Un estudi sobre la salut de la llengua catalana a la fi del segle XX és el tema del llibre Identitat i vitalitat lingüística dels catalans, que acaba de publicar Columna. L'autora de l'obra és Maria Àngels Viladot (Barcelona, 1951), que dóna una perspectiva sòciopsicològica en la seva anàlisi de la llengua i la vitalitat lingüística a Catalunya.

La doctora Viladot ja ha investigat anteriorment el tema de la llengua des de diferents òptiques i vessants metodològiques, encara que els seus estudis se centren fonamentalment en l'àmbit de la sòcio-psicologia.

"Històricament, les llengües minoritàries sempre s'han caracteritzat perquè les parlen grups petits des del punt de vista econòmic. Tenim, per exemple, casos clars d'aquest fet com Escòcia o País de Gal·les, que van ser absorbits per la presència d'una força econòmica superior a través de la industrialització", explica M. Àngels Viladot a l'AVUI. "Aquest fet no ha passat a Catalunya perquè la llengua dels catalans és la d'una èlite autòctona, d'una burgesia amb poder econòmic i social."

Per a ella, el català continua sent una llengua de prestigi i de comunicació. "Això fa que el cas català sigui diferent dels altres idiomes minoritaris. Ha permès que la identitat de grup s'hagi pogut mantenir latent i s'hagi desenvolupat en moments difícils de repressió política."

També hi ha d'altres raons que fan el cas català atípic. "S'ha de tenir present que la nostra situació històrica també és única. En noranta anys no s’ha duplicat, sinó que s'ha triplicat la població forana. La situació de l'ús social del català crec que ve donada per aquest context, per aquesta nova situació."

Les dades que aporta M. Àngels Viladot en el seu llibre demostren que l'ús social del català en les relacions interpersonals en el grup català és enorme. "És una llengua vehicular, de relació en la vida normal. Quan parlem dels problemes de l'ús social és perquè aquesta relació s'estengui a la resta de població de Catalunya, al meu entendre als castellanoparlants."

Pel que fa a un àmbit més formal, l'estudiosa afirma que el català té una forta vitalitat. "Crec que com ara no hem estat mai", diu categòrica.

Per tal que es mantinguin les llengües minoritàries és important que els grups no se sentin amenaçats pel que fa a la seva identitat i que això els permeti identificacions en altres categories, és a dir, que puguin tenir altres valors supraètnics.

"És important que les diferents relacions lingüístiques no siguin conflictives. D'aquesta manera, és possible el manteniment de les llengües minoritàries."

Per a ella, el multilingüisme no és, d'entrada, cap inconvenient, sinó tot al contrari. Representa un enriquiment per a les societats. "En el meu estudi he realitzat diverses entrevistes a uns quatre-cents escolars de 17 a 19 anys. A través dels gràfics es pot veure que tant els catalanoparlants com els castellanoparlants, tots dos grups s'identificaven com a catalans. L'única diferència era l'ús de l'idioma. El que he constatat, però, és que el sector castellanoparlant, ara per ara, s'ha apropiat de la identitat catalana, en el bon sentit de la paraula, i hi afegeixen nous valors. L'ús del català de moment no és un dels valors definidors de la seva identitat social. Però això és simplement un procés generacional."

Assimilació i integració

Identitat i vitalitat lingüística dels catalans fa una especial atenció per establir les diferències entre assimilació i integració. En el primer cas, Viladot diu que són les persones que intenten aconseguir, o com a mínim aspiren a aconseguir, les característiques físiques o psicològiques d'un altre grup que normalment és el grup dominant socialment parlant. I posa un exemple, que seria el cas de Michael Jackson per canviar el color de la seva pell.

"EI segon cas, la integració, són les persones que viuen en un altre lloc sense perdre ni la seva identitat ni els seus valors."

L'autora del llibre es mostra optimista sobre la situació catalana i el seu futur, així com sobre l'actitud de la població castellanoparlant que ha arribat a Catalunya. "Crec que si es fa una difusió de l'idioma, es defensen les institucions pròpies del país i es respecten les característiques pròpies i històriques, la convivència serà, tal com és ara al nostre país, pacífica. Mentre s'entengui i es respecti això, els grups minoritaris no se senten ni amenaçats ni qüestionats."

(Avui, 22 de gener de 1994)

***

La realitat sociolingüística catalana és sovint objecte d'estudi i de reflexió amb treballs que s'ocupen de l'efecte de la persecució i la marginació que va sofrir la llengua catalana durant el franquisme, dels comportaments lingüístics dels diferents grups socials, del grau d'eficàcia de les mesures adoptades per les institucions democràtiques per promoure l'extensió del coneixement i de l'ús de la llengua catalana, etc.

En aquest ric panorama d'investigacions sociolingüístiques, l'aportació que fa el llibre Identitat i vitalitat lingüística dels catalans és d'un interès indiscutible, perquè ofereix uns útils procediments d'anàlisi de la vitalitat etnolingüística objectiva (demografia...) i subjectiva (percepció que els membres d'un grup tenen de la seva vitalitat etnolingüística), i de la incidència d’aquesta vitalitat en la realitat present i en l’evolució dels comportaments lingüístics.

M. Àngels Viladot inicia el seu llibre assenyalant la importància de reconèixer el plurilingüisme com un fet absolutament general al món, i la necessitat de fomentar el respecte a la diversitat cultural i lingüística.

A la primera part del llibre M. Àngels Viladot descriu els elements teòrics que fonamenten els estudis que després presentarà. I ho fa amb nombroses exemplificacions de situacions de confluència de grups lingüístics a d’altres indrets: als Estats Units (cherokees), Canadà (Quebec), Suècia, Austràlia, Regne Unit (Gal·les), etc. En la convivència desequilibrada entre dos grups lingüístics es pot produir un procés d’assimilació del grup menor al grup dominant o bé una preservació dels dos grups, com a conseqüència d'un procés de reforçament de la identitat positiva del grup menor. En aquest punt, en relació amb el comportament lingüístic dels joves a Catalunya, M. Àngels Viladot coincideix amb una tesi defensada per Emili Boix a Triar no és trair —1993—, quan Viladot assenyala que "avui dia, la llengua catalana és un símbol important però no és central en la identitat dels joves catalans".

Davant d'aquesta situació esdevé oportú analitzar la vitalitat etnolingüística del català entre els joves. I aquest és l’objectiu del llibre que ressenyem.

Fenòmens i causes

Al llibre de Carme Junyent Vida i mort de les llengües —1992— hi trobàvem una exposició suggerent sobre els fenòmens concurrents i les causes possibles de la substitució lingüística i s'hi esmentaven aspectes com la demografia o el prestigi.

Doncs bé, M. Àngels Viladot, a partir de models desenvolupats per experts d'altres països (l'Escola de Bristol introdueix l’any 1977 el concepte de vitalitat etnolingüística), retroba aquests aspectes i n'hi afegeix uns altres quan tracta de la vitalitat lingüística objectiva: estatus-prestigi (econòmic, social, sòcio-històric, lingüístic), demografia (territori nacional, concentració i distribució, proporció del grup...; amb dades com el nombre absolut, l'índex de natalitat, etc. ) i suport institucional (mitjans de comunicació de massa, educació, administració, religió, etc.). En una primera aplicació d’aquests factors, Viladot conclou que el català a Catalunya té un estatus alt, una demografia mitjana/alta i un suport institucional mitjà/alt.

A continuació, Viladot s'ocupa de la vitalitat etnolingüística subjectiva, que reflecteix la integració mental de la informació sobre la vitalitat objectiva i que determina, tant o més que els fets objectius, el procés d’adquisició i d'ús de la llengua, i les actituds lingüístiques.

Per valorar el grau de vitalitat etnolingüística subjectiva, Viladot ens remet al qüestionari de vitalitat subjectiva i a l'aplicació que se n’ha fet en diferents escenaris lingüístics. En aquest punt, Viladot es refereix a la teoria de l’acomodació i a la convergència lingüística dels interlocutors, que en el cas del català es concreta en l'adopció del castellà en les interaccions informals entre catalanoparlants i castellanoparlants a Barcelona.

Un cop feta la presentació del cos teòric i general, M. Àngels Viladot en fa l'aplicació al català.

Al capítol quart, Viladot examina i descriu la vitalitat etnolingüística objectiva dels catalans: l’estatus, la demografia i el suport institucional. Però és des del capítol cinquè fins al desè, que M. Àngels Viladot ens exposa el resultat del seu treball de recerca.

Dos qüestionaris

Aquest treball, realitzat durant l'any 1989, va tenir com a fase prèvia una prova pilot feta en un centre d'ensenyament mitjà privat, amb l’administració de dos qüestionaris, un sobre freqüència d'ús del català i un altre sobre la vitalitat etnolingüística. Un cop duta a terme aquesta prova pilot i analitzats els resultats, Viladot va aplicar aquests qüestionaris a 252 estudiants nascuts a Catalunya, de 16 a 19 anys i que estudiaven tercer de BUP o COU a tres centres d’ensenyament mitjà a Barcelona (dos centres privats i un de públic). Certament l'interès d'aquest mètode fa aconsellable d'estendre'n l'aplicació a grups més nombrosos.

Viladot constata dins de la mostra tres grups fonamentals: espanyol (s'autoconsideren en primer lloc espanyols i tenen el castellà com a primera llengua: 85 components), català (s'autoconsideren en primer lloc catalans i tenen el català com a primera llengua: 114 estudiants) i mixt (s'autoconsideren en primer lloc catalans i tenen el castellà com a primera llengua: 45 alumnes).

A continuació Viladot ens ofereix, distribuït en aquests tres grups, el resultat de les respostes del qüestionari sobre la freqüència d'ús del català a la família, en l'escriptura, en la lectura, en l'ús social, amb els veïns. El segon estudi tracta de la posició dels tres grups sobre allò que és suficient per ser realment català (globalment i per ordre: 1) sentir-se català, 2) parlar en català i 3) haver nascut a Catalunya).

La identitat

El tercer estudi és el que l'autora dedica al sentiment d'identitat, a les actituds i a l'ús de la llengua catalana del grup català. Viladot hi observa la tendència del grup català a acomodar-se, per bona educació i com a conseqüència d'un estereotip negatiu associat amb el manteniment de la llengua, a la llengua de l’altre, sense fer l'esforç de la divergència. El quart estudi esta dedicat a la comparació entre el grup català i el grup espanyol, quant al sentiment d’identitat, les actituds i l'ús de la llengua catalana.

Viladot, que hi fa una anàlisi Cluster, en conclou que "els catalans gairebé mai no utilitzaven estratègies lingüístiques per invertir la situació a favor de l'ús del català, tot i la seva alta identificació com a catalans", i que "ens trobem amb la dificultat empírica de definir de què parlen els individus quan indiquen en quin grau s’autoconsideren espanyols".

Finalment, el cinquè estudi tracta de la percepció de factors sociològics i la seva relació amb les actituds i l'ús del català. Hi veiem els factors considerats prioritaris per cada un dels tres grups (la demografia, el prestigi). Els tres grups coincideixen a atribuir una posició força alta al català dins la societat catalana i, a més, el grup català és el valorat més positivament pels tres grups. Pel que fa al grup català, M. Àngels Viladot en destaca l'alta vitalitat i, tanmateix, la tendència a convergir amb el castellà, i en conclou que cal enfortir l'estatus del català per facilitar-ne el manteniment.

Quant al grup mixt, Viladot constata que aprèn el català però que no l’adopta. Hi observa una voluntat d'integració i el fet que considera el grup català com a punt de referència.

Finalment el grup espanyol s'acosta a la identitat catalana però no pas a la llengua, viu clarament el castellà com a llengua que el vincula amb el marc global espanyol, pot arribar a sentir que l'evolució dels usos lingüístics a Catalunya li amenaça la seva llengua materna i mira amb recel l'evolució del comportament lingüístic del grup mixt , que pot tendir a assimilar-se lingüísticament al grup català, en un procés que seria percebut com un fenomen amenaçador per a la posició del grup espanyol.

Finalment M. Àngels Viladot assenyala que "l'adquisició del català per part d'una majoria de castellanoparlants nascuts a Catalunya serà la conseqüència d'un procés generacional, sempre que es mantingui la vitalitat i la centralitat de l’idioma català en la definició de la identitat del grup".

El llibre es completa amb uns útils apèndixs documentals i una bibliografia.

(Carles Duarte. Avui, 13 de març de 1994)