"Davant les petites contrarietats de la vida —que acaben com explica Lampedusa, a poc a poc amb la del Príncep de Salina—, En Llorenç Villalonga somriu i pensa que, tanmateix, l'estupidesa humana és inalterable, que si riu, potser tothom riurà amb ell —com diu una amiga nostra— i que si es posa a plorar, és segur que plorarà tot sol. La intel·ligència exigeix el riure, entre altres coses, perquè només la intel·ligència té dret a desbaratar-se."

(Jaume Vidal Alcover. "Pròleg", dins Llorenç Villalonga: Desbarats. Palma de Mallorca: Daedalus, 1965, p. 11)

* * *

"L'obra de Llorenç Villalonga constitueix un testimoni de la decadència de l'aristocràcia rural mallorquina. Ara bé, aquest testimoni, més que d'una anàlisi científica de les causes i concauses que la provocaren, és el resultat d'una profunda i conscient deformació literària. Abans del 36, la deformació consistí en una caricatura o, si preferiu, en un esperpent valleinclanesc; després del 39, en una elegia que quallà en un mite: el de Bearn. Villalonga és un escriptor conservador, però que no deixa d'admetre el progrés històric i que procura, no de plorar la fallida, sinó d'eternitzar-la, anava a dir, fàusticament. Així, reprodueix un món ambigu i tarat, mig intel·lectual, mig esnob, que no es formula clarament la situació desesperada en què es troba sinó que intenta d'evadir-se'n. En definitiva, un món carregat de matisos, complex, contradictori. Intel·ligent i culte i, per això mateix, insolent."

(Joaquim Molas. "El mite de Bearn en l'obra de Villalonga per Joaquim Molas", dins: Obres completes. Barcelona: Edicions 62, 1966, p. 29)

* * *

"Llorenç Villalonga feixista? Potser, encara que igualment podríem titllar d'anarquistes o comunistes els qui van romandre fidels a la República i fins van haver de militar, o van voler fer-ho a l'embat d'un entusiasme inicial, en algun sindicat o partit. A penes interessat en política, fill de la formació que havia rebut, Villalonga en aquelles circumstàncies extremes va reaccionar també extremament. La seva devoció, les seves idees, són els seus llibres, i si avui, mig segle després d'aquelles tristes circumstàncies, hem d'erigir-nos fiscals, és que hem tornat a caure en la simple i total aberració. Villalonga fou què fou i com fou, per les mateixes raons i la lògica com altres varen resultar ser de diferent manera."

(Baltasar Porcel. "Història d'una novel·la", dins: Els meus inèdits de Llorenç Villalonga. Barcelona: Edicions 62, 1987, p. 237)

* * *

"Villalonga fou capaç de bastir un món literari d'una gran densitat i riquesa. Algunes de les seves novel·les seran immortals per sempre. El personatge de Villalonga, esfèric i contradictori, en la mesura que va ser integralment ambigu de natura, i moralment incorrecte —ens referim a la moral civil—, continuarà provocant en els lectors i en determinats sectors de la ciutadania una reacció ambivalent. D'una banda, es reconeixerà el gran escriptor; de l'altra, hi haurà l'expressió d'enuig que a voltes produeix allò que va dir i allò que va fer. Tot plegat, però, poca cosa més que una petitesa, a hores d'ara, quan les seves millors novel·les s'alcen majestuoses dins la història de la literatura i quan els lectors tenen l'oportunitat de trobar-hi, sempre que vulguin, enginy, saviesa i cultura."

(Damià Pons i Pons. "Llorenç Villalonga o el joc de les ambigüitats calculades", dins Jaume Pomar: Llorenç Villalonga i el seu món. Binissalem: Di7, 1998, p. 5)

* * *

"Ara bé, he parlat d'un decisiu component autobiogràfic essencial en la seua creació literària, però és clar que no pretenc afirmar tota la seua obra siga una enorme autobiografia, entesa amb el sentit estricte. De fet només una molt reduïda part de la seua producció entraria dins aquest gènere, és a dir, la podríem qualificar de factual; mentre que la immensa major part pertany sense dubte al terreny de la ficció, encara que ens incorpore diluïts al si del món diegètic els suficients elements autobiogràfics com per acostar-lo íntimament a les preocupacions i vicissituds de la biografia de l'autor. Més encara, en un autor tan lligat creativament al seu entourage vital no pot deixar de sorprendre que en el seu únic projecte autobiogràfic ambiciós, Falses memòries de Salvador Orlan, ni tan sols propose un autèntic pacte autobiogràfic, com de seguida veurem, i acabe, doncs, orientant el lector cap a un pacte referencialment lliure. Una verdadera paradoxa que haurem d'intentar explicar-nos.
Sembla que Villalonga, tan permissiu i tan amatent a deixar als mons diegètics creats els elements de la seua realitat més personal, mostra una cura molt especial en filtrar-los ficcionalment, és dir, a dissimular-los. I no crec que es tracte sols d'una irrenunciable aposta per la llibertat creativa, regida exclusivament pel poder únic de la imaginació, al qual s'han de sotmetre també els elements incorporats de la realitat factual. L'afany per dissimular els noms propis de les persones històriques incorporades a Falses memòries de Salvador Orlan i l'ocultació o la disfressa d'alguns fets només pot ser conseqüència de pudor de Villalonga a referir de manera massa immediata, la pròpia i la d'altri."

(Vicent Simbor. "Llorenç Villalonga i la literatura del jo", dins Actes del col·loqui Llorenç Villalonga. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1999, p. 102-103)