Walden Henry David Thoreau va confessar que havia anat a viure al bosc en solitari perquè "volia viure deliberadament, per no descobrir, a l'hora de la mort, que, en definitiva, no havia viscut". El vitalisme thoreauvià ens serveix perfectament per aproximar-nos a l'obra literària de Vicenç Villatoro. De fet, l'amplitud de la producció de l'autor —novel·les, dietaris, assaigs, poemaris i articles— correspon a l'obsessió de viure de manera intensa i conscient per deixar-ne constància artística. Villatoro no es vol perdre res.

Ara mateix ens acaba de fer conèixer Llibre d'actes (1998-1999), un extens, dens i àgil volum de dietari, que Editorial Base ha tingut la bona pensada de publicar en una nova col·lecció narrativa que s'acaba d'estrenar. No és cap insensatesa recollir aquest dietari entre obres de narratives ja que Llibre d'actes té una clara voluntat literària i també té molts vincles amb el món de la novel·la: una estructura general que ressegueix el relat del pas de l'autor per la Direcció General de Promoció Cultural; un ritme marcadament narratiu en el desplegament de les anotacions que constitueixen el text; un argument de fons que posa al descobert la dramàtica disjuntiva vital entre el compromís de servei públic i el desig pregon d'assoliment de la llibertat individual; un esforç descriptiu per dibuixar i evocar personatges, escenaris, ambients i el pas del temps; un punt de vista que hàbilment oscil·la entre personalisme del jo i l'impersonalisme de qui observa la realitat des de la distància calculada...

Paral·lelament, Llibres d'actes és moltes altres coses. Un excel·lent dietari que malda per retenir la força trepidant del present sense deixar d'oferir-nos un autoretrat de l'autor en la seva decidida lluita per acordar vida i obra. Un document històric, analític i crític de primer ordre sobre uns anys crucials de la vida política del país. Una crònica frenètica de la marxa de la vida cultural dia a dia, des de la capital i el territori. Un assaig intermitent que apunta cap a una teoria cultural general. Un quadern de treball d'autor que aplega apunts de lectura, experiències estètiques significatives i notes autoreferencials de la creació i la recepció de la seva obra.

A partir d'A l'inrevés (1989), L'ofici de mirar (1998), Dietari (2007) i ara Llibre d'actes Vicenç Villatoro està generant una obra dietarística fonamental.

(D Sam Abrams. "Viure deliberadament", El Punt Avui. Cultura, 22 de març de 2013, p. 13)

* * *

"Si Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957) fos escriptor francès, La Torre seria una publicació nacional que els patriotes de la República agrairien. El més probable, però, és que, d'entrada, pensin que un català s'ha ficat on no el manaven, tot i que el llibre té prou mèrits per ser traduït ara mateix i distribuït entre els lectors francesos que tinguin curiositat per conèixer alguna cosa més de la torre Eiffel.

Dic alguna cosa més perquè el mateix Villatoro adverteix que no ha fet una biografia de l’enginyer ni una biografia novel·lada. Aquesta cosa més, doncs, que ofereix La Torre, és una mirada sobre el dilema entre l'art, la ciència, la política i la vida. És aquest el principal actiu del relat, que s'empara en la recerca històrica per fer una mirada des de l'òptica de la filla petita de Gustave Eiffel del que va ser el pas del segle XIX al XX, una època que permet a l'autor de recórrer a referències de les arts i les lletres –sobretot franceses– i la seva relació amb la societat que va viure la construcció de la torre Eiffel i la polèmica que va desencadenar. [...]

Als que demanen una literatura per a joves que fugi dels tòpics –a La Torre no hi ha aventura, ni màgia, ni conflictes de l'edat– aquest és un relat que els ofereix en safata dosis de reflexió, d'història, de coneixement d'un temps de revolta cultural i l’atractiu de parlar d'un dels símbols de l'arquitectura turística més coneguts arreu.

La protagonista absoluta és la torre. Per això, ni la filla d'Eiffel, Valentine, que Villatoro ha convertit en narradora, ni el mateix Eiffel, que hi fa el paper principal, no són material d'explotació literària de l'autor sinó excusa per donar corda a la visió que en realitat té ell mateix d'aquell moment cultural, amb l'avantatge, és clar, de parlar-ne ara des de la distància de cents anys llargs."

(Andreu Sotorra. "Sota el cel de París", Avui. Cultura, 25 de gener de 2007, p. 16)

* * *

La primera embranzida

El nom de Vicenç Villatoro guanyà cos com a escriptor amb Evangeli gris, una novel·la històrica fistonada d'elements lírics que s'emmarca en el recordatori d'un temps d'intolerància i la tongada de saqueigs, foc i barbàrie que patiren els barris jueus de diferents ciutats catalanes entre 1388 i 1391. La d'Evangeli gris és Girona, una geografia de tradició hebraica i un call que fou pròsper fins que els avalots de 1391 reduïren dràsticament la demografia i la riquesa de la comunitat. En aquest relat de fina il·luminació, l'autor estrenava la pròpia fascinació pel judaisme, barreja de devoció i de sentiment vital, que ha continuat en altres obres, de manera especial a Hotel Europa i a Memòria del traïdor.

Evangeli gris, el seguiren País d'Itàlia (1984) i Els anys a Ciutat (1986), dues novel·les d'afirmació generacional i apuntaments biogràfics. La primera s'obre amb una citació de dos versos de Raimon, de qui manlleva el títol («Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia»), i una altra d'homenatge al poeta i narrador italià Cesare Pavese, mestre del realisme interior. La influència de l'escriptor italià sembla inqüestionable a País d'Itàlia, i fins a la coda final —«Quadern de notes de M. C.»— l'autor declara sense embuts que l'exercici és fet a l'ombra de Pavese, afegint que fa servir «la paraula 'fet' per englobar-ne dues: viscut i escrit». Per a Pavese, efectivament, conèixer i comprendre la realitat no sortia de veure-la, sinó de recordar-la: la realitat és un mite que es redescobreix en el text d'una bella pàgina o la imatge que es recupera en el fil d'un grapat de versos. Des d'aquesta perspectiva, País d'Itàlia construeix la recreació d'un entorn perdut, la narració d'una amistat i el final de la joventut dels dos personatges centrals, Sergi, considerat el protagonista per part del narrador, i Marc, que és la veu en primera persona de la narració. L'obra és subtil i suggestiva, sobretot per l'atmosfera que s'hi crea, i el salt de qualitat respecte d'Evangeli gris sembla considerable.

El seguici de subtileses continua a Els anys a Ciutat, una obra amb més artifici que no dóna entenent el rerefons autobiogràfic, i que comença, si així ho voleu, pel joc de batejar el protagonista amb una doble «A» —Albert Artà— de la mateixa manera que l'autor pot signar amb una doble «V». Per un costat, s'hi reflecteix l'experiència a Diari de Terrassa, en la forma d'una vida que s'obre generosa al protagonista de vint-i-dos anys disposat a menjar-se el món. Sis anys després, quan el relat es tanca, l'evidència del triomf s'emmascara amb un sentiment de fracàs i una certa indigestió del món. Sura una boira d'insatisfacció, «un tancament progressiu del món, l'hostilitat progressiva de les coses». El present assequible de Ciutat, al començament de la novel·la, amb adolescents rosses a la Rambla i el mar que es veu de tots els balcons, s'ha capgirat en una visió de «clot petit, de cau engongit per la nevada», una Ciutat empedrada de «lloses quietes. Grises i quietes». Entre el cap i la punta, els joves que volien menjar-se el món s'han fet adults, s'han situat professionalment i han renunciat als anhels i els somnis d'anys enrere. L'esclat del món s'ha entristit i tot ens hem fet més vells.


Punt d'inflexió i canvi de registre

L'any 1987 Villatoro publicà Les illes grogues i Entre batalles, que assenyalaven un gir necessari de conquesta de la narrativitat en el sentit més èpic del terme i la voluntat d'allunyar-se de les connotacions que acosten la ficció narrativa a la peripècia personal de l'escriptor. Aquests dos llibres recullen quatre narracions —si voleu, novel·les curtes, tres de les quals formen Les illes grogues— que tenen més d'un punt en comú i també diferències matisades. S'ambienten en un mateix marc cronològic, a cavall entre els dos segles i a frec de la primera guerra mundial, comparteixen temes com el del «doble», i la pintura hi té un paper d'eficàcia. Unes i altres són presidides per la idea i la pràctica del viatge, però amb puntualitzacions diferents. A Entre batalles el viatge és una metàfora de la vida en un vaixell que juga el tòpic literari de microcosmos tancat, eix i cruïlla d'històries diferents. Les illes grogues, en canvi, són la destinació del viatge, l'anhel d'una partida cap a paisatges mítics, o el punt d'arribada. Són històries que participen d'un paisatge definit per la mediterraneïtat i la darrera, El tresor del turó groc amb la protagonista que vol retenir una joventut difícil quan s'han passat els quaranta, n'esdevé la més pregonament grega. Amèrica, per contra, més fenícia i casolana, apunta contorns baleàrics, narra el somni de l'emigració i cal destriar-hi, tot i una certa dispersió estructural, la fortuna del desenllaç. Un palau vora el mar, finalment, té el paisatge més neutre i una innegable capacitat de suggestió: planteja la història d'una decepció amorosa amb mesurats cops d'efecte i un deix ajustat a la narrativa anglesa del XIX. Tots dos títols, doncs, emfasitzen un gir important en la trajectòria narrativa de Vicenç Villatoro, que surt de casa i d'ell mateix per obrir-se al sol, a la llum i als mites de la Mediterrània. El seu mèrit és haver-ho aconseguit amb elegància, un estil fred i una tirada a retratar la decadència amb asèpsia emocional. Pel conjunt d'aquestes qualitats, Les illes grogues fou guardonat amb el premi Ciutat de Barcelona 1987.

El punt d'inflexió continuà amb la sortida del volum ja esmentat de poesia Cartografies (1988), i el dietari A l'inrevés (1989). Aquest darrer, cosit per un enfilall de textos sense data, obre camins al lector cap a diferents possibilitats reflexives i narratives. El desplegament del text és senzill, les anotacions sòbries, l'estil eficaç, i el conjunt traspua una compulsada capacitat d'observació i una envejable facilitat per a analitzar els detalls del món que l'envolta. Les notes d'A l'inrevés són testimoniatges d'un temps durant el qual la feina a la televisió va permetre a Vicenç Villatoro una mobilitat amunt i avall del planeta, i la possibilitat d'heure-se-les amb noms d'empenta del món actual: Bassani, Borges i Sciascia, entre els escriptors, Lech Walesa i Iassir Arafat, entre els polítics, per exemple. Són textos i comentaris de bon coneixedor del cinema i, en general, amb les coordenades d'un voyeur creatiu i culte.

Titànic (1990), tot i tractar-se d'un retorn a la ficció de la novel·la, recorda sovint A l'inrevés, dietari d'un periodista televisiu, perquè és una novel·la que funciona visualment, amb un protagonista que treballa a la televisió, un estil que hi esdevé de ritme tallat i d'estètica de videoclip, i on tot sembla estar al servei de l'ull que mira des del darrere de la càmera. S'hi fan evidents detalls del llibre anterior i, fins i tot, un dels moments més bells de Titànic, quan l'escriptor mostra l'atracció d'un cos femení sobre els sentits de qui mira, el lector habitual de Villatoro comprovarà que la música li és familiar i la recordarà d'unes pàgines d'A l'inrevés, a la piscina d'un hotel prop de Súnion, i al mesurat pas de dansa d'una jove grega que surt de l'aigua, es dutxa i es pentina, amb el cos només cobert per la peça inferior del biquini, mentre és atentament observada pel periodista voyeur. [...]


Darrera embranzida: guetos i ciutats ocupades

Hotel Europa (1992) em recorda el to de les novel·les de Graham Greene i, amb els matisos que calgui, crec que pot arrenglerar-se al costat de títols com Our Man in Havana (1958) i The Human Factor (1978). La història comença en un pont de Praga amb el gest del protagonista llançant la punta d'una cigarreta contra l'aigua del riu. La ciutat és ocupada pels alemanys, encara no ha començat la segona guerra mundial i el personatge és un espia britànic d'origen jueu, nascut al gueto de Praga.[...] Vicenç Villatoro construeix una novel·la de poc més de cent pàgines que pivota damunt dos escenaris de Praga: el gueto i el vell hotel del títol. Al primer, guia el lector per les sinuositats de la càbala i, al segon, la perspectiva s'enriqueix de simbolismes. Fidel al nom i a l'arquitectura modernista, l'hotel retrata una Europa que s'acaba. D'altra banda, i en un joc metafòric recurrent, l'edifici és un nou Titànic ancorat en la tempesta, amb l'aigua que entra per les ferides que ha obert l'iceberg mentre l'orquestra encara toca el darrer vals.

[...]

El darrer lliurament, per ara, de Vicenç Villatoro, Memòria del traïdor (1996), és una novel·la breu, entre la confessió i el reportatge, amb la història d'un hipotètic porter de la mort durant la dominació nazi al gueto de Jenovice, probable ciutat bielorussa.[...] Amb seguretat i eficàcia narratives, Memòria del traïdor penetra el dolorós voraviu de l'holocaust i s'ajuda, per a la confecció d'aquest trist mosaic de la història, amb la perspectiva de veus diverses i el manlleu de textos que li arriben de Salvador Espriu, Hannah Arendt, Albert Cohen i Primo Levi.

La novel·lística de Vicenç Villatoro tendeix al substrat culte i les obres que signa acostumen d'anar puntejades per una gamma àmplia i confortable de referents literaris. Aquests és el guany d'un escriptor llegit, bon coneixedor de l'ofici, que sap que la literatura és forma i que la novel·la es cuina, tot i la versemblança, a la cambra de mapes de la ficció. Una novel·la és una història inventada que algú mira d'explicar amb més o menys encert. Els cops d'efecte, els jocs de perspectiva, la pluralitat de les veus i les astúcies estructurals només són els moviments de la perícia de l'autor en l'escaquer de la narració. Les partides que hi desplega Vicenç Villatoro són de refinada correcció, tenen el territori ben apamat, les politges del giny ben greixades, i tot acostuma a lliscar-hi amb fluïdesa, sobrietat i elegància: la història que s'explica i la manera d'explicar-la. [...]"

(Isidor Cònsul. "El territori narratiu de Vicenç Villatoro", Serra d'Or, núm. 446, 1997, p. 33-36)