Cory Aquino, Indira Ghandi, Golda Meier y la mismísima Dama de Hierro son excepciones, pero no ejemplos. No hay mujeres en la cima de la política. Maria Àngels Viladot lo afirma en su libro Les dones en la política (Columna), un estudio que parte de una hipótesis ampliamente conocida; las mujeres no participan de la alta política.

Esta afirmación no significa que no haya habido honrosas excepciones en la historia, pero según Viladot, todas estas mujeres citadas —incluso Margaret Thatcher— guardan una característica común: "Han mantenido estrechos vínculos con el padre".

Maria Àngels Viladot es de palabra ágil y le apasiona mezclar la sociología con muchas otras ciencias, especialmente la lingüística. Y asegura que este estudio lo ha hecho "por motivación personal" y porque "¿quién mejor que una mujer para hacer este tipo de trabajo?".

"La mujer no ha seguido la ascensión normal hacia la élite política", apunta Viladot, quien sí reconoce que en los últimos años "ha habido una incorporación masiva de chicas en las carreras universitarias" como Derecho, o Ciencias Políticas. Ha sido un fenómeno que se ha producido "con toda naturalidad". Luego, las cosas cambian, al menos en política.

"El problema está en los procesos de selección". O lo que es lo mismo, "aún se considera que una mujer no podrá asumir el liderato político", por lo que en muchos casos, las mujeres se quedan en la base del partido, o asumen pocas responsabilidades.

En este caso, Viladot observa como paradójicamente son los partidos de izquierdas los más reacios a incorporar a las mujeres en los puestos de poder. "Quieren que estén a su lado en la lucha pero no ejerciendo el papel de protagonista", insiste la psicóloga.

Pero, en general, el problema arranca en casa. "La mujer en el ámbito privado es muy conservadora", y precisamente es en el núcleo familiar donde empiezan los quebraderos de cabeza. Allí, "existe la inercia de presentar a la mujer a través de determinados esquemas". Viladot se permite cierto optimismo y reconoce que estos esquemas han cambiado en los últimos años, en parte gracias a la escuela, una institución "que ha roto estereotipos y que ahora está en la vanguardia".

Pero la mujer de finales de milenio no lo tiene fácil, especialmente la que llega a un cargo público. A la tercera mujer que propone el filósofo francés Gilles Lipovetsky —con éxito, emprendedora, muy pendiente de su aspecto,...-, Viladot enfrenta "la super mujer". "Queremos ser las mejores madres y esposas del mundo, y las primeras en el trabajo". Para ello la mujer debe combinar su vida pública con la privada, un hecho que provoca una "disminución de la calidad de vida" y en ocasiones "un gran sentimiento de culpabilidad".

Se interroga Viladot: "¿Quién de nosotros cuando entra en el mundo público no ha dejado preparada en casa la comida o lo que se debe hacer para almorzar? ¿Quién no ha puesto una lavadora?". Son situaciones que se repiten día a día en los hogares, y se repiten porque "los hombres no se han movido de su puesto, y nosotras se lo permitimos".

Maria Àngels Viladot es miembro de la International Communication Association (ICA), participó en el I Congrés de la Dona a Catalunya y ha sido premiada en diversas ocasiones. Disfruta hablando del papel de las mujeres en la política y más, si hay alguien que pueda darle la contraria para pincharla. Define el feminismo "como una actitud ante la vida" y se queja de que las mujeres jóvenes "crean que ese concepto no vaya con ellas".

(Pilar Maurell. El Mundo (Catalunya), 12 de febrer de 1999)

***

El títol d'aquest assaig sobre la situació de la dona en la política sembla tan explícit que ja ho diu tot: fa veure d'un cop d'ull que les dones a la política hi són poc i malament. Més enllà de les al·lusions que pot aportar un títol, cal apuntar d'inici que l'autora se situa ideològicament en la difusió de l'anomenada "teoria de l'esquema del gènere", que ha provocat tantes discussions en el si dels plantejaments feministes, per exemple a la Conferència Internacional de la Xina de fa un parell d'anys. Tanmateix, l'atractiu del llibre no és tant el tema com la manera d'enfocar-lo, en algun aspecte. Al segon capítol l'autora explicita que vol estudiar la influència dels mitjans de comunicació en les imatges diferencials que els electors tenen de les candidates i els candidats, tot i que no ho fa a fons fins al capítol sisè, on l'autora s'interessa pels mecanismes d’influència sobre l'elector quan el candidat és una persona de sexe femení. S'ha insistit molt sobre les diferències entre el vot masculí i el femení; l'autora ara aborda el plantejament complementari: com afecta el gènere dels candidats i les candidates la decisió del vot i com veuen i transmeten els comunicadors-periodistes, especialment- les imatges, els fets i les paraules d'una candidata política.

(G.O. de L.B. Serra d'Or, Lectures de Març/00, p.75)

***

La tradició més antiga es basa en l'autoritat i el domini. El Gènesi acaba així la frase atribuïda a Déu Pare quan, satisfet, mostra la creació a la persona home-dona: "[...] multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la". Des de llavors, homes i dones han volgut obeir aquell imperatiu, però només una meitat ho han aconseguit: són els homes, que han tingut veu, vot i, per tant, decisió. L'altra meitat, les dones, no han disposat de veu ni vot. L'autoritat, doncs, es va convertir des del principi en autoritarisme, i el domini en esclavatge, acceptat per la segona meitat afectada.

"Sóc l'esclava del Senyor", va reconèixer l'any zero una venerada representant del grup sense veu ni vot. El domini de les coses creades havia suposat, per a l'home, dominar també la dona. Durant molt segles la dona va ser cosa. I encara ho és. A les pel·lícules d'Indiana Jones, vistes per multitud d'espectadors, la dona, bonica, esbojarrada i feble tal com manen els cànons, es redueix a un esclat de xiscles idiotes, i sempre necessita ser salvada per l'home, model de raonament i d'intrepidesa.

M. Àngels Viladot, doctora en psicologia, docent acreditada, assagista i atenta observadora de la realitat social, acaba de publicar Les dones en la política. Obrir camí i resistències al canvi. El seu és un estudi en amplitud i profunditat. Exposa un resum precís i detallat dels moviments d'alliberament femenins; analitza els resultats de l'esforç conjunt acumulat en el temps, i l'aplica amb resolució a definir el paper dels grups d'elit de dones en la política.

M. Àngels Viladot parteix d'una llarga i rica experiència d'investigacions i publicacions en el camp social, on se li reconeixen ofici i autoritat. En el llibre que comento, M. Àngels Viladot denuncia i exposa les situacions diverses amb disciplinada lucidesa. Ens confirma que aquell autoritarisme que he assenyalat al principi, no sols ens manté en l'aspecte de tradició, sinó també sota les advocacions intocables de totalitarismes, jerarquies, mites i dogmes científics. Aquest últim aspecte, el de la ciència, és manipulat sovint contra la dona gràcies a conclusions i interpretacions parcials d'investigacions no resoltes.

Sabem que la societat manté uns estereotips pels quals es mou, jutja i decideix. Els estereotips clàssics fixen dues línies principals de conducta i condicionament que diferencien el gènere humà: l'emotivitat en les dones i l'agressivitat en els homes. Si som realistes, acceptarem que no sempre és així forçosament; però l'estereotip indica també que la persona no es molesta precisament a analitzar evidències, sinó que pensa i actua influïda pel medi i pel mitjà. ¿Són neutres, el medi i el mitjà?, ens preguntem. De cap manera. El medi i el mitjà reflecteixen i obeeixen la meitat dominant, interessada a sostenir l'estereotip que afavoreix les seves intencions. I és així que el manté i el propaga.

DONA RELEGADA

Solament un 1% de la riquesa és en mans de les dones, ens informen les estadístiques. La dona és relegada a la família, l'escola i el lleure; fa papers secundaris, té oficis mal pagats, i sovint és víctima d’assetjaments, maltractaments i mort. Entre nosaltres, malgrat la llei, la igualtat en la remuneració no és en cap manera efectiva. En la nostra reflexió particular sobre el món ens podem haver adonat de la realitat d’aquestes i altres dades que sovint aporten la premsa i la televisió. Aviat arribarem a les conclusions que ja sabíem: la dona no disposa d’elements per decidir el seu futur, ni per exercir l'autoritat necessària que milloraria la seva situació de tremenda desigualtat.

El poder de la informació és el primer pas cap a una política constructiva. L'assaig de M. Àngels Viladot s'orienta amb força cap aquest objectiu. Partint d'un estudi exhaustiu sobre la matèria, ens acosta la situació de les dones en la política a les societats avançades, en especial dels EUA El problema de les candidates electorals és real. Per a la dona política, l'accés als llocs de decisió li suposa un enfrontament duríssim amb els qui realment ostenten el poder. S'imposa, doncs, l'accés a la informació solvent i el canvi d'actituds propici a facilitar la igualtat necessària.

Llavors les noves qüestions es plantegen de forma evident i requereixen resposta: per què les dones, que són més de la meitat de la població mundial, no tenen representació política en la mateixa proporció que els homes? ¿És desitjable per a la societat que la política abandoni la violència, la imposició i el militarisme? Per què hi ha desconfiança en la gestió femenina, quan el cert és que la dona que accedeix als llocs de decisió té sovint una preparació millor que la de l'home? Quin tracte reben, per part dels mitjans de comunicació, les dones candidates a llocs polítics? ¿Volen les dones, realment, el canvi?

M. Àngels Viladot ha estat capaç de recollir i de sintetitzar en el seu assaig els elements que configuren el perfil de la dona política i revelar tota la problemàtica d'aquest entorn. Ha aconseguit, i aquest és el seu mèrit, que ens formulem les preguntes vitals i que actuem en conseqüència. Espero, amb ella, que trobem aviat resposta positiva.

(Olga Xirinacs. Avui, 11 de febrer de 1999)

***

La política sigue muy mayoritariamente hecha y pensada por hombres, y ello tiene repercusiones que no son precisamente beneficiosas para el conjunto de la humanidad. En estas premisas coincidieron ayer mujeres de las más dispares tradiciones, desde democristianas hasta revolucionarias, que participaron en Barcelona en una mesa redonda sobre La participación de la mujer en la política europea, organizada por la Red Europea de Mujeres Periodistas.

El debate estuvo precedido por una ponencia de la psicóloga y escritora Maria Àngels Viladot, que señaló que la doble jornada laboral -en el trabajo y en casa- supone un "impedimento objetivo" a la incorporación de la mujer al mundo de la política. Asimismo, las dos eurodiputadas catalanas Anna Terron, del Partit deIs Socialistes (PSC), y Concepció Ferrer, de Unió Democràtica (UDC), explicaron sus experiencias en el Parlamento Europeo. En el debate participaron, entre otras, Anna Balletbó (PSC), Dolors Nadal (PP), Lídia Falcón (Partido Feminista), María José Aubet (Col·lectiu de Dones Divergents) y Dolors Renau (Diputación de Barcelona).

Que todavía queda mucho camino por recorrer para alcanzar la igualdad real -no sólo legal- entre hombres y mujeres y que la discriminación es especialmente notoria en el mundo de la política se evidencia de forma gráfica en la última foto de la cumbre de la Unión Europea, reunida en Berlín para aprobar la Agenda 2000. Los 15 jefes de Estado y de Gobierno que posan sonrientes son hombres, y sólo hay una solitaria mujer cuando se reúnen los ministros de Asuntos Exteriores. Tampoco hay mujeres en puestos de responsabilidad en la Alianza Atlántica ni en el Banco Central Europeo.

Estas reflexiones fueron puestas sobre la mesa por varias de las personas que participaron en el debate como contrapunto al progresivo aumento del porcentaje de mujeres que se integran en las listas electorales, que sin embargo se mantiene en cotas muy bajas. En el Parlamento Europeo las mujeres se acercan al 29% de los diputados y la cifra está por encima de la media de los parlamentos nacionales.

¿Cómo aumentar este porcentaje y sobre todo, cómo incorporar a mujeres en todos los órganos de decisión importantes? Viladot propuso establecer cuotas como una medida transitoria para favorecer la discriminación positiva, pero la propuesta está muy lejos de alcanzar el consenso en las propias mujeres. Terron dijo que actualmente ya no es el momento de establecer cuotas porque las mujeres no son ninguna minoría y propuso como objetivo la "democracia paritaria".

En esto la secundó su correligionaria Balletbó, quien puso un ejemplo para explicar los inconvenientes que a su juicio suponen las cuotas: "Los hombres quedan forzados a situar a mujeres en las listas, pero entonces colocan a las más dóciles", afirmó. Mucho más crítica todavía fue Falcón: "Las cuotas llevan a más mujeres a los parlamentos, pero éstas acaban haciendo una política de hombres", afirmó la dirigente feminista, quien lamentó que muchas de las mujeres parlamentarias "son de derechas y algunas del Opus". Nadie contestó directamente la alusión, pero la democristiana Concepció Ferrer enfatizó que lo importante es "el respeto, el consenso y el diálogo" entre las mujeres.

Hombres

María José Aubet, por su parte, apuntó que el proceso de construcción europea "podría ser incompatible con la emancipación de la mujer". En su opinión, el liberalismo que implican los tratados de Maastricht y Amsterdam pueden representar un peligro para el Estado del bienestar y, en consecuencia, limitar las posibilidades de las mujeres.

Asimismo, Terron insistió en la necesidad de incorporar directamente a los hombres en el objetivo de rediseñar la política y feminizarla. "Tienen que cambiar los modelos de prestigio entre los hombres", afirmó. Pero pocos hombres la escuchaban. Los asistentes masculinos se podían contar con los dedos de una mano.

(P. C. R.. El País)