Pel que coneixem, Villamartín s’incorporà a la literatura amb moltes característiques romàntiques compartides amb altres escriptores del moment. La melancolia i la tristesa són unes de les característiques més destacades dels seus escrits (“la melancolia es la esencia de mi ser”, diu al poema “Esperanza e ilusión”), només suavitzades pel sentiment religiós. Una religiositat, però, íntima i personal, molt allunyada de qualsevol voluntat moralitzadora. Tanmateix, a diferència de tants poemes femenins de la dècada dels quaranta que se centren en el dolor que produeix ser dona i, encara més, dona escriptora -i les nombroses composicions femenines incloses a la revista El Genio (1844) de Balaguer en són una prova fefaent- la tristesa de Villamartín sembla ser produïda sobretot per la pèrdua dels éssers estimats, per la qual cosa el record és un dels temes freqüents. Hi ha, però, una excepció, precisament a la prosa que adreçà a Ángela Grassi el juny de 1857. És un text prou interessant perquè, per una banda, ens il·lustra de la relació entre les dues escriptores, que sembla prou intensa, i construeix una altra mostra d’allò que s’ha denominat germanor lírica entre les escriptores romàntiques (“dulce hermana del corazón”). [...]

En tots aquests poemes inicials, Villamartín es mostra com a una poeta voluntariosa, que multiplica tipus d’estrofes i combinacions de versos, s’atreveix amb els sonets, etc. Tanmateix, la seguretat literària queda molt sovint lluny: algunes proses són totalment confoses i molts poemes tenen més interès per allò que exposen que no per la manera de fer-ho. I, en el cas dels poemes catalans s’hi afegeix el handicap d’una llengua amb barbarismes detonants, com passa per exemple a “Als estels”.

Margalida Tomàs. “Notes sobre les escriptores vuitcentistes catalanes: a l’entorn dels Jocs Florals de Barcelona”, Anuari Verdaguer , núm. 25, 2017, p. 65-67.
 

* * *

Dª Isabel de Villamartín publica la oda La font de la riquesa, dirigida á lloar lo geni emprendedor é industriós dels catalans. Isabel de Villamartín, resident avuy en Madrid, es molt coneguda en los cércles literaris de Barcelona. No es catalana, pero com si ho fos. Aqui s’ha educat, aqui ha vist desllizarse los tranquils jorns de sa infantesa, aqui té sos parents y sos amichs, aqui té sas principals afeccions, aqui es hont ha nascut á la vida literaria en los certámens poétichs dels Jochs florals conquistant dos joyas ab sas poesias catalanas, y essent proclamada reina de la festa lo primer any de la restauració d’aquellas lluytas poéticas.
 

Fa temps que la lira catalana de Na Isabel de Villamartín permaneixia silenciosa, y per assó es de lloar que la poesia, avuy de nosaltres allunyada, torne, sis quera sia sols ab lo pensament, á sas llars antigas. Isabel de Villamartin ha donat ara fa poch á llum una colecció de cants y seguidillas en castellà ab lo títol de Horas crepusculares, perque, segons sembla, la hora del crepúscul, eixa hora de reculliment y de ternura guarda ben volguts recorts pera ‘l cor de la dona y l’ánima de la poetisa.

Víctor Balaguer. Esperansas y Recorts. Barcelona: Establiment tipogràfich de Jaume Jepús, 1866, p. 46-47.

* * *

También entre nosotros, y aunque en más modesta y reducida órbita, han causado sensación y se han ocupado con elogio los periódicos de dos nuevos libros. Las Inspiraciones del conocido y popular poeta don Ventura Ruiz Aguilera y las Horas crepusculares de la señorita doña Isabel Villamartín, cada cual en la línea que le corresponde, son dos obras dignas de las alabanzas que se le tributan. Aquella es el fruto de una inteligencia y de un sentimiento exquisitos en su más brillante período: es la realidad. Esta es el primer ensayo de una imaginación ardiente y de un corazón joven: es la promesa. De las dos diríamos alguna palabra más en nuestra revista, si en este mismo número de El Museo no se ocupara ya otro de hacerlo respecto a la del señor Aguilera y si por nuestra parte no pensáramos tratar aparte la de la señorita Villamartín.

(Gustavo Adolfo Becquer. “Revista de la semana”, El Museo Universal, 11 de febrero de 1866, p.42.)