aquest habitar el cansament com un domicili hospitalari i propi, era el que segellava per l'Albert Artà la vetlla de la trentena que li ocupava l'any, tots els racons de 1983, sense lluita a l'horitzó ni urgències per atrapar. No és que se sentís vell, sinó que tenia la sensació que la major part de les coses ja li havien passat, que s'iniciava ara el temps de les repeticions, les inèrcies, les coses conegudes, potser dels empitjoraments. Com si la franja de temps que acabava de viure, amb tota la seva possible banalitat, limitadíssima d'èpica i de lírica, fos l'eix essencial de la seva vida, el període on ja eren presents totes les decisions."

(Del llibre Els anys a Ciutat. Barcelona: Edicions 62, 1986, p. 135)

* * *

"Fa fred. Cada cargol necessita quatre homes. Les peces de ferro s'escalfen per poder ajuntar-les millor. Després s'ajusten a cops de maça. Després es refreden i se solidifiquen. Tot això allà dalt. Però el pare també hi puja, es fa instal·lar un petit despatx a mitja torre.
La torre fa pudor de greix, de ferro calent, de ferro refredat. Soroll de cops de maça i de renecs. Homes foscos, ennegrits pel sol i pel fum, treballant entre els núvols.
Tot això és la història petita, la història amb minúscules. Probablement, l'única història veritable.
En vint-i-dos mesos la torre es va alçar sobre el cel de París. Enorme. Mai no vista. Precisa com un rellotge. Impossible d'imaginar. Nova com el temps nou".

(Del llibre La Torre. Barcelona: Cruïlla, 2006, p. 78)

* * *

"—Si he de seguir la investigació, hi ha una cosa que m'ha de dir per força: què són aquests papers, què diuen, per què són tan importants i a qui poden interessar. Sense això, és difícil saber per on començar.
Joan Raich el mirà amb una certa perplexitat, acompanyada de la consciència que allò que li demanava Vàzquez era lògic i fins i tot inevitable. Vàzquez continuava parlant des de la butaca on gairebé l'havia fet seure l'alcalde en rebre'l, cada vegada amb més seguretat.
—Aquesta nit jo he fet ja alguna investigació. Per això la seva trucada d'aquest matí no m'ha agafat de sorpresa. El robatori del cotxe no l'havia fet cap de les bandes que actuen a la ciutat, especialitzades a robar cotxes i vendre'n algunes peces. Tampoc no semblava un d'aquests robatoris tan corrents, d'agafar un cotxe per anar a una discoteca o a un bar i després deixar-lo abandonat. Aquí hi ha alguna cosa més, molt complicada, segurament lligada amb la qüestió dels papers i de la qual no és possible saber res si no m'explica abans el contingut d'aquests documents."

(Del llibre Papers robats que cremen. Barcelona: Laia, 1981, p. 21)