* * *

Professora de psicologia del llenguatge de la Universitat Autònoma de Barcelona, Maria Àngels Viladot (Barcelona, 1951) acaba de publicar Les dones en la política: obrir camí i resistències al canvi (Editorial Columna), una anàlisi de les causes per les quals la presència de la dona en la política no es correspon amb el que hauria de ser un repartiment equitatiu i democràtic. L'estudi dóna dades reveladores, que si bé indiquen una millora quant a presència home-dona en la política espanyola, mostren les diferències encara existents. En la primera legislatura (1977-79) el percentatge de diputades va ser del 6,3; en la cinquena (1989-93) va augmentar al 14,5 i en l'actual (1996-2000) se situa en el 24,3.

—Es pot parlar d'un perfil psicològic del polític home?
—Sí i no.

—Per què sí i per què no?
—Perquè si considerem una sèrie de trets que el definirien, també els té la dona, però no li reconeixen i no els pot exercir.

—Es pot parlar d'un perfil psicològic del polític dona?
—Sí.

—Molt diferent del de l'home?
—No.

—És a dir, que Reagan i Thatcher tenen patrons iguals?
—Totalment. Perquè ambdós tenen les mateixes característiques bàsiques que es necessiten per ser a l'elit del poder, per dirigir.

—Tots dos anaven còmodes amb pantalons, doncs?
—La Thatcher potser sí, perquè va assimilar el comportament masculí.

—Per fer política, ¿la dona ho continua fent?
—Es veu impel·lida a fer-ho. Si no ho fa, no pot exercir el poder.

—Feblesa de la dona o demostració de força de l’home?
—Totes dues coses. Per això és tan important que les dones no estiguin aïllades al poder i facin prevaler valors vinculats a la solidaritat i a l'honestedat.

—Parla de la conveniència d'un 'lobby' femení en política?
—Sí.

— Perquè les dones no són ni corruptes ni deshonestes, potser?
—Penso que no ho són.

—És clar, vostè què m'ha de dir...
—A una dona no li plau fer un procés d'assimilació del comportament del polític masculí perquè sap que no és l'única manera de fer política. Però això no vol dir que no utilitzi els aspectes positius de la política masculina.

—Unes floretes. Quins són?
—No es tracta de capacitat de treball, perquè òbviament la dona en té. Sinó que l'home potser té una forma més dura d'actuar en les negociacions.

—La dona en política fa servir l'art de la seducció?
—El fa servir tothom. En tot cas, les dones fan servir comportaments que han après per ser acceptades socialment. Però els polítics homes també ho fan. Els líders són seductors.

—Quan hi haurà una dona presidenta de la Generalitat o alcaldessa de Barcelona? Mai?
—Mai, no. Però falten molts anys. Han de canviar moltes coses. I no perquè els electors hi estiguessin en contra. Si els ho demanes, les acceptarien. El problema són els passos previs per arribar-hi, és trencar el sostre de vidre, els processos de selecció previs.

—Com canviem això?
—En última instància, es tracta que l'escola incorpori valors igualitaris, que la dona tingui més expectatives quant a carreres universitàries. Cada vegada hi ha més dones, advocades, enginyeres, metges, estudis que abans feien homes, que eren imprescindibles per entrar en les elits polítiques.

—Per què les dones no volen ser bomberes o lampistes?
—No és veritat que no ho vulguin ser.

—L'altre dia Gilles Lipovetsky em va dir que no voleu ser-ho.
—S'equivoca. No volen ser-ho com a última instància. Però em sembla que no ha analitzat els motius. Se'ns ha impedit tenir aquestes motivacions. Però cada vegada es trenquen més barreres.

—N'està segura?
—Sí. El problema és l'ús del temps dels uns i les altres. És a dir, que no hi ha un repartiment igualitari en les tasques domèstiques.

—Jo cuino, rento, planxo...
—No és suficient. Hi ha uns àmbits relacionats amb la qualitat de vida que només fa la dona.

—Per exemple?
—Coses molt subtils. La dona vetlla per les persones, en el sentit que fa que l'hàbitat sigui acollidor, fa que els membres de la família s'hi trobin a gust.

—Dibuixa als homes com uns monstres, incapaços de fer-ho.
—No. Els homes sou fantàstics. Però heu estat sotmesos a processos de socialització que determinen el vostre comportament. No feu res que no hagueu après, cosa que no vol dir que no pugueu fer altres coses.

—Vol afegir-hi res més?
—Sí, destacar el fet que hi ha un feminisme de la diferència, la igualtat en la diferenciació, com diu Pujol quan parla de Catalunya. Una estratègia de canvi social a través de l'enaltiment de la diferència.

—Vol dir que ara totes anireu més als salons de bellesa, oi?
—No, no es tracta d'això.

(Quim Arana: Avui, 16 de gener de 1999)