(...)
— Quins són els teus escriptors predilectes?
— Sóc un lector compulsiu. Llig de tot i potser de manera poc ordenada. I em resulta difícil esmentar-te uns pocs autors, n'hi ha molts. D'entre els nostres poetes et destaque Martí i Pol, Espriu, Ferrater, Pessarrodona, Carner, la llista seria llarga i sempre incompleta.

— Què podríem afirmar que és, la literatura, per a Silvestre Vilaplana? Com s'enfronta al món? Què n'espera?
— La literatura és una part del món. Representa l'essència de les cultures de cada nació. En els llibres està amagat allò que ha sigut una cultura, el que és actualment i és la base pel que serà en un futur, per això cal treballar-la i cal reflectir el món en les planes dels llibres. Quan llegim la literatura d'una nació a través del temps notem la seua grandesa i les seues misèries, tot queda reflectit a través de la visió i l'esperit dels autors en cada època.

— «Papallones negres que s'enlairen per tots els somnis.» Silvestre Vilaplana analitza el món que veu a través d'uns ulls de vegades innocents, de vegades tràgics. Sembla que hi hagi, en la teva poesia, també, com una feixuguesa, com un desig de fugir vés a saber de què o de qui, potser del temps, que com deia abans es necessita i alhora és el que ens aniquila. Què pretén expressar Silvestre Vilaplana amb aquestes papallones negres que s'enlairen per tots els somnis?
— És cert, de vegades hi sura un pessimisme, en els meus poemes, una sensació de frustració, d'impossibilitat que amara la poesia. I també una certa ràbia per no poder ser capaç de transmetre aquesta visió potser negativa del món.

— Per acabar, no podíem pas deixar d'esmentar la que potser sigui una de les teves obres més interessants (no sé si de la que et sentiràs també més orgullós), Les cendres del cavaller, una recreació historiconovel·lada de la vida de Joanot Martorell. Et va costar molt, posar-te en la persona i el tarannà d'aquest cavaller?... Què vas pretendre reivindicar amb la teva novel·la, si és que vas pretendre reivindicar alguna cosa? Creus que la seva figura no ha estat prou tractada ni considerada?
— La premissa inicial era reivindicar la figura de Martorell. L'autor d'una de les millors novel·les de la història de la literatura era un autèntic desconegut per a la majoria i això és una mostra de l'interès que de vegades tenim nosaltres mateixos pels nostres mites. La vida de Martorell, a més, independentment que siga l'autor del Tirant (que ja seria suficient motiu), és tan fantàstica que encara que no hagués escrit una sola línia també mereixeria ser contada.
(...)

(Israel Clarà. Editorial Omicron, 2004)
 

* * *

— En la teua producció, hi ha èxits de litratura juvenil, autèntics best-sellers de la literatura valenciana, com La mirada d'Al-Azraq o Els dimonis de Pandora, juntament a novel·les igualment celebrades, per adults, com ara Les cendres del cavaller o El quadern de les vides perdudes. Per què vas decidir combinar els dos gèneres? Què penses dels que afirmen que la literatura infantil i juvenil és un gènere menor?
— Em vaig iniciar en narrativa fent novel·la per a joves i després vaig fer el salt a la novel·la d'adults, però mai no he deixat de fer novel·les destinades al públic adolescent perquè per a mi el lector jove té una importància fonamental. Potser és per la meua visió de professor, però entenc que l'etapa de l'adolescència és essencial per a crear nous lectors i per això crec que cal treballar molt bé el gènere de la literatura juvenil amb l'objectiu de generar lectors que en el futur esdevinguen bons lectors adults. És per això que de cap manera considere la literatura juvenil com un gènere menor, al contrari, pense que és una tipologia literària plena de complicacions i de matisos que ha de tenir la virtut de mantenir l'atenció del lector i, alhora, ha de procurar introduir el jove en els codis propis de la literatura.
(...)

(Francesc Gisbert. "Silvestre Vilaplana: una ploma 'tot camins'", Ara Multimèdia, 16 de maig de 2013. En línia)
 

* * *

(...)
—Tu tens una escriptura ben heterogènia. Per a mi, Els ossos soterrats és segurament una de les millors novel·les policíaques-històriques en llengua catalana que s’han escrit mai. Com sorgeix aquesta història? Com et vas documentar per escriure sobre aquest moment concret de la història i fer-ho tan bé?
—L’escriptura també és una eina de denúncia. La novel·la sorgeix de la voluntat de revolta davant d’un fet tan vergonyós com és el de la situació de la gent soterrada encara avui en dia en fosses anònimes. Pretén mostrar la situació de la gent que s’enfronta a la indecència d’un estat que no permet a les famílies ni soterrar els seus morts de després de la guerra. M’he documentat amb moltes de les històries reals i terribles de la gent que va patir la repressió en acabar la guerra i, evidentment, amb la realitat més actual.

—Parlem de la teva afecció del gènere policíac. Estic pensant per exemple amb Un sepulcre de lletres minúscules?
—És cert que darrerament m’he interessat molt per la novel·la entre psicològica i negra. M’agraden les històries dures i el gènere em permet moure’m entre personatges al límit i situacions fosques que m’engresquen com a autor i que em revolten com a persona.

—Darrerament hi ha una fornada ben interessant d’autors valencians de novel·la negra. Tu n’ets un exemple, com Vicent Usó, Xavier Aliaga i Juli Alandes? València està més negre que mai?
—Potser per necessitat. Els darrers anys el País Valencià ha estat un marc perfecte d’ambientació per a la novel·la negra. Quasi no calia ni imaginar res, ho teníem tot al carrer o a les notícies. La novel·la és simplement una manera d’explicar i explicar-nos el perquè d’aquestes misèries.
(...)

(Àlex Martín Escribà. "L’escriptura també és una eina de denúncia", Crims.cat, 28 d'octubre de 2016. En línia)

* * *
 

(...)
—Des de la primeria has conjugat una novel·lística de trama, d’intriga, d’argument, d’acció –una novel·lística amb girs narratius continus, es podria dir–, amb el conreu de la poesia. Sempre he tingut la sensació que, entre els qui fan obres d’estil, centrades més en l’estètica de la prosa que no en l’arquitectura argumental, encara encara pot ser freqüent que temptegen també la poesia. Però entre els novel·listes de trama argumental, com tu, no és gens habitual. Vull dir: un Josep Piera, posem per cas, és normal que conjugue prosa i poesia; un Ferran Torrent, en canvi, costa molt més d’imaginar com a poeta. I, tanmateix, tu, que eres clarament un novel·lista de trames argumentals, has publicat també un xorro de poemaris, durant molts anys, i amb una bona collita de premis: L’alè del temps (1998), La senda de les hores (1999, Premi 25 d’Abril), Aigües de clepsidra (1999, Premi Paco Mollà), Calendari dels silencis (2000, Premi Nacional de Poesia Miguel Hernández), Els colors del vent (2005, Premis Carme Guasch), Deserts (2005, Premi Josep Maria Ribelles), Partitures perdudes (2007, Premi Festa d’Elx), Bagatge de tenebres (2008, Premi Ciutat de Torrent), Un altre silenci (2009, Premi Miquel i Pol), etcètera. És això també una altra forma d’esquizofrènia confessable?
—No ho sé... [Riu.] Jo vaig començar en el món de la poesia, quan era adolescent. Després he fet contes, i he publicat novel·les juvenils. I en acabant vaig jugar a fer novel·les d’adults. Però el fet és que no he deixat mai de fer poesia. És cert que ara ja fa alguns anys que no publique poemes, però no vol dir que no en faça. Jo continue escrivint poesia «en la intimitat», que diria aquell. Però passa que no sé si aporten res de nou, els poemes que faig ara; i, per tant, no els trac i els deixe dormint al calaix. Però sí: continue fent poemes, encara. A més, m’oxigena molt. És com quan acabes de fer una novel·la d’un determinat tipus, i t’obligues a canviar la mentalitat per començar a fer una novel·la completament diferent: t’obligues a reiniciar-te –t’obligues a tornar-te a il·lusionar per fer una història distinta. Quant a això de la trama argumental i de l’estil, és cert que m’agraden molt les trames. Quan fas una novel·la negra o una novel·la d’intriga, si no funciona la trama no funciona res. Per això, en certa manera, sacrifiques una mica la part estilística en pro del tipus de novel·la que fas. Mira, açò entre nosaltres: en l’última novel·la, Dones sense nom, van desaparéixer més d’una seixantena de pàgines! Per què? Perquè el tipus de literatura ho requeria. Això no vol dir que un dia potser no decidisca canviar.

—De totes maneres, supose que l’abisme entre l’èxit comercial i de lectors que deus haver tastat en novel·la i el que resulta possible en poesia també hi deu haver influït d’alguna manera, no?
—Home! És cert... Però tampoc no ens movem per aquests paràmetres. No vivim exactament de la literatura i, mentre no millore el tema de les traduccions –que un dia podríem parlar sobre això, que jo pense que és la clau que pot obrir el futur a la nostra literatura–, no ens movem exactament pel criteri comercial o econòmic. Veus? Si per això fora, només faria narrativa juvenil. Les novel·les juvenils es venen i es lligen no sé si cent vegades més que les d’adults. Tu això ho saps, perquè ho coneixes molt bé: fer una segona edició o una tercera edició d’una novel·la d’adults és un èxit bestial. I, en canvi, en una novel·leta juvenil, és fàcil que pugues arribar a vuit o deu edicions. Però no es tracta d’això, només. Jo, quan escric, intente crear: intente contar alguna cosa que a mi em preocupa i em passa per dins. Els autors no busquem la fama: busquem, si tu vols, un cert prestigi, no? I potser el prestigi te’l dona més un llibre de poemes que una novel·la juvenil.

(Joan Borja. "Conversa amb Silvestre Vilaplana", La Veu dels llibres, 27 de març de 2021. En línia)