Que els camins s'obren i es tanquen
ho vas aprendre amb la lentitud del vent.
Després, s'han canviat tantes paraules
que a penes l'ànima pot reconéixer el record.
Diguérem temps i ens contestà l'aurora
mostrant la fosca nuvolada que amagava.
Diguérem mar i el bes omplí d'escuma
els verals altius del teu cos insigne.
Diguérem mort i es féu present l'amical somrís
que davant nostre no encertàvem a esbrinar.

(De La senda de les hores. Barcelona: Columna, 1999)

* * *

XVIII

De vegades, els teus ulls no són una frontera
i l'aire càlid de l'estiu remou els astres
com un vi antic de terres llunyanes.
De vegades, a les nits, el temps s'harmonitza
i tot sembla bategar a un ritme amable,
relliscant tèbiament entre hores incòlumes.
De vegades, sembla que queda lloc a l'esperança
i somniar no és només un exercici de solitaris,
sinó un alenar tou en la matinada.
De vegades, els enyors fan gust de mar
i s'esllavissen terra endins de l'oblit
cap a selves ocultes fetes de plaers.

(D'Aigües de clepsidra. Alacant: Aiguaclara, 1999)

* * *

LVII

Caminaré lentament cap al crepuscle.
Em seguiran les fulles seques de la tardor
amb la música trencadissa dels enyors.
Quan m'aprope als verals florits del camí,
respiraré l'olor dolça de les coses inerts
i pensaré confortat en els vells amics
i en les infanteses esbojarrades que compartírem.
Després, oblidaré les hores oblidades
i amagaré sota un somrís les belles llàgrimes
que ningú no em féu vessar sobre l'arena.
Es pondrà el sol i l'acaronaré amb tendresa.

(De Calendari de silencis. Alacant: Fundació Miguel Hernández, Diputació d'Alacant i Institut de cultura Juan Gil-Albert, 2000)

* * *

El nostre és un llenguatge diferent,
escoltem les veus de les fulles caigudes,
del vent fustigant amb delectança la primavera,
del roquissar moribund front a les ones.
Sabem de l'enveja pregona de les roses,
del treballar infest de les arnes i dels llops,
i comprenem la tristesa dels ponents
i la impúdica exhibició de les albes.
L'idioma del tot cisella els colors,
perdona l'acerba melodia dels astres
i no aspira a un futur que no li pertany.

(D'Els colors del vent. Badalona: Omicron, 2005)

* * *

SORTILEGI

Tornar a fer florir les roses,
fugir dels ermàs i recollir la terra pregona
que els vells espectres conrearen en els segles.
Després, cercar un redós de llum pel sortilegi,
galopar les estepes, arrapar llacunes blanques,
deixar al vent l’alè ferotge dels sentits.
I crear,
endevinar la bellesa en cada petit futur,
en cada somni present travessant els dies.

(De Partitures perdudes. València: Editorial 3i4, 2007)

* * *

DANSA

Ens despullàvem en un joc premeditat,
sorprenent miratges de llum blanca,
territoris de carícia, dolces estepes d'èter.
Tot separava i bastia l’urpa oberta del desig.
S'adorm el temps en els teus cabells
en una alquímia de prodigis impossibles;
s'allunya el fred en els dibuixos de les mans,
en l'oferta geografia que ara em mostres.

(De Partitures perdudes. València: Editorial 3i4, 2007)

* * *

PER CAMINS PETITS, una aldea.
Ens han rebut nens de ventres inflats i ulls absents.
Les dones pregaven menjar per perdonar-los els dies
i algunes oferien el seu cos deforme.
Els homes feia dies que no coneixien cap dona
i alguns n'han acceptat.
Els marits passejaven per fora de les tendes.
Alguns ploraven.

(De Deserts. València: Brosquil, 2005)

* * *

SEMPRE HI HA UNA VEU que intenta imposar-se,
arreu dels deserts, en cadascun dels territoris
on refulgeix la mirada dels homes.
Com en tempura, s'imposen els baluerns
a la dolça dicció dels vells sortilegis,
i ja no queda lloc per a les tendreses dels morts.
Els vents foscos de l'alè de la guerra
transporten les ferrenyes arrels del missatge:
arrabasseu tot vestigi de diferència, d'orgull,
uniformeu-los l'ànima per poder-la arpar!

(De Deserts. València: Brosquil, 2005)

* * *

XLVIII

No queda alè.
Les hores són vermelles
i el sabor metàl·lic del temps
engabia somnis en bressols de cristall.
Trenquem papers, arrasem promeses,
ens alimentem del fum recremat
que altres boques no desitjaren.
Ens arranquem els llavis
i traiem a poc a poc el filferro
que ens ocupa les entranyes.

(De Bagatge de tenebres)

* * *

XV

Si te'n vas per passadissos d'enyor,
la pluja ja no serà un vidre que s'enlaira.
S'enfonsaran les lletres en els arcans de la pols,
en l'oblidat gest de cada malenconia erma
d'un mar sense estius i sense veles llunyanes.
Si te'n fuges pels rocosos alens de la dama,
amputarem el silenci amb el rogall inacabable
de tots el vents i de totes les quimeres perdudes.

(De Bagatge de tenebres)