Quan acabà la lectura de la sentència, repicaren de nou els timbals i, llavors, Juan de Monasterio féu un gest al botxí. El galifardeu vestia de negre de dalt a baix i duia una immensa caputxa cobrint-li el cap i part del rostre. Després de fer una ullada a la gent congregada, avançà amb una torxa a les mans cap al lloc on es trobava l’efígie. Apropà el foc a la part de sota del munt de llenya i la mantingué allí una bona estona. La palla estava una mica humida i va costar de prendre. Finalment, les flames s’aixecaren i, aleshores, un fum espés s’enlairà cap al cel en forma de columna plomosa.

Aviat el foc arribà a la figura amb forma humana i la roba que duia prengué amb rapidesa perquè estava amarada de brea. Llavors, les flames agafaren una tonalitat més rogenca, el veritable color de l’infern, i part de la multitud cridà enfervorida. Al davant de la foguera, Monasterio tancà els ulls amb fruïció.

El vent gelat de la matinada s’aixecà de sobte, com si desenes d’àngels haguessen fet voleiar les seues ales i, enfurismats, també volgueren atiar el foc d’aquella pira que representava un home maleït per Déu. Els espectadors retrocediren perquè la tramuntana havia arborat guspires de cendra encara encesa. Però l’inquisidor no s’endarrerí ni un pas. Al davant de tots clogué de nou els ulls i resà una pregària mentre les espurnes s’aixecaven al seu voltant i es desfeien a sobre del seu hàbit fosc. A Monasterio li semblà com si fos el mateix diable qui, irat, llançara sobre ell fragments de l’ànima condemnada de Daniel Vives i assumia les fiblades de cremor de les brases com el millor present que li podia fer a Déu Nostre Senyor, com un martiri rebut en el Seu nom. Somrigué i aixecà les dues mans obertes cap al cel.

(Fragment de L’estany de foc)

* * *

Hi ha alguna cosa de masoquista en aquesta manera de dessagnar-me l’esperit que tinc renunciant als llibres, com si el dolor per la seua pèrdua poguera ocasionar un punt de plaer morbós —el darrer—-, fent-me rellegir i extraure de la vastitud de paraules que conformen els textos una petita resta de naufragi on poder sostenir-me i regalar-me així la darrera glopada d’aire abans d’ofegar-me.

Virginia Woolf també va morir ofegada, d’aigua, de pena, d’impotència i de malaltia. Les butxaques plenes de pedres, un balast de desesperança sobre l’ànima. Hi suraven massa morts al seu voltant, massa memòria salaç per dibuixar-la amb paraules. L’art i la vida en un far, el record dels difunts que el temps escampa com una pluja fina, i la llum alternativa del far mostrant la intermitència entre el temps i la tenebra. Tot allò que no es pot abastar.

(Fragment d'El quadern de les vides perdudes)

* * *

Es tallà les venes amb una botella trencada. Hauria preferit fer-ho amb una fulla més fina, com la d’una maquineta d’afaitar, però una vegada tretes de l’embalum de plàstic aquelles làmines li van semblar tan frèvoles com si foren una joguina i va preferir el vidre habitual. Al centre no hi havia banyeres així que aprofità la nit per anar a les dutxes i tallar-se les venes. No es va acomiadar de ningú i no va deixar cap nota escrita. No tenia res a dir.

La sensació de la carn clivellada amb aquella profunditat va ser una barreja de dolor i de plaer intensíssima, incomparable als petits talls que es feia sovint en el cos quan s’autolesionava. La sang va brollar de seguida i Simó es va recolzar contra una de les parets quan va sentir que es marejava. Pensava que el viatge seria com un son agradable, que s’adormiria i que tot s’acabaria suament i dolça tal com explicaven els personatges de les novel·les que havia llegit. Però aleshores encara no sabia res de suïcidis. No sabia que si l’aigua no regalima pels braços les ferides es poden tancar, que la sang es coagula ràpidament i aleshores deixa de rajar. Això, els llibres que havia llegit, no ho explicaven. El trobaren l’endemà de matí, brut de sang, sense sentits, però encara viu.

(Fragment d'Un sepulcre de lletres minúscules)

* * *

Deixà enrere la casa i es dirigí prop del carrer que menava al riu, en aquell lloc que tothom sabia però ningú no en parlava. S’aturà al costat d’un arbre. Feia fred i el vent de l’hivern se li enfilava entre les cames com una mà obscena que li feia venir calfreds. A uns cent metres podia veure una altra dona. Des de la distància, li semblava que no tenia cara.

Aixecà mil pensaments i mil dilemes i a tots els matà el fred i la fam. Quan cinc minuts més tard passà un home i la mirà fixament, Elisa sentí el cor desbocat però no es va moure del lloc. Havia pensat somriure però no en va ser capaç. L’home girà l’esguard i continuà camí avall. Elisa el va veure allunyar-se i aturar-se davant de la dona sense rostre. Va respirar alleujada.

Es va distraure amb els sorolls que la nit portava fins on ella era. Un ocell llunyà que cridava, el gemegar del vent entre els arbres propers, i després, de nou, el silenci. Es va tombar cap on estava l’altra dona i llavors va veure l’home d’abans que s’apropava decidit cap a ella. Tenia als ulls la determinació inexorable dels compradors.

(Fragment d'Els ossos soterrats)