—Aviat, don Llorenç, tocaran migdia tots es campanars...
—Sí, sentirem tocar totes ses campanes de Ciutat.

—Abans les campanes em feien pensar sempre en la mort. M'entrava por. Ara a penes hi pens.
—Tenc setanta-tres anys i la veig a prop, la mort, però no em fa por perquè és inevitable. La voldria dins una cambra, tranquil·la, i no en accident de carretera.

—I creu en sa vida eterna?
—Supòs que hi ha un més enllà millor organitzat que aquest món. Però això sols podria ésser contestat després de la mort.

—És curiós que vostè hagi arribat a aquesta concepció més o menys religiosa.
—I ara! Jo sempre he estat practicant des catolicisme.

—No ho crec. I, si de cas, fóra d'una manera força subterrània. Vostè era un «volterià»...
—Des de jove, sí, em seduí Voltaire pes que té de felí i perquè, si no bon catòlic, era deista. Deista i amb més ingeni que es d'aquella marquesa atea, partidària de Diderot, que deia, en sentir anomenar Voltaire: «No em parleu d'aquest beat!»

[...]

—Vostè, també, ha estat falangista.
—T'acab de dir que hi ha moment en què s'ha d'elegir. Sa història des meu falangisme és senzillíssima: jo som homo de matisos i es mil nou-cents trenta-sis em vaig trobar, de cop, que no hi havia mitges tintes: o roigs o blaus. No vaig dubtar. I no perquè m'agradessin molt ets blaus, sinó perquè, a Catalunya, com mos ha recordat fa poc en Gafim, la FAI havia posat un cartell que deia: «Prohibido hablar en catalán».

—S'ha fet catalanista, ara?
—No. Però es meu llinatge ve des llevant peninsular, on hi ha dos pobles anomenats Villalonga: un, en es Principat; s'altre, a València. Sa meva família, tot i havent-hi hagut militars, com mon pare mateix, ha parlat sempre sa nostra llengua. Tal volta m'hauria convengut —no diré agradat— ésser castellà. I en castellà escric a vegades.

[...]

—Quin dels seus llibres li agrada més?
—Potser Bearn. Però, alhora, allò darrer que he escrit. No obstant això, a n'es poc temps m'adon que és menys important des que creia.

—La seva obra ha anat de l'esperpentisme fins a una introspecció psicològica, no és veritat?
—Sí. És exacte. I volent fixar, paral·lelament, sa realitat fugitiva, com ets fotògrafs, només aquests fixen objectes i jo he volgut fixar coses més anímiques.

—Què és la novel·la segons vostè?
—Una història que ha de tenir cap i peus, argument. Ara bé, s'argument pot ésser qualsevol. Tot està en sa manera de realitzar-ho. Ben mirat, sa novel·la és poesia. Puc dir-te noms, si vols; jo llegia molt, de jove: Anatole France, Proust, Clarín (que pressentia Proust), Valle-Inclán...

[...]

—Vostè és avui un dels cinc o sis grans autors catalans, ¿quina impressió li fa, havent estat molt indiferent a sa literatura catalana?
—Jo indiferent a sa literatura catalana? Fóra més exacte dir —i no és un retret, ho trob ben natural— que, a Catalunya, s'han mostrat fins fa poc indiferents a sa meva literatura. Totes ses novel·les que he escrit, començant per Mort de Dama —escrita en es vint anys, encara que publicada en es trenta— són en català, o, com noltros dèiem a vegades, en mallorquí. Que avui m'atribueixin a Catalunya un mèrit que no tenc, m'afalaga de veres. Tant més que no ho meresc.

—¿Per què, a n'es seu parer, quan van publicar en castellà abans que en català —Bearn, Desenllaç a Montlleó—, no va obtenir a penes ressò?
—No m'estranya no haver obtingut es ressò d'un Valle-Inclán, per exemple. Ho trob just.

—¿I no és possible que haver-lo obtingut en català sigui degut a n'es fet que hi ha menys escriptors que en castellà?
—No crec que a Catalunya hi hagi, proporcionalment, menys escriptors que a la resta d'Espanya: és probable que n'hi hagi més.

—Expliqui'm, si li plau, ses motivacions des seu bilingüisme.
—Sa meva aspiració era expressar es meu pensament —vull dir «lo» que pens— i editar-ho amb sa llengua que fos. És sabut que a Mallorca tot ens sentim una mica cambrers i parlam diverses llengües. Per a mi, s'idioma no és un fi, sinó un mitjà d'expressió. Em sent més cambrer que no lloro. Però es fet que tota sa meva novel·lística —es dos volums de ses meves Obres completes (ha sortit es primer tom, sortirà es segon?) sumaran més de vint llibres, entre novel·les, contes, teatre— ha estat concebuda i és escrita en català. Sa primera obra Mort de Dama, tan localista, crec que no l'hauria poguda escriure més que amb sa meva llengua. Desenllaç a Montlleó, que no té color local, hauria pogut ésser redactada en alemany. I si aquesta i Bearn van ésser publicades primer en castellà, és per diverses raons, una de les quals és que a Barcelona no trobava editor.

[...]

—Ja que anem xerrant, ¿què li sembla el catalanisme com a concepció d'una societat i, és clar, d'una política?
—Una tendència més aviat conservadora, pairalista, tradicionalista, ignor si viable o no en aquests moments. Es mateix diria de sa llengua catalana. A mi m'agrada escriure en mallorquí, que és quasi català, però ets qui s'entenen en aquestes coses (?) diuen que aviat (?) només hi haurà tres idiomes mundials: anglès, castellà i potser xinès.

—Així deu opinar que es català té un futur esquifit.
—Tot depèn que s'«aviat», que deia ara, equivalgui a vint anys o a vint segles. De tota manera, es futur està en bona part en ses nostres mans. A casa meva hom parla sempre mallorquí, sé però que a Catalunya hi ha força famílies que parlen castellà.


(Baltasar Porcel. Fragments de l'entrevista "Llorenç Villalonga, com el lluç", Serra d'Or (Barcelona), any XII, núm. 127, abril 1970, p. 35-40)